Aquesta setmana m'he acomiadat dels meus alumnes de 1r de Batxillerat. Sóc nou a la professió docent i han estat els primers joves als que he donat classe. Durant els mesos que hem passat juntes s'ha genera entre nosaltres un vincle molt especial i, per acomiadar-me d'ells, els he escrit aquesta carta:
Si
us plau, viviu intensament. Ara esteu a punt d’acabar un curs molt
important. Passareu aquest estiu, també en passareu el pròxim i
apa, unes cap a la universitat, unes altres cap a un grau superior,
i d’altres cap a una feina. Unes cap a on vulgueu, unes altres, cap
a on pugueu. Passi el que passi, feu-me un favor: viviu intensament.
El món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes.
Aquests
dies de final de curs he tornat a pensar sobre per què vaig decidir
fer-me professor. Hi ha una motivació per damunt de tota la resta:
intentar canviar el món. Digueu-me ingenu, però com que sóc jove
puc permetre’m encara pensar en utopies i creure que l’educació
és una arma de canvi social. Malgrat tot. Malgrat els temaris
infinits i el exàmens atabaladors. Malgrat els dies marcats pel
cansament, l'escepticisme cap als mètodes d’avaluació i les
dubtosament eficaces reformes educatives. Malgrat tot, crec que
encara hi ha un espai per a la reflexió, per a commoure’s i per a
pensar altres mons possibles. Se que ara estic sent massa ingenu;
massa utòpic, però recordem la frase d’Eduardo Galeano: La utopia
està a l’horitzó. Camine dues passes cap a ella i se n’allunya
deu. Llavors, per a què serveix la utopia? Doncs per a això, per a
caminar.
Ja
ho sabeu: heu estat les meves primeres alumnes. Amb vosaltres ha
començat, també per a mi, una nova etapa en aquesta aventura que és
la vida. Fa quatre mesos que vaig travessar aquesta porta ple de pors
i inseguretats, però vosaltres me les vau treure de seguida.
Vosaltres m’heu anat donant, a poc a poc, l’energia per anar
tirant i la il·lusió per pintar els dies. Creieu-me si vos dic que
intentaré no oblidar mai ni un sol dels vostre rostres. Diuen que el
primer petó mai no s’oblida, i supose que els primers alumnes
tampoc.
Fa
14 anys jo també tenia 16 anys i feia 1r de Batxillerat
i, sincerament, recorde ben pocs professors d’aquell any. Sí que
recorde perfectament les companyes, els cafès que em prenia a la
sortida per fer-me el gran i alguna que altre dia que saltàvem la
tanca i fèiem fugina entre riures. Recorde l’adrenalina de
preparar cada vaga general i l’emoció dels primers concerts als
que anava perquè volia, les primeres pel·lícules que veia per
voluntat pròpia i sentir -per primer cop- que un món s’obria al
meu davant a l’obrir alguns llibres. Recorde, amb un somriure,
alguns professors substituts que anaven, venien, marxaven als pocs
mesos i, malgrat la brevetat, deixaven una petjada enorme. A ells els
recorde. Com ells, supose que aspirava ser, quan vaig decidir que
volia ser professor.
Un
gran i sincer agraïment per a totes i tots vosaltres. GRÀCIES en
majúscules. Durant aquests mesos potser m’heu ensenyat més coses
a mi que jo a vosaltres.
Un
agraïment i, malgrat la meua joventut inexperiència, deixeu-me que
sigui un poc pretensiós i intenti donar-vos alguns consells de
abuelo cebolleta:
-
Primer Consell:
Vivim en un món cada cop més complexe, però també superficial.
Les coses han deixat de ser sòlides per a fer-se líquides i
canviants. Les modes i les cançons passen sense que tinguem temps
d’assimilar-les. Te’n descuides, i Rosalia treu un altre tema i
ja ningú no recorda els detalls de la darrera sèrie que va mirar,
del darrer article que va llegint, a correcuita i per damunt, al seu
mòbil. Passem hores enganxats a aplicacions i dispositius que,
d’alguna manera, controlen el nostre ritme i la nostra vida.
Davant
de tot això, aprenguem a parar. Aprenguem a ser capaços de posar
la pausa quan nosaltres decidim i a mirar el món amb la calma que
es mereix. Mireu el món. Que com deia la periodista Mar Vallecillos
«no hi ha mirada sense transformació, que tota mirada és una
relació».
Aprenguem
a parar i a SENTIR els petits detalls de l’existència, car ahí
habita la veritat. I seguisc citant a la Vallecillos: «que miraràs
el món i en trossos il·luminats i en angles a la penombra,
celebraràs la vida i la veritat que s’amaga en unes mans
acariciant-te la cara, en la llum d’un capvespre, les sardines a
la brasa, tots els blaus de la mar, lectures que travessaran el
llindar en sentit contrari, un cos desitjant-te i deixant-te
desitjar, un esclat de riure compartit que cau al bell mig de la
sobretaula, les batalles col·lectives que de vegades guanyem».
-
Segon consell: Si us
plau, no deixeu mai de pensar, de reflexionar i de qüestionar-vos-ho
tot. En un moment en que sembla que ho tenim tot a l’abast d’un
clic és quan hem d’aprendre més a seleccionar i a no deixar-nos
inundar per l’allau de informació que, per saturació, ens
bloqueja i ens tanca els sentits. Com diu la filòsofa Marina
Garcès: «Som temps i som espai. Volem fer més coses, volem
arribar a més llocs (...) però sigui com sigui quedem atrapats en
el que Heideggert en deia la concepció vulgar del temps i de
l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot
estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot
omplir de més i més coses. No vivim en el temps, sinó que som
temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai (...)». Si us
plau, fem que passin coses, però coses de veritat.
Siguem
persones crítiques i no donem res per suposat. Atrevim-nos a pensar
i esdevinguem així persones autònomes, independents i cada cop més
lliures. Comprometem-nos, que és la única manera de deixar
petjada en aquesta vida.
-
Tercer consell:
Llegiu molt, mireu moltes pel·lícules, emocioneu-vos amb un poema
i balleu embogides les cançons. Sortiu a les nits i també als
matins. Viatgeu molt: lluny, però també a prop. Camineu, feu
esport i mengeu sa. Aspireu a l’ideal clàssic: Mens sana in
corpore sano. Sortiu a la muntanya i recorreu els camins.
Atureu-vos sovint, a soles, a escoltar el silenci i a veure passar
els núvols per sobre de les branques. Sigueu conscients del vostre
cos i escolteu el batec del vostre cor. Feu tot això i més, però
feu el que feu, si us plau, feu-ho intensament. El món és massa
ample i bonic com per passar-hi de puntetes.
Llegiu molt, que és la
millor manera d’aprendre i de imaginar altres mons possibles. I
només imaginant-los podrem construir-los, algun dia. Torne a la
Vallecillos, que aquests dies marca la meva lectura, que ens diu «
No hi ha lectura sense l’altre. Llegim perquè algú té alguna
cosa a dir-nos, sigui avui o des de segles remots. Algú té alguna
cosa a dir-nos i nosaltres la volem escoltar. Llegir és
reconèixer-nos com a éssers necessitats, dependents d’algú
altre que ens vol dir quelcom, que té una història per explicar,
un raonament a fer. No hi ha lectura sense vincle amb l’altre,
sense voluntat d’escolta, i és per això, també, que en aquests
temps d’individualisme salvatge i del diàleg com a lluita de
zascas, cal defensar la
lectura, com a espai d’escolta, dependència i vincle. Algú té
alguna cosa a dir-nos, sí. Algú vol tocar-nos amb les paraules per
transformar-nos l’emoció, l’esperit o la raó. I ho sabem i ho
acceptem. Llegim perquè volem que ens toquin. Volem que el toc ens
mogui una mica o molt del lloc on som, que alteri el contorn del
nostre cos, que ens deixi marca a la pell, l’ànima, el
coneixement.»
-
Quart consell: Estimeu
molt, i estimeu molt fort, que odiar és de flojitos. Estimeu
amb total llibertat, a les amigues i als amics, a la família de
sang i a la que trieu. Estimeu a la persona o persones que
t’accelerin el cor -sense importar el vostre sexe-. Busqueu al
diccionari la paraula EMPATIA, retalleu-la i feu-li un altar a les
vostres habitacions per a pensar-hi cada dia. Tatueu-vos la paraula
RESPECTE al braç, allà on la vegem cada dia. Recordeu sempre,
nois, que només sí és sí.
I
igual que estimem, aprenguem a deixar-nos estimar, a mostrar-nos
vulnerables sense sentir culpa ni vergonya, que som persones humanes
i la vida és un miracle molt fràgil. Estimeu molt, molt fort, no
només a les persones, sinó també la terra, l’entorn, la cultura
i la història de la qual totes en som hereves, cadascun a la seva
manera.
Us
mentiria si us digués que el món cap al que aneu
és fàcil, que no aneu a trobar problemes ni entrebancs. La realitat
és crua i, més tard o més d’hora, aneu a topar amb la
precarietat laboral i amb les injustícies. Amb el masclisme i
l’homofòbia. Amb les pressions, amb la censura i amb
l’autocensura. Però també us mentiria si us digués que la vida
és només això. He començat aquest discurset dient que el món és
massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes, i ho mantinc.
Perquè també aneu a trobar, de ben segur, la solidaritat i la
tendresa, el suport i l’amistat, l’amor i el compromís. Un dia
us adonareu i tindreu braços i mirades al voltant per agafar-vos, i
cançons i poemes per continuar.
Però m’heu de prometre,
si us plau, que viureu intensament.