Ravalejant

Cada dia m'agrada una mica més Barcelona. La vaig descobrint a poc a poc, aprofitant les estones després de la feina i abans de tornar al poble, com qui completa una col·lecció per fascicles. Avui això, demà allò... La ciutat com un gran museu amb sales molt diverses. Però entre tanta varietat, al final sempre es troba alguna que destaca per algun motiu, una on sempre hi repeteixes, on t'estas més estona del normal... I es que a poc a poc vaig descobrint tots els significats del verb ravalejar. 

 

El Raval em recorda molt a València, potser per això m'ha atrapat. Em recorda al Carme i a Velluters, a eixa Ciutat Vella que tant m'agradava recórrer. Ravalejant tinc una sensació semblant a la que tenia durant els primers mesos de viure a València, la de perdre'm, però perdre'm amb molt de gust, perquè sempre em trobava i trobava indrets especials, carrers que em captivaven, murs, façanes, llibreries i bars plens de vida i autenticitat. En definitiva, perdent-me vivia tot de moments carregats de l'emoció de la primera vegada. Aquells passejos de bon de matí o al capvespre que tenien un aura iniciàtica. Trobava a faltar eixa sensació i ara torne a descobrir-la, novament, al Raval de Barcelona.

Tinc la sort de treballar al final -o al principi- del Raval. Així que isc de treballar a Drassanes decidit a vagar, a creure'm un flâneur, un situacionista a la deriva per la ciutat, predisposat a la descoberta i a l'exploració. M'enfile per carrers, carrerons i passadissos perpendiculars a les principals artèries del barri -nou de la Rambla, Sant Pau-, les quals travesse i a vegades també recorro. Hi ha balcons plens de flors i botigues plenes de vida. Tots els colors de les persones conflueixen en aquestes voreres, totes les cares miren per les seues finestres. Mire bocabadat i salivant els aparadors de les pastisseries musulmanes i també hi ha algun que altre colmado dels de tota la vida, però ja són molt pocs. Hi ha llibreries de vell d'aquelles on hi podries viure buscant la primera edició d'aquell poemari i també llibreries de nou com la de l'Espai Mallorca, on pots viajar hasta Mallorca sin utilizar el barco ni el avión, sols amb Blai Bonet, Sánchez-Rubio o Alcover.

De tots aquests indrets del Raval, però, hi ha un que m'agrada per sobre de la resta. Són els jardins Rubió i Lluch, on hi ha l'Escola Massana, la Biblioteca de Catalunya, uns escacs gegants, l'Institut d'Estudis Catalans i parades d'intercanvi de llibres. Als matins, ara que l'estiu ha marxat, el sol toca directament a alguns bancs i allà m'agrada seure i tancar els ulls i deixar que la llum m'inunde. Per davant meu passen guiris, estudiants de belles arts, rodamons i jubilats i alguns d'ells m'acompanyen amb aquest solar plaer que sols es pot gaudir en aquesta època de l'any, quan l'estiu ja ha marxat. Aquests jardins són com un recés de pau a l'interior de la Metròpoli, com un oasi al bell mig del caos del Raval. Entre els robustos murs del vell hospital de Santa Creu he pogut trobar El descrèdit de la realitat de Joan Fuster, llegir a Bolaño assegut a una cantonada, veure partides d'escacs entre jubilats i joves amb aspecte d'estar recorrent Europa en autoestop i també he vist com desenes de mans dibuixaven, a desenes de llenços, el claustre i els pòrtics d'aquell bell -i vell- recinte. 

 

Hi ha també les prostitutes de la plaça de la Filmoteca i la guàrdia urbana que les mira atentament, al voltant hi ha carrers on Joan Colom encara sembla passejar-se tot fotografiant dissimuladament un món refotudament real. Hi ha hipsters i modernos que obren botigues inversemblants i inclús a una cafeteria propera al carrer del Tigre he vist un gat gegant, gros com un lleó. Tot això i molt més, senyores i senyors, ho he pogut trobar ravalejant, així que pasen y vean.

Rebetiko, el blues grec.

Corria l'any 1922 i la guerra greco-turca arribava al seu final. Les derrotes gregues s'havien succeït una rere altra i la seva moral estava pel terra. Va ser en aquest context que va tenir lloc el que l'historiografia grega ha anomenat "el desastre de l'Àsia Menor". Kemal, l'heroi nacional turc, entrava amb les seves tropes a la ciutat d'Esmirna posant fi a milers d'anys de cultura grega a la Jònia. Milers de grecs van haver de marxar cap a Grècia de manera dramàtica, fugint dels assassinats i la repressió. Aquests nous refugiats van instal·lar-se majoritàriament a les viles portuàries del Pireu i Tessalònica, omplint les barriades marginals i a unes dures condicions de vida, no exentes de conflictes socials. Va ser en aquest context de pobresa i marginalitat on va nèixer el Rebetiko, el qual s'ha anomenat "el blues dels grecs".

Al igual que moltes altres músiques populars nascudes a contextos marginals, com ara el jazz als Estats Units, el flamenc a Andalusia o el fado a Porgual, el rebetiko resulta desgarrador quan hom l'escolta per primera vegada. Eixes veus trencades allargant-se passionalment acompanyades pel buzuki, una mena de llaüt típic de Grècia. Les lletres també tenen molt en comú, parlant de temes propis dels contextos on ha nascut, l'amor desgarrador i amarg, la melancolia, les drogues, les baralles... en definitiva, al voltant de l'estil de vida propi dels suburbis. De fet, els primers cantants de rebetiko pertanyien a un gènere social anomenat "rembétes" o "mángas", tipos xungos, gent considerada de mal viure perquè vivien al marge de les normes social establertes: prenien drogues, no es casaven ni es comprometien, no feien servir corbata, odiaven la policia i el treball i portaven un característic i gros bigotí, una mena de nihilistes antisocials i problemàtics que omplien les presons i els tekédes (llocs on fumaven opi), els primers llocs de la Grècia continental on es va començar a fer Rebetiko. 

El rebetiko va viure el seu gran auge als anys 20 i 30 del segle XX, fins que va ser prohibit per la dictadura feixista de Metaxas, la qual va dominar Grècia entre 1936 i 1941. Tot i la seva prohibició, el rebetiko va seguir bategant ben viu al cor de les tavernes del Pireu. Durant l'ocupació nazi de Grècia es van viure temps de misèria i repressió durant els quals el rebetiko va esdevenir un mitjà d'expressió de la identitat grega, molt lligat a la lluita contra el feixisme i el nazisme. 

Però el rebetiko no és només música, sinó que va intrinsecament unit a alguns tipus de balls de taberna. Un dels més comuns és el Zembekiko, el qual es balla tot sol i resulta una exhibició de les habilitats, normalment dels homes, jugant amb objectes com gots de vidre, ampolles, etc. En definitiva, és el seu moment de glòria on poden lluir habilitats davant de tot el galliner.

 

Un altre ball que acompanya al rebetiko, aquest cop grupal, és el Kashápiko. El balla normalment una colla de tres o quatre amics que, agafats dels muscles, fan pasos conjuntament. No cal dir que cal una gran coordinació i sincronització entre tots!

Si bé el rebetiko ha estat majoritàriament una música masculina, les dones també han estat presents al seu panorama. Trobem veus femenines des dels seus orígens, com ara Rosa Eskenazi o Rita Abatzi. 

Tot i que si hi ha un cantant de rebetiko que ha ascendit a la categoria de mític, aquest és sense dubte  Markos Vamvakaris, amb la seva característica veu, el qual va viure el seu auge als anys 30-40 del segle XX. Aquest vídeo és molt interessant perquè a banda de poder-lo sentir en directe, tenim l'oportunitat de vore com havia de ser l'ambient en les tavernes gregues d'aquells temps.

a 1983 es va estrenar una pel·lícula que portava com a títol Rebetiko i que va ser una bona aproximació a l'evolució d'aquest gènere musical des dels seus orígens fins la seva decadència final de la mà d'una cantant femenina. No vos perdeu algunes de les seves escenes, com ara aquesta on podeu veure una parella ballant Kashápiko:

En definitiva, un estil musical que alhora és un gran testimoni d'un moment determinat i d'unes gents concretes. Un relat d'exili, marginalitat i conflicte social narrat amb veus melancòliques i desgarrades.

Algunes lluitadores de Vilanova i la Geltrú

Recuperar la memòria és un gest de justícia, sobretot quan es tracta de la memòria dels sectors més marginats per la història oficial. És per aquest motiu que he cregut adient dedicar unes paraules a algunes de les lluitadores vilanovines més destacades de principis del segle XX. 

Corregir el biaix androcèntric de la història hauria de ser una obligació per a nosaltres, al igual que recuperar els noms i cognoms d'eixes dones que van donar les primeres passes cap a l'emancipació de la dona. 

A continuació expose uns pocs noms i cognoms. Unes poques línies d'homenatge totalment insuficients per a unes dones que van viure i lluitar a Vilanova i la Geltrú. Són només alguns exemples de moltíssimes dones que han estat invisibles per a la Història però necessàries per a la societat.

La majoria de informació ha estat extreta de la web http://www.veuobrera.org/index10.htm i del llibre de V. Carbonell i Virella, A. Castells i Urgellès i J.M. Sabater i Navarro "Els carrers de Vilanova i la Geltrú".

• Maria Calders Sanahuja: Va ser la primera dona regidora a Vilanova i la Geltrú, com a representant de la Unió de Rabassaires. Va ocupar el càrrec des del 2 de novembre de 1934 fins l'entrada de les tropes franquistes.
  
  
• Encarnació Dulcet Martí (1877-1939): Tot i ser vilanovina va treballar com a teixidora a Sabadell, on va militar a Les tres classes del vapor i al 1913 va arribar a ser presidenta del Sindicat d'Obrers i Obreres de la Indústria Cotonera de Sabadell. Va implicar-se en la lluita de les dones obreres, participant activament al 1913 en la vaga impulsada per les obreres tèxtils per la regulació dels salaris i la jornada laboral de dones i infants, motiu pel qual va ser empresonada i va haver d'exiliar-se a França fins que va poder tornar l'any 1917. Al 1939 va haver de tornar a exiliar-se.
  
  
• Rosa Dulcet Martí (1881-1968): Germana d'Encarnació, també va instal·lar-se a Sabadell, on va militar a Les tres classes del vapor i, després, a la CNT. Al 1912 va ser acomiadada de la feina per viure amb el seu company sense estar casats. Al igual que la seva germana, va participar de manera activa a les vagues de dones i va haver d'exiliar-se al 1917 i al 1936. Durant molts anys va col·laborar amb el periòdic vilanoví "El Sindicalista". Rosa també va implicar-se en el moviment feminista, participant al 1918 a diversos mítings no mixtes. Després de l'exili de 1936 va seguir implicada a la CNT, on va ser una de les cares femenines més emblemàtiques del sindicat, juntament a Federica Montseny i Llibertat Ródenas.
  
  
  

• Adelaida López: Treballadora tèxtil de Vilanova i la Geltrú. A l'agost de 1912 va publicar a "El Sindicalista" un article titulat "A las mujeres!" amb la voluntat de "conquistar nuestro puesto ante la sociedad, que hoy y siempre nos ha despreciado y forma de nosotras míseras esclavas del hombre y víctimas del maldito convencionalismo." Entre altres coses, deia "¿Ha tratado por ventura esa sociedad de que formamos parte, y en la que solamente desempeñamos un papel secundario de elevarnos a la dignidad de compañeras del hombre? ¡Nunca! ¡Nunca!"

• Teresa Mañe Miravent (1865 – 1939). Més coneguda pel pseudònim de Soledad Gustavo i com a mare de la coneguda sindicalista Federica Montseny, va ser una destacada pedagoga catalana. Malgrat que sempre s'ha dit que va nàixer a Vilanova, segurament seria filla de Cubelles. També s'ha dit que el seu pare regentava la Fonda Jardí o fonda de les tres noies perquè era atesa per Teresa i les seves dues germanes. Aquesta dada sembla no estar comprovada, si bé el seu pare va demanar permís per obrir un establiment a la Plaça Llarga que potser es correspon amb dit establiment.
  Va fundar la primera escola laica a Vilanova i la Geltrú al 1886, la qual estava ubicada al número 13 del c/ Sant Joan. Malauradament la iniciativa no va tenir èxit i a l'abril del 1887 any va instal·lar-se en el seu lloc una escola catòlica. Va fer una gran tasca en la formació elemental i també política entre la classe obrera vilanovina.
  Després d'un breu exili a Londres va fundar a Madrid, amb el seu marit, “La revista Blanca”, publicació llibertària de gran prestigi en l'època que als anys 20 va començar també a publicar-se a Barcelona. Va escriure nombrosos assajos polítics i mai va deixar d'exercir la seva tasca pedagògica. Al 1939 va haver d'exiliar-se amb la seva filla, però va morir al poc de travessar la frontera.
  Actualment l'Escola d'adults de la paperera porta el seu nom. 
  
  

  

  Teresa Mañé i Miravet

  
  
• Teresa i Eulalia Rossell (1872 – 1954): Professores de català i esperanto. Van establir una escola a casa seva, al número 44 del c/ Major de Vilanova i la Geltrú. També feien classes a l'Ateneu Vilanoví, del qual eren membres. Van ser unes de les figures més destacades de l'ensenyament laic, progressista i en català durant la República. Als anys 50 la seva casa va ser venuda i elles van passar els seus darrers anys en una situació molt precària a la casa d'empara. 
  
  
• Montserrat Martínez: Vilanovina militant de la CNT. Va formar part de la junta de la Subsecció ferroviària durant la segona república. 
  
  
• Marina Papiol: Obrera tèxtil vilanovina. Dirigent del Sindicat Fabril i Tèxtil de l'UGT. Durant la guerra va ser vocal de la Casa del Poble.

  
  

Periples pel Garraf

La setmana passada vaig decidir començar a conèixer millor la meva comarca d'acollida, el Garraf. Tot i que fa no gaire que hi visc, sempre observe el massís del Garraf amb una barreja de fascinació i atracció. Me'l mire des de Vilanova -a vegades puc entreveure les antenes de la Morella, el sostre del massís (593 m.)-, me'l mire des del tren camí de Barcelona -la meva mirada es perd entre els corriols i els penya-segats de noms suggeridors -El Pas de la Mala Dona, La Falconera, etc.-, però fins l'altre dia no vaig animar-me a posar-hi els peus i a mirar-me'ls des de més a prop. 

Per començar a conèixer aquest territori vaig triar una ruta ben senzilla i assequible, des de Garraf fins a Sitges a través del GR-92, uns 15 km que vaig fer, anant a poc a poc, amb descansos i a aturades freqüents per gaudir del paisatge, en quatre hores aproximadament. El desnivell acumulat és de 289 m.

Fins a Garraf vaig arribar-hi en tren i un cop a l'estació no em va costar gaire trobar el camí per començar la ruta. Primera parada: El castellet de Garraf. 

El castellet de Garraf és un antic castell que es troba en estat de runa. Està situat sobre un turó molt a prop de l'actual nucli urbà i el seu origen és medieval. Està documentat per primer cop al segle X, si bé les restes que han arribat fins als nostres dies corresponen als segles XII o XIII. És una construcció de mides reduïdes i planta quadrada. Conservem uns quants metres de mur i la volta de l'entrada. Des de la seva posició tenim una bona vista del segment de costa situat just enfront. Aquesta fortificació controlava un dels pocs passos que la complicada orografia deixa a aquesta zona i la defensava, entre d'altres, de les incursions dels pirates, molt actius en aquesta costa. Si bé l'aïllament de la zona feia que res no la pogués protegir dels atacs. Un document del 1413 ens diu que el castell de Garraf es trobava “totalment arruïnat i destruït” i que “es trobava en un lloc solitari, ermi i infructuós, sotmés al perill de les incursions pirates”.

Al mur podem observar el detall de les mènsules que suportarien una segona planta

Volta de l'entrada

Un cop deixat enrere el castell, seguim avançant direcció a la masia de Can Lluçà. Estem travessant la serra que s'anomena de Coma Roja. A poc a poc, amb una pendent no gaire elevada, la ruta zigzagueja per la falda de la muntanya a través d'un camí construït gràcies a un increïble marge de pedra en sec. Aquest corriol segueix l'antic traçat del camí medieval del Garraf. Al nostre voltant, però, les pedreres fan que les vistes siguen força desoladores. Trobem una al fons de la vall, just al darrere del nucli de Garraf. Una altra es troba al nostre damunt, a l'altra banda de la carena. Amb el soroll industrial de les pedreres de fons, avancem per un paisatge obert, només cobert de tant en tant per petites masses de pi. La millor vista, al darrere, amb la nostra mar de fons. La vegetació és la típica de la nostra costa mediterrània. Els pins blancs (Pinus halepensis) es troben de manera aïllada i en forma de petites boscúries i alguna olivera borda o ullastre (Olea europaea sub. sylvestris) completa l'estrat arbori. El sotabosc està dominat, sobretot pel llentiscle (Pistacia lentiscus) i el romer (Rosmarinus officinalis) i el timó (Thymus vulgaris) són les principals aromàtiques que trobem al nostre camí. 

Xino-xano arribem el camí arriba fins a Can Lluçà. Abans, però, aprofitem la presència d'una font per a fer una petita parada i contemplar el bell paisatge que anem deixant al darrere. Es tracta de la Font del Clot. Una construcció semblant a la d'un pou conté l'aigua i un abeurador roman al costat, sense raberes ni atzembles que s'hi abasteixin. 

Abeurador de pedra de la Font del Clot

El mas de Can Lluçà es troba al punt més alt d'aquesta pujada que, als seus punts finals, ja travessa les eres i bancals abandonats del mas. A la banda de ponent encara s'hi cultiva la vinya en uns petits bancals. El mas està habitat i molt ben conservat, tot i que uns gossos bordadors et mantenen lluny de l'habitatge. Es pensa que a l'emplaçametn d'aquesta masia hi va haver, al passat, el monestir de Sant Vicenç del Garraf, ordre a la qual fou donada aquest territori per Alfons el Cast al segle XII. Al darrere del mas observem, ara de ben a prop, les antenes que coronen la Morella i pense que un altre dia he d'anar-hi. A partir d'ara el camí segueix per una pista asfaltada que comença a descendir a poc a poc. Ens dirigim a les planes de Campdàsens. 

Cap a les planes de Campdàsens, amb la mar de fons

Les planes de Campdàsens és una de les zones més fèrtils del massís del Garraf i segurament per això ha estat habitada des de l'antiguitat. Una sitja ibera datada al segle IV a.C. va ser excavada a aquesta plana. Una altra excavació va treure a la llum restes d'un assentament d'època romana. Les restes medievals són més que visibles, com veurem tot seguit. En l'actualitat, Campdàsens és un petit llogaret format per diverses masies i camps de vinyes, així com per una petita ermita. Des del descens del mas de Can Lluçà es pot apreciar la fertilitat d'aquesta zona, un petit verger al bell mig d'aquestes asproses muntanyes. La plana és preciosa i realment es té la sensació d'estar a altre món. La tranquil·litat es pot palpar en l'aire. Una pintada sobre el mas contigu a l'ermita ens indica l'altitud: 248 metres. 

D'aquest llogaret destaquen, a nivell patrimonial, dues torres de defensa que daten del període medieval: la de Can Planes i la de Ca l'Amell. La primera, de planta rectangular, la trobarem al costat de l'ermita i es troba en un estat d'abandonament, si bé encara podem conservar el seu esplendor i les restes de les espitlleres i el matacà. La segona està adossada a una preciosa masia també d'origen medieval. Entre ambdues trobem dues masies, Can Fontanilles i Can Robert, aquesta darrera abandonada.

Mas de ca l'Amell, amb la seva torre de defensa circular

Deixem enrere Campdàsens amb les vistes del contrast que suposa quan veus el que hi ha a l'altra banda de la vall: una nova pedrera, aquesta enorme i connectada amb la cimentera de Vallcarca. El camí transcorre durant un petit tram de manera paral·lela a la costa, just a l'alçada de la cala Morisca i després descendeix fins als inferns de la cimentera. 

El camí ens mena cap a Vallcarca

El tram que ve a continuació és un dels més desagradables degut a la petjada industrial de l'home: Vallcarca. Hem de baixar fins al nivell del mar, travessar la C-32 per sota, vorejar la subestació elèctrica i després continuar fins la fàbrica de ciment d'Uniland. Aquesta fàbrica funciona des de principis del segle XX, manufactura els materials extrets de la pedrera i després els carrega i exporta a través del port industrial annexe. Tot el conjunt dóna a la zona un aspecte fantasmagòric. Nosaltres vorejarem la fàbrica fins arribar a la vella colònia obrera, el grup de la Trinitat. Potser tots tenim en ment les escenes de les colònies obreres tèxtils del segle XIX o la sèrie “Olor de colònia” de TV3. Ací, els treballadors de la fàbrica de ciment i de l'estació de RENFE van viure amb les seves famílies fins finals del segle XX. L'estació de RENFE de Vallcarca va tancar a l'any 1994 i des de llavors resta abandonada. Com podeu imaginar, les condicions de vida a la colònia eren dures i la contaminació ocasionava molts problemes de salut als seus habitants. 

El camí segueix per darrere de la colònia obrera. Ací començarem a pujar fent ziga-zaga per un turó que ens durà fins l'ermita de la Trinitat. El camí és un corriol ben feréstec que recorre l'obaga d'aquesta muntanya. La vegetació és més abundant i cobreix el cel. Els aritjols (Smilax aspera) s'enfilen pels pins donant a l'ambient un toc selvàtic. Aquesta és la darrera pujada important de la nostra excursió. Dalt, ens espera una recompensa: l'ermita de la Trinitat.

L'ermita de la trinitat s'alça sobre un turó des del qual tenim unes vistes esplèndides de la mar, des de Garraf fins a Sitges. L'edifici, construït a principis del segle XX, sorprèn amb la seva façana modernista. La resta d'edificacions, d'un blanc de calç radiant, ens conviden al repòs i a la tranquil·litat. Si el dia és bo vos recomane asseure, tancar els ulls i deixar-se banyar pel sol. Podeu avançar-vos fins el templet que hi ha més avançat i gaudir de les vistes de la mar, de tots els colors del blau. Prengueu-vos el vostre temps.

La nostra ruta arriba a la seva part final. Només ens queda enfilar fins a Sitges. El camí segueix per darrere de l'ermita i ens duu, per una pista molt transitable i envoltada de pins, per la carena dels turons veïns: la Penya del Llamp i el Puig de Sant Antoni. El descens fins a Sitges és per un corriol més estret, però de seguida arribarem fins al punt més alt de l'urbanització Llevantina. Ací acaba la nostra excursió, només ens queda baixar pels ufanosos xalets d'aquest sector i enfilar-nos cap a l'estació de Sitges per donar per finalitzada la nostra ruta. 

Amb el peiró de Sitges, acabem la nostra ruta

Quan caminàrem la nit

Queden només uns dies per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012. 

 

Reconec que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el 23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!” i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a formar part de la meua biblioteca

Realment, Quan caminàrem la nit no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen la nit fins arribar-hi, deia el Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València d'aquell temps. 

 

Aquesta novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més personals -però transcendentals per a la història en minúscules- que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de mentides i també de farses, com la de la transició.

Un secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares”, sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell polític com emocional.

Per a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa, però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo encara ho tinc pendent!).

Manituana

Els italians Wu Ming m'han sorprés amb Manituana (Mondadori, 2009), i no és el primer cop. Si amb 54 (De Bolsillo, 2005) em van captivar les versemblants relacions que s'establien entre el mariscal Tito i l'actor Cary Grant i vaig devorar en qüestió de dies la grandiosa obra mestra Q (De Bolsillo, 2009) deixant-me dur per la història dels anabaptistes a les revoltes camperoles de l'Alemanya del segle XVI -revolucionaris dels nostres dies-; amb Manituana tornem a explorar -amb un important prisma social i de classe- un episodi de la història bastant desconegut per al públic general, en aquesta ocasió el rol de les tribus índies a la guerra de independència de les colònies nord-americanes, dividides entre el suport a la Corona britànica o als rebels nord-americans.

Al 1773 va tenir lloc el conegut com a Motí del te de Bòston, el fet clau que es considera com l'origen de la revolució americana que donaria lloc al naixement dels Estats Units. La novel·la ens apropa als fets que van esdevenir més tard, entre 1775 i 1783 amb els inicis de les hostilitats armades entre les milícies rebels i les tropes angleses i posa el focus d'atenció en la vivència d'aquest conflicte per part de les sis nacions iroqueses, la gran confederació índia que existia des del segle XII a les zones compreses entre Nova York i Pennsilvània. 

Al 1773 rebels bostonians disfressats d'indis van llençar a la mar el te que Anglaterra subministrava a les colònies de nord-amèrica en una acció per reclamar el lliure comerç.

Si decidiu llegir aquesta obra sentireu parlar de la llibertat econòmica com a causa de la rebel·lió nord-americana, del recel que inclús entre alguns cercles de Londres generava la voluntat de l'Imperi britànic de controlar el comerç i de com és d'acollida amb eufòria la publicació de l'obra d'Adam Smith per part de la burgesia. D'altra banda, observarem com la majoria d'indis es mostren lleials a la Corona anglesa per tal de conservar les seves terres i els acords que els atorgaven sobirania sobre aquestes, contra les voluntats expansionistes dels rebels.

Segons els propis autors aquesta obra sobre el naixement dels Estats Units -escrita a principis del segle XXI, en plena guerra d'Iraq- està inspirada en la seva expansió imperialista actual i reflecteix la realitat d'alguns dels seus discursos que s'han perpetuat fins avui dia: sota l'excusa de la llibertat de comerç s'inicia una guerra que al final té com a objectiu l'apropiació de les terres dels indis i impedir que la Corona anglesa abolira l'esclavitud. 

Ens quedem amb alguns passatges del llibre, com la missiva que el Mohock Club, una colla de malfactors que habita els suburbis de Londres i es fan dir “indis de la metròpoli” fa arribar a la delegació mohawk que arriba a la capital britànica a demanar una audiència amb el rei, tota una apologia del primitivisme i de la degradació de l'ésser humà de la ciutat:

“Per a ser sincers, comencem per dir que els Mohocks de Londres -excepte el qui els escriu- no tenim ni una gota de sang índia a les nostres venes, però ens sentim anàlegs des del cap fins als peus. Els dits homes de bé, de fet, ens consideren salvatges i solen atribuir-nos les més cruels bretolades, per a després recordar-se de nosaltres quan necessiten carn de canó pels seus exèrcits. Temps enrere, nosaltres també érem un poble orgullós i valent, dedicat a la cacera i a l'agricultura, que desitjava viure en pau, però els homes de bé ens van furtar les terres, i amb elles els boscos, arbres, animals i aigües, obligant als nostres avis a viure en barris malsans i a convertir-se en servents, soldats, pidolaires o lladres. Un destí que els anglesos d'Amèrica volen donar també al seu poble i del qual li posem sobre avís.”

Sense dubte els capítols als quals transcorre la visita dels mohawks a Londres són magistrals. Resulta particularment interessant la visió que desperta en ells la gran ciutat, sobretot en Philip Lacroix, le grand diable, l'indi que ha llegit l'obra de Rousseau i és capaç de recitar Shakespeare , el qual en un moment donat, comença a recórrer els suburbis perquè necessita arribar a la campinya que l'envolta la metròpoli i respirar aire fresc. Durant aquesta passejada es descriuen de manera esfereïdora la desfilada d'éssers infrahumans que l'indi troba al seu pas: mutilats pidolaires, nens moribunds, famílies destrossades, etc. Els productes de la part més baixa de la ciutat.

Manituana és també una novel·la sobre el mestissatge, i és que ni tan sols els membres i líders de la nació iroquesa acaben sent “veritables” indis, sinó que veurem com irlandesos, escocesos, mowahks o oneidas es barregen de qualsevol manera. És memorable imaginar, tal i com descriu l'obra, els crits de batalla en gaèlic o les danses guerreres dels highlanders escocesos plenament integrades amb les tradicions índies. 

Els Wu Ming han demostrat, un cop més, ser uns mestres en integrar a la perfecció les seves històries a la Història fins al punt que et fan dubtar sobre si el que estàs llegint és ficció o realitat. Un exemple d'això és el capítol que reprodueix una ordre del general Washington al general John Sullivan, on li ordena la destrucció total dels assentaments del territori indi i que “no escoltarà cap proposta de pacificació fins la devastació total de tots els assentaments”, una ordre que, per suposat, va ser real i va ser donada el 31 de maig de 1779.

A més a més, aquest cop, els italians ens han preparat una sorpresa. Han creat una web (http://www.manituana.com) que transforma aquesta història en una mena de novel·la 2.0.. A ella podem trobar relats “paral·lels” que completen alguns dels punts de la narració, plànols reals dels llocs on succeeix la trama, música per ambientar alguns dels capítols i, el més interessant, el nivell 2, una zona interna -on s'ha de respondre una pregunta sobre la novel·la per accedir- on es pot discutir amb els autors i altres lectors sobre els aspectes relacionats amb la història que desitgem. 

Nou any

-Posa una mica més d'oli. Li va demanar mentre, amb les mans, preparava la massa per a la coca que soparien aquella nit. El Raimon li va fer cas i, amb el setrill, va deixar caure un fil d'or que anà a parar entre les seues mans. L'oli li anava omplint les mans i farcia de vida mentre ella, àvida, el barrejava amb la massa per tal de que aquesta agafara color, gust i consistència. Ell mirava, bocabadat, com el líquid daurat li regalimava per entre els dits i li omplia les palmes de les mans, resseguint, com un torrent, cadascuna de les línies on hi havia escrit el seu futur.

Aquest era l'exemple d'una de les moltes escenes quotidianes que el feien feliç. Estava a punt d'acabar l'any i feia molt de temps que no escrivia una sola línia, potser anys. A vegades recordava, amb enyor, com omplia llibretes i fulls, com tenia prou amb eixir a fer un tomb per a trobar la inspiració a qualsevol carrer, a les parades del mercat o a les faldes de qualsevol xicona. De sobte, però, ho havia deixat de fer. Si bé de tant en tant encara li assetjava aquella inspiració fecunda, de seguida la reprimia o la canalitzava fins que perdia la força i s'assecava, igual que s'assecava l'aigua que després de les fortes pluges de novembre baixava pel torrent de la Pastera. Ara, però, havia decidit canviar això.

Al igual que l'olivera i l'oli, que el blat i el pa, que la vinya o el vi -tots ells elements ben nostrats de la Mediterrània des de la nit dels temps- ell també es sentia un fill d'aquesta mar i d'aquesta terra, i molts havien estat els passos que havia fet travessant els seus camins durant els darrers anys. Ara, però, com l'arbre fort, semblava per fi haver arrelat a un lloc concret. Ara, per fi, es sentia immensament feliç mentre observava com l'oli regalimava per unes mans ben concretes.

Aquest any que comença -va decidir- tornaria a escriure.