Les closques

 

Jo no em crec que la Laia Viñas tinga 23 anys. No m’ho crec perquè aquesta jove de Xerta narra com una güela. Com si haguera viscut la postguerra i la fam, com si el patiment d’aquells anys, la incertesa d’aquella vida incerta haguera sigut el seu paisatge quotidià.

A «Les closques» ha construït un univers narratiu que ens porta als anys durs de desprès de la guerra. Anys de fam i migració, de viure d’una altra manera, més senzilla però també més complicada. Ha guanyat el premi Documenta 2020 i no m’estranya que el jurat haja destacat, entre altres coses, la seua «elaboració estilística».

 

Reconec que al principi aquesta novel·la em va costar de captivar. Vaig haver de passar alguns dies llegint un poquet a les nits per entrar al món que ens descriu i entendre els personatges i la relació entre ells. Però una volta vaig entrar-hi, em va atrapar sense remei. Viñas utilitza un llenguatge tendre, però punyent alhora. Ens mostra un món dur i bonic, on els xiquets creixen i moren de sobte amb la naturalitat amb que una fruita madura cau de l’arbre. «I creixien i els carrers els veien créixer i allà no passava res fins que hi passava de tot, i els xiquets s’ofegaven i apareixien mig surant mig encastat a les roques i d’altres fumaven purets abans de la primera comunió i a molts els partien les celles si el vi pujava massa al cap».

Més enllà de la trama principal, on l'Arnau es retroba amb la seua filla desprès d'anys de separació, a Les closques trobarem també la història de diverses generacions marcades pel seu temps. Marcada, per exemple, per la necessitat d’emigrar: «L’Andreu va dir-los que també se n’hi anava, a buscar una feina que no encongís l’esquena i a sentir com parla la gent, fora d’aquí». Des de les terres de l’Ebre, on «indundaven el camp d’aigua dolça i quan hi endinsaven els peus notaven els cucs i els mosquits que els feien pessigolles, i la vida era tranquila», fins a Barcelona, on «aquesta gent i aquesta ciutat fan pudor». I més tard encara més lluny, fins a Ginebra, entre «muntanyes que et rodejaven i no te’n podies escapar, i asfixiaven, però també eren com una abraçada», enyorant-se els uns els fills i uns altres «els fills que encara havien de tenir». Impossible no empatitzar amb sentiments dels protagonistes i amb eixe fet universal que és migrar. 

L’estil d’escriptura de la Laia, tendre i dur alhora, escrita sovint des de la mirada ingènua però sincera d’un infant, m’ha recordat un poc al de la Carmelina Sánchez-Cutillas a la seua Matèria de Bretanya, sobretot en com relata un món que ja no existeix, que nosaltres no hem viscut i que només hem sentit de la boca dels güelos. Un món costumista i senzill, però del que se sap que hi ha grans drames amagats. «Els demanava què volien amb les ulleres al cap i un fil de rosari que les subjectava al coll ple de taques, i la mare deia que dues ampolles d’oli i deixava dos bitllets al taulell abans de veure-les, i la dona s’amagava a la rebotiga i en sortia amb dues botelles plenes d’or líquid. L’Ariana li passava el cistell i la dependenta les ficava a dins, i la sal grossa cruixia del pes nou que li encolomaven, i la botiga feia olor de xufes al juliol i de moniato a l’octubre, i tot estava a vistes i tot era dels colors de la terra i mirant-los et senties al mig del món. No et feia falta res que no fos allà i amb això n’hi havia prou per estar tranquil». La importància de la mar i del paisatge també ens permet trobar paral·lelismes amb l'escriptora d'Altea, mig segle desprès.  

Alguna de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta novel·la és com descriu la quotidianitat de la postguerra. Com ho fa, per exemple, amb els aliments i la manera de consumir-los. Com ho fa, també, amb tradicions com la que manava que les dones es tallaren el monyo desprès de la boda, al quedar-se embarassades del seu primer fill. Bocinets d'un món  perdut que ens mirem amb curiositat en estos temps que corren, on es parla tant de la nostàlgia. Un món passat, però, que l'autora no idealitza de cap manera.