-Posa una mica més
d'oli. Li va demanar mentre, amb les mans, preparava la massa per a
la coca que soparien aquella nit. El Raimon li va fer cas i, amb el
setrill, va deixar caure un fil d'or que anà a parar entre les seues
mans. L'oli li anava omplint les mans i farcia de vida mentre ella,
àvida, el barrejava amb la massa per tal de que aquesta agafara
color, gust i consistència. Ell mirava, bocabadat, com el líquid
daurat li regalimava per entre els dits i li omplia les palmes de les
mans, resseguint, com un torrent, cadascuna de les línies on hi
havia escrit el seu futur.
Aquest era l'exemple
d'una de les moltes escenes quotidianes que el feien feliç. Estava a
punt d'acabar l'any i feia molt de temps que no escrivia una sola
línia, potser anys. A vegades recordava, amb enyor, com omplia
llibretes i fulls, com tenia prou amb eixir a fer un tomb per a
trobar la inspiració a qualsevol carrer, a les parades del mercat o
a les faldes de qualsevol xicona. De sobte, però, ho havia deixat de
fer. Si bé de tant en tant encara li assetjava aquella inspiració
fecunda, de seguida la reprimia o la canalitzava fins que perdia la
força i s'assecava, igual que s'assecava l'aigua que després de les
fortes pluges de novembre baixava pel torrent de la Pastera. Ara,
però, havia decidit canviar això.
Al igual que l'olivera i
l'oli, que el blat i el pa, que la vinya o el vi -tots ells elements
ben nostrats de la Mediterrània des de la nit dels temps- ell també
es sentia un fill d'aquesta mar i d'aquesta terra, i molts havien
estat els passos que havia fet travessant els seus camins durant els
darrers anys. Ara, però, com l'arbre fort, semblava per fi haver
arrelat a un lloc concret. Ara, per fi, es sentia immensament feliç
mentre observava com l'oli regalimava per unes mans ben concretes.
Aquest any que comença
-va decidir- tornaria a escriure.
