Homer i els Beatles

 

Estic llegint El infinito en un junco, guardonat assaig de Irene Vallejo sobre la invenció dels llibres en l’Antiguitat. Potser el tema no vos interpel·la en un principi, però vos recomane a tots i totes que el llegiu, perquè és un llibre preciós i una bona manera de retrobar-se amb el món antic.

Encara no l’he acabat, però he sentit la necessitat d’escriure aquestes línies després de veure la pel·lícula Yesterday (2019). L’argument és el de Jack Malick, un músic frustrat que després d’un accident de bici es desperta a un món on els Beatles mai no han existit. Quan es recupera, els seus amics li demanen que toque una cançó i ell s’arrenca amb Yesterday, provocant més d’una llàgrima. «És una de les cançons més boniques que he sentit», li diu emocionada una amiga. Durant el film, Jack recuperarà de cap totes les cançons que recorda de la banda de Liverpool, fingirà que són segues, i això farà d'ell un dels músics més populars del planeta. 

       

Podeu imaginar-vos un món sense els Beatles? Podeu concebre ni per un instant un món sense Homer? Sense la Ilíada o l’Odissea? I, tanmateix, si vos pareu a pensar-ho és un vertader miracle que aquests textos hagen arribat fins a nosaltres quasi 3.000 anys després.

La prosa poderosa i alhora tendra de Irene Vallejo m’està transportant a eixe món homèric del qual sabem tan poques coses. Un món oral, de bards que recorrien els polsosos camins de l’Hèl·lade memoritzant històries i recitant-les com a versos per tal de recordar-les millor gràcies al ritme. Eixes paraules alades que Homer citarà tan sovint. Intenteu imaginar com seria eixe món i com eixes històries circularien de mà en ma, de boca en boca, sent recitades a les nits d’hivern vora el foc i als sopars d'estiu, quan treuen els melons d'alger i la misteleta. Els cantors, adaptant la lletra al públic, al seu estil o a cada situació, introduirien xicotetes variacions al text après, creant milers de versions a partir del mateix origen. 

 

Carta en la mesa, pesa, em diuen sempre que dubte després de fer una jugada. I la lletra també pesa. L'escriptura fixa i transforma eixe món oral i espontani de l'edat obscura en versions estandarditzades. Es passa de la memòria i l’escolta en grup a la lectura solitària i meditativa, en silenci. El propi Sòcrates desconfiava d’aquest nou mètode i renegava als que canviaven l’animada conversa per l’escriptura. En el Fedro es recullen alguns dels arguments del savi filòsof contra la paraula escrita: «Es olvido lo que producirán las letras en quienes las aprendan, al descuidar la memoria, ya que fiándose de los libros, llegarán al recuerdo desde fuera. Será, por tanto, la apariencia de sabiduría, no su verdad, lo que la escritura dará a los hombres [...], se creerán sabios en lugar de serlo. [...] La palabra escrita parece hablar contigo como si fuera inteligente, però si le preguntas algo, porque deseas saber más, sigue repitiéndote lo mismo una y otra vez. Los libros no son capaces de defenderse». Impossible no llegir aquests textos sense pensar en el debat que actualment estem tenint en relació a l’ús d’Internet i el coneixement, veritat? «Somos en el fondo más ignorantes que nuestros memoriosos antepasados de los viejos tiempos de la oralidad?», es pregunta Vallejo

                                     

 

Aquests textos antics, si han creuat el temps per arribar fins els nostres dies, ho han fet per pur miracle. Escrits en rotllos de papir que podien mesurar fins a 40 metres de longitud i que havien de ser copiats a mà, la majoria han sucumbit al pas del temps, els insectes i la humitat. Només a les regions seques d’Egipte se n'han pogut conservar exemplars. Esquilo, Sòfocles i Eurípides van escriure centenars de tragèdies de les quals coneixem els títols, però només se'n conserven 32. Quantes paraules s’han perdut per sempre?

Recordem per un instant a totes les persones que al llarg de la història han copiat a mà les obres clàssiques per a que ara puguen ser llegides per nosaltres. La solitud i la vista cansada dels scriptoriums medievals que tots recordem a El nom de la rosa. Al igual que els protagonistes de la novel·la distòpica Farenheit 451, que van memoritzar els llibres que consideraven imprescindibles en la història de la humanitat per salvar-los d’un règim que volia cremar-los, aquests copistes són els causants de perpetuar una memòria i una tradició sense les quals ens és impossible imaginar la nostra cultura contemporània. Vos imagineu la música actual sense la influència del grup de John Lenon? Un paral·lelisme semblant podríem fer amb la literatura i eixa obra universal, eixa història d'històries vitals que és l'Odissea. 

A la pel·lícula Yesterday, el protagonista dedica nits senceres a recordar acords i lletres dels Beatles. A El infinito en un junco Irene Vallejo diu «Imaginemos por un instante que cada uno de nosotros tuviéramos que dedicar meses enteros de nuestra vida a hacer copias a mano, palabra por palabra, de nuestros libros más queridos, para evitar su extinción. ¿Cuántos se salvarían?» i afegeix a continuació, citant a J. M. Coetzee, «lo clásico es aquello que sobrevive a la peor barbarie, aquello que sobrevive porque hay generaciones de personas que no se pueden permitir ignorarlo y, por tanto, se agarran a ello a cualquier precio.»

Jack Malack viu un moment de pànic a la pel·lícula quan es troba amb dos fans que, al igual que ell, recorden als Beatles. S’espanta perquè pensa que van a recriminar-li que s’aprofite de la seua música per fer-se ric i famós, inclús creu que van a detindre’l o agredir-lo. Tot el contrari. «Sols volíem donar-te les gràcies [...] un món sense els Beatles és un món infinitament pitjor», li diuen entre llàgrimes mentre repeteixen quant trobaven a faltar sentir eixes cançons. Ell les ha recuperat del passat i les ha portat a un present per tal que seguisquen sonant, bategant, sent disfrutades. 

Pensar en tot açò em fa tornar a valorar coses que donem per simples o naturals, com tenir l’Odissea al prestatge de casa -amb fantàstica traducció al valencià de Joan Francesc Mira, per cert- i poder llegir quan em dona la gana veus que em parlen des de tres mil·lennis abans. Per tot això, només em queda enviar un fort agraïment a través del temps a totes les persones que han dedicat el seu temps a copiar, rescatar i fer viatjar aquests textos clàssics des dels papirs fins les nostres llibreries. GRÀCIES. 

 

  

"Cien noches" de desig

 

Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, guanyadora del darrer certamen del Premi Herralde de Novel·la que organitza Anagrama i que altres anys havien guanyat pepinacos de la talla de Lectura fácil, de Cristina Morales o Nuestra parte de noche de Mariana Enríquez. 

 

«Cien noches» es una novel·la viajera, promiscua y compartida. Las tres mejores cosas que se puede ser». Amb estes paraules tanca Luisgé Martin l’epígraf d’agraïments de la seua novel·la, donant les gràcies als amics que li han deixat les seues cases per escriure a diferents ciutats i als suggeriments de diferents personetes, com ara la seua editora, el seu marit i el seu amant. L’escriptor no podria tancar aquesta obra de manera més adient, perquè segons es diu en boca de Irene, la protagonista, «las personas monógamas, como las personas sedentarias o las personas ignorantes, mueren sin conocer de verdad el mundo». Pam! Com t’has quedat?

Cien Noches és una novel·la sexual i policial. El sexe batega al llarg de tot el text com un motor que la fa caminar pàgina a pàgina. Aquest leit-motiv es barreja amb la història d’Irene, una jove estudiant de psicologia espanyola amb una vida bastant promíscua a la Chicago dels anys 80, i també amb la de Claudio, un argentí provinent d’una família amb problemes polítics al seu país i de qui la protagonista s’enamora molt fort. Podríem dir que alguns dels temes centrals de l’obra són el desig i la fidelitat. Un dels fils conductors d’aquesta història és el «Projecte Coolidge», financiat per Adam Galliger, un milionari que també té un fort protagonisme a la novel·la. Aquest projecte vol comprovar si eixa meitat de la població que a les estadístiques afirma ser fidel a les seues parelles menteixen o diuen la veritat.

Reconec que la primera vegada que vaig llegir la sinopsi alguna cosa va grinyolar a dins meu. Per què aquest pavo (Luisgé Martín, que jo no coneixia de res) es posa a la pell d’una dona? I quines implicacions té això per una novel·la tan sexual? Realment el que sent la protagonista serà versemblant o llegirem les fantasies d’un ONVRE projectades a un personatge femení? Pensar des d’on s’escriuen les novel·les no és cap tonteria, i no dec ser el primer lector en qüestionar-se això, perquè el propi autor en parla a una entrevista a Página dos. Allí diu qie és la primera volta que ocupa una veu femenina i que per ell també ha suposat un repte. Confessa que volia crear un personatge promiscu, però sense caure en el tòpic que suposa que un personatge masculí o homosexual ho siga, i que per això ha escollit a Irene.

Partint d’aquesta premissa, a voltes em grinyolaven algunes opinions de la protagonista sabent des d’on estaven escrites. La minuciositat amb que la anota tots els detalls dels homes amb els que es gita -a voltes per pur interès sociològic- o algunes de les seues opinions, com quan diu que estava molt a gust amb un home perquè la feia sentir «frágil e inexperta» o afirma que «Amé a Claudio porque nunca encontré en él sosiego o equilibrio (...) porque intentaba ser brutal y sólo conseguía ser vulnerable». Parlant d’això amb amigues, però, m’han dit que a voltes s’han troben reconegudes en eixe desig. També Luna Miguel, al seu últim llibre, «Caliente», diu «Cuando pienso en otros hombres, solo imagino sus brazos. Sus largos brazos. Al lado de un hombre me gusta sentirme vulnerable, aunque solo en apariencia. La debilidad es mi fachada». Així que, després d’alguns dubtes, comencem aquesta novel·la amb un vot de confiança cap a l’autor en aquest aspecte. A més, l’autor és homosexual i, per tant, tampoc tindria per què recrear-se en el plaer femení per alimentar la seua pròpia fantasia.

No entraré a desentranyar la trama de la novel·la, que d’una altra banda m’ha semblat allò més fluix, sinó que em centraré en alguns dels temes que toca i que em semblen més interessants. En primer lloc, en l’atmosfera de l’obra. La il·lustració que acompanya la portada («Quiet restaurant», de Steven J. Levin) em pareix molt encertada, perquè recull eixe ambient fosc dels diferents escenaris de la història: hotels (uns de luxe i altres no tant) restaurants bien, nits de festa i culpa, llits i llençols bruts d’esperma i altres fluids... Una novel·la amb escenaris nocturns, discrets, i en la que també hagués valgut com a portada qualsevol obra de Hopper, que al remat seria l’autor que copsaria millor l'atmosfera de l’obra.

 

També m’interessa abordar el tema del desig. Si bé Cien noches no és una novel·la eròtica, està travessada pel sexe. Sexe de tot tipus, el sexe culpable («Post coitum omne animal triste est», que deia Galeno), el sexe avorrit i rutinari, el sexe ple de plaer, el d’aprenentatge («Su fornicación era paciente, apacible, aunque a veces se comportaba como si embistiera. Me enseñó cosas simples que nunca había imaginado y que no me habría atrevido a hacer con un hombre al que amara: abrir su ano con dos dedos, masturbarle sin permitir que eyaculara, poner el semen en su propia boca»), etc.

Aquest últim fragment em connecta amb un dels dilemes que apareix en el llibre: existeix un amor carnal i un altre sentimental? Irene pensa que «El afecto destruye algunas dimensiones eróticas. Rompe el hilo hiriente de la morbosidad y de los actos prohibidos (...) me repugnaba la idea de compartir violencia, promiscuidad o rituales fetichistas con alguien con quien compartía tambien los sueños de futuro». Però jo crec que si Irene diu això és -com ella mateixa ho reconeix- per la seua educació cristiana. Personalment opine que hem de saber construir relacions amb prou confiança per parlar dels nostres desitjos més bruts i acomplir-los si hi ha consentiment. Parlant amb amigues sobre aquest tema, opinen el mateix. Ara bé, moltes relacions que coneixem (penseu en el vostre entorn) no estan construïdes sobre la confiança, sinó sobre el tabú, el tòpic, la inèrcia i la manca de comunicació i ahi sí que hi ha un problema que pot ser resolt en nits de bogeria i infidelitat sense haver d’explicar res a ningú després.

 

«En ese momento pensé en lo difícil que es elegir un solo hombre para amarlo». Diu Irene quan coneix a Adam Galliger, un milionari amb el que el sexe és meravellós i comparteixen una certa visió de la vida. Hem dit que la fidelitat és un dels grans temes de l’obra. Segons la seua protagonista, l’amor eròtic entre dues persones dura cent coits, cent trobades sexuals, cien noches. A partir d’ahi, desapareix la sorpresa i l’excitació. I encara que afirma constantment que mai ha estimat a ningú tant com a Claudio, ella no deixa de tenir trobades sexuals amb altres persones de manera clandestina, és a dir, de ser infidel. Però Irene té una opinió molt clara sobre això. Una dona casada li explica de la següent manera com va rebutjar taxativament a algú que la va seduir: «En la concepción del amor verdadero que yo tenía era incomprensible darle el cuerpo a otro hombre. Yo había firmado una renuncia. Un compromiso. Un deber de lealtad». A aquests arguments i a la pregunta de si ella no creu en un amor «virtuós», la seua resposta és molt clara: «No. Siempre creí que el amor no podía tener esas cargas imposibles», per seguidament dir que a això que la dona casada anomena «amor virtuós», ella li prefereix anomenar «por».

Prenent aquestes darreres reflexions, tanque aquest comentari sobre l’obra de Luisgé Martin amb les últimes cites de Luna Miguel a Caliente: «Una de las preguntas más torpes que yo me hacía al comienzo era esta: ¿De verdad es possible amar a más de una persona? Luego todo cambió: ¿De verdad habéis sido capaces de reprimir vuestro deseo durante tanto tiempo?"