És
un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca.
No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que
de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del
clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà
hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El
parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc
puntes, a la que li falta una poteta.
Ara
és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.
Aquesta
és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de
cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una
història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que
hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre
focus vital.
Les
nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que
els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el
primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon
resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on
buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de
lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu
marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la
seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21
dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i
pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un
mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).
La
mar és omnipresent
a tot el llibre. La mar
que tot ho omple i tot ho
buida, amb
el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar
d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes
de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el
poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar
i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les
onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més
punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar?
He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.
Mai
no és tan fosc com abans de trenc d'alba.
Batman?
Les
estrelles de mar són un dels
elements omnipresents i
recurrents del relat. El
més curiós d'elles és que de joves són mascles
i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de
regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines
al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè
resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir
aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços
de demanar. Demanar
ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense
contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de
nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la
regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de
la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills,
mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones
completes, íntegres, autosuficients, independents.
Potser
he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la
però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és
una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments
com aquest.
PS:
I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant
el transcurs de la història! No diré més...
