dijous, 31 de març del 2016

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...


És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.



Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 



Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

dimarts, 29 de març del 2016

Vivim sobre un terra de vidre.


Tota la terra és de vidre, un títol que crida l'atenció en un primer moment i que va cobrant cada cop més sentit en el transcurs de les pàgines d'aquesta novel·la de'n Joanjo Garcia. El vidre, un material fràgil, inestable; potser podem veure-hi a través però poques voldríem caminar-hi per sobre. Tot es pot trencar en qualsevol moment i els talls fan mal.

Tota aquesta història comença i acaba a la plaça de la Mare de Déu un dijous a migdia. La trama comença quan un dels membres del Tribunal de les Aigües és assassinat a trets a plena llum del dia. El Tribunal, un dels símbols característics de l'horta de València i la institució jurídica en funcionament més antiga d'Europa, tot un símbol d'una societat pública que n'amaga una altra al darrere, molt més fosca i oculta. L'altra cara d'una lluna que durant massa temps ha brillat sense llum pròpia.




A través d'una prosa seductora, l'autor aconsegueix atrapar al lector a dins d'una trama que el portarà fins els baixos fons de València, allà on els ambients tètrics de la ciutat troben la seua connexió amb els estrats més alts del poder, on el cel es barreja amb l'infern a un paisatge format per clubs de carretera, polígons industrials en decadència, camins d'hortes abandonades i superbs xalets a urbanitzacions de perifèria, és a dir, el nostre paisatge de cada dia.

Tots aquests ingredients estan amanits a un context plenament apocalíptic: El 2012. Aquell any la crisi pareixia arribar al seu zenit, el diari s'omplia cada dia de casos de qui preferia suïcidar-se abans que ser desnonat mentre la selecció espanyola de futbol guanyava la seua primera Eurocopa; aquell estiu les muntanyes de València cremaven, llençant la seua cendra contra la capital, mentre que a Grècia eren els carrers els que s'encenien a base de còctels molotov. L'autor no hagués pogut triar millor escenari de fons per a una història com la que ens explica, marcada des de l'inici amb un esperit pessimista, de impotència, on malgrat els esforços dels protagonistes -uns contra-herois força acabats en les seues respectives vides- per evidenciar la veritat, aquesta pareix coberta per un fat impossible de superar.

S'agraeix a Joanjo una interessant subtrama on posa el focus en unes històries provinents de l'altre costat del charco on ens mostra unes dones ben fortes, lligades a la lluita clandestina contra el dictador Videla i que contenen -no avançaré esdeveniments- elements comuns amb la història del nostre país. S'agraeix perquè a aquest tipus de novel·la negra -i Tota la terra és de vidre no n'acaba de ser tampoc una excepció- els personatges femenins sempre hi són al paper de víctimes, prostitutes o dona de. Esperem que a pròximes obres de l'autor puguem veure dones fortes a papers protagonistes. 
 

 

Per últim he de dir que un dels al·licients de la novel·la per al públic familiaritzat amb el cap-i-casal és el seu transcurs a ambients que el lector avesat podrà visualitzar perfectament. Només en faré esment d'un de particular: Un bar al cantó de la plaça del Pilar, amb entresòl i un únic client, un ancià amb un barret d'ala curta que amb la seua xarrameca bombardejava un cambrer de somriure sorneguer. Apa, bona lectura!