Homer i els Beatles

 

Estic llegint El infinito en un junco, guardonat assaig de Irene Vallejo sobre la invenció dels llibres en l’Antiguitat. Potser el tema no vos interpel·la en un principi, però vos recomane a tots i totes que el llegiu, perquè és un llibre preciós i una bona manera de retrobar-se amb el món antic.

Encara no l’he acabat, però he sentit la necessitat d’escriure aquestes línies després de veure la pel·lícula Yesterday (2019). L’argument és el de Jack Malick, un músic frustrat que després d’un accident de bici es desperta a un món on els Beatles mai no han existit. Quan es recupera, els seus amics li demanen que toque una cançó i ell s’arrenca amb Yesterday, provocant més d’una llàgrima. «És una de les cançons més boniques que he sentit», li diu emocionada una amiga. Durant el film, Jack recuperarà de cap totes les cançons que recorda de la banda de Liverpool, fingirà que són segues, i això farà d'ell un dels músics més populars del planeta. 

       

Podeu imaginar-vos un món sense els Beatles? Podeu concebre ni per un instant un món sense Homer? Sense la Ilíada o l’Odissea? I, tanmateix, si vos pareu a pensar-ho és un vertader miracle que aquests textos hagen arribat fins a nosaltres quasi 3.000 anys després.

La prosa poderosa i alhora tendra de Irene Vallejo m’està transportant a eixe món homèric del qual sabem tan poques coses. Un món oral, de bards que recorrien els polsosos camins de l’Hèl·lade memoritzant històries i recitant-les com a versos per tal de recordar-les millor gràcies al ritme. Eixes paraules alades que Homer citarà tan sovint. Intenteu imaginar com seria eixe món i com eixes històries circularien de mà en ma, de boca en boca, sent recitades a les nits d’hivern vora el foc i als sopars d'estiu, quan treuen els melons d'alger i la misteleta. Els cantors, adaptant la lletra al públic, al seu estil o a cada situació, introduirien xicotetes variacions al text après, creant milers de versions a partir del mateix origen. 

 

Carta en la mesa, pesa, em diuen sempre que dubte després de fer una jugada. I la lletra també pesa. L'escriptura fixa i transforma eixe món oral i espontani de l'edat obscura en versions estandarditzades. Es passa de la memòria i l’escolta en grup a la lectura solitària i meditativa, en silenci. El propi Sòcrates desconfiava d’aquest nou mètode i renegava als que canviaven l’animada conversa per l’escriptura. En el Fedro es recullen alguns dels arguments del savi filòsof contra la paraula escrita: «Es olvido lo que producirán las letras en quienes las aprendan, al descuidar la memoria, ya que fiándose de los libros, llegarán al recuerdo desde fuera. Será, por tanto, la apariencia de sabiduría, no su verdad, lo que la escritura dará a los hombres [...], se creerán sabios en lugar de serlo. [...] La palabra escrita parece hablar contigo como si fuera inteligente, però si le preguntas algo, porque deseas saber más, sigue repitiéndote lo mismo una y otra vez. Los libros no son capaces de defenderse». Impossible no llegir aquests textos sense pensar en el debat que actualment estem tenint en relació a l’ús d’Internet i el coneixement, veritat? «Somos en el fondo más ignorantes que nuestros memoriosos antepasados de los viejos tiempos de la oralidad?», es pregunta Vallejo

                                     

 

Aquests textos antics, si han creuat el temps per arribar fins els nostres dies, ho han fet per pur miracle. Escrits en rotllos de papir que podien mesurar fins a 40 metres de longitud i que havien de ser copiats a mà, la majoria han sucumbit al pas del temps, els insectes i la humitat. Només a les regions seques d’Egipte se n'han pogut conservar exemplars. Esquilo, Sòfocles i Eurípides van escriure centenars de tragèdies de les quals coneixem els títols, però només se'n conserven 32. Quantes paraules s’han perdut per sempre?

Recordem per un instant a totes les persones que al llarg de la història han copiat a mà les obres clàssiques per a que ara puguen ser llegides per nosaltres. La solitud i la vista cansada dels scriptoriums medievals que tots recordem a El nom de la rosa. Al igual que els protagonistes de la novel·la distòpica Farenheit 451, que van memoritzar els llibres que consideraven imprescindibles en la història de la humanitat per salvar-los d’un règim que volia cremar-los, aquests copistes són els causants de perpetuar una memòria i una tradició sense les quals ens és impossible imaginar la nostra cultura contemporània. Vos imagineu la música actual sense la influència del grup de John Lenon? Un paral·lelisme semblant podríem fer amb la literatura i eixa obra universal, eixa història d'històries vitals que és l'Odissea. 

A la pel·lícula Yesterday, el protagonista dedica nits senceres a recordar acords i lletres dels Beatles. A El infinito en un junco Irene Vallejo diu «Imaginemos por un instante que cada uno de nosotros tuviéramos que dedicar meses enteros de nuestra vida a hacer copias a mano, palabra por palabra, de nuestros libros más queridos, para evitar su extinción. ¿Cuántos se salvarían?» i afegeix a continuació, citant a J. M. Coetzee, «lo clásico es aquello que sobrevive a la peor barbarie, aquello que sobrevive porque hay generaciones de personas que no se pueden permitir ignorarlo y, por tanto, se agarran a ello a cualquier precio.»

Jack Malack viu un moment de pànic a la pel·lícula quan es troba amb dos fans que, al igual que ell, recorden als Beatles. S’espanta perquè pensa que van a recriminar-li que s’aprofite de la seua música per fer-se ric i famós, inclús creu que van a detindre’l o agredir-lo. Tot el contrari. «Sols volíem donar-te les gràcies [...] un món sense els Beatles és un món infinitament pitjor», li diuen entre llàgrimes mentre repeteixen quant trobaven a faltar sentir eixes cançons. Ell les ha recuperat del passat i les ha portat a un present per tal que seguisquen sonant, bategant, sent disfrutades. 

Pensar en tot açò em fa tornar a valorar coses que donem per simples o naturals, com tenir l’Odissea al prestatge de casa -amb fantàstica traducció al valencià de Joan Francesc Mira, per cert- i poder llegir quan em dona la gana veus que em parlen des de tres mil·lennis abans. Per tot això, només em queda enviar un fort agraïment a través del temps a totes les persones que han dedicat el seu temps a copiar, rescatar i fer viatjar aquests textos clàssics des dels papirs fins les nostres llibreries. GRÀCIES.