Vam
veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va
fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part
del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el
director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu
aquells llocs significaven tot el contrari.
T'agradaven
molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i
estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas
explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de
persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la
certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat
que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.
A
poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les
illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar
blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia
fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et
sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant,
un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre
les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta
atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava
ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement
del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre
el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori
físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si
cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història
insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps
passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i
modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que
poguérem imaginar.
Per
a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat,
d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor
de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la
teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el
protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per
setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç
vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense
preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant
mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que
potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de
tota mena: Anafi, Síkinos,
Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries
anar et feia venir mal de cap.
Però
les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt
més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la
terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental
insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves
que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres,
però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus
habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia,
enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els
homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven
coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop,
que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de
les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el
brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els
desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra
ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris
parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I
hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i
les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins
que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse
les bigues.
I
Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de
l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves
amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra,
les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu
mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves
dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han
d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a
fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar
envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les
cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.
Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma.
Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma.