Cartografia viscuda

Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 

 

I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 

Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.

Oda insular

Vam veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu aquells llocs significaven tot el contrari.

T'agradaven molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.

A poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant, un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que poguérem imaginar.

Per a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat, d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de tota mena: Anafi, Síkinos, Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries anar et feia venir mal de cap.

Però les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres, però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia, enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop, que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse les bigues.

I Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra, les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.

Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma.