Aquesta setmana m'he acomiadat dels meus alumnes de 1r de Batxillerat. Sóc nou a la professió docent i han estat els primers joves als que he donat classe. Durant els mesos que hem passat juntes s'ha genera entre nosaltres un vincle molt especial i, per acomiadar-me d'ells, els he escrit aquesta carta:
Si
us plau, viviu intensament. Ara esteu a punt d’acabar un curs molt
important. Passareu aquest estiu, també en passareu el pròxim i
apa, unes cap a la universitat, unes altres cap a un grau superior,
i d’altres cap a una feina. Unes cap a on vulgueu, unes altres, cap
a on pugueu. Passi el que passi, feu-me un favor: viviu intensament.
El món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes.
Aquests
dies de final de curs he tornat a pensar sobre per què vaig decidir
fer-me professor. Hi ha una motivació per damunt de tota la resta:
intentar canviar el món. Digueu-me ingenu, però com que sóc jove
puc permetre’m encara pensar en utopies i creure que l’educació
és una arma de canvi social. Malgrat tot. Malgrat els temaris
infinits i el exàmens atabaladors. Malgrat els dies marcats pel
cansament, l'escepticisme cap als mètodes d’avaluació i les
dubtosament eficaces reformes educatives. Malgrat tot, crec que
encara hi ha un espai per a la reflexió, per a commoure’s i per a
pensar altres mons possibles. Se que ara estic sent massa ingenu;
massa utòpic, però recordem la frase d’Eduardo Galeano: La utopia
està a l’horitzó. Camine dues passes cap a ella i se n’allunya
deu. Llavors, per a què serveix la utopia? Doncs per a això, per a
caminar.
Ja
ho sabeu: heu estat les meves primeres alumnes. Amb vosaltres ha
començat, també per a mi, una nova etapa en aquesta aventura que és
la vida. Fa quatre mesos que vaig travessar aquesta porta ple de pors
i inseguretats, però vosaltres me les vau treure de seguida.
Vosaltres m’heu anat donant, a poc a poc, l’energia per anar
tirant i la il·lusió per pintar els dies. Creieu-me si vos dic que
intentaré no oblidar mai ni un sol dels vostre rostres. Diuen que el
primer petó mai no s’oblida, i supose que els primers alumnes
tampoc.
Fa
14 anys jo també tenia 16 anys i feia 1r de Batxillerat
i, sincerament, recorde ben pocs professors d’aquell any. Sí que
recorde perfectament les companyes, els cafès que em prenia a la
sortida per fer-me el gran i alguna que altre dia que saltàvem la
tanca i fèiem fugina entre riures. Recorde l’adrenalina de
preparar cada vaga general i l’emoció dels primers concerts als
que anava perquè volia, les primeres pel·lícules que veia per
voluntat pròpia i sentir -per primer cop- que un món s’obria al
meu davant a l’obrir alguns llibres. Recorde, amb un somriure,
alguns professors substituts que anaven, venien, marxaven als pocs
mesos i, malgrat la brevetat, deixaven una petjada enorme. A ells els
recorde. Com ells, supose que aspirava ser, quan vaig decidir que
volia ser professor.
Un
gran i sincer agraïment per a totes i tots vosaltres. GRÀCIES en
majúscules. Durant aquests mesos potser m’heu ensenyat més coses
a mi que jo a vosaltres.
Un
agraïment i, malgrat la meua joventut inexperiència, deixeu-me que
sigui un poc pretensiós i intenti donar-vos alguns consells de
abuelo cebolleta:
-
Primer Consell: Vivim en un món cada cop més complexe, però també superficial. Les coses han deixat de ser sòlides per a fer-se líquides i canviants. Les modes i les cançons passen sense que tinguem temps d’assimilar-les. Te’n descuides, i Rosalia treu un altre tema i ja ningú no recorda els detalls de la darrera sèrie que va mirar, del darrer article que va llegint, a correcuita i per damunt, al seu mòbil. Passem hores enganxats a aplicacions i dispositius que, d’alguna manera, controlen el nostre ritme i la nostra vida.Davant de tot això, aprenguem a parar. Aprenguem a ser capaços de posar la pausa quan nosaltres decidim i a mirar el món amb la calma que es mereix. Mireu el món. Que com deia la periodista Mar Vallecillos «no hi ha mirada sense transformació, que tota mirada és una relació».
Aprenguem a parar i a SENTIR els petits detalls de l’existència, car ahí habita la veritat. I seguisc citant a la Vallecillos: «que miraràs el món i en trossos il·luminats i en angles a la penombra, celebraràs la vida i la veritat que s’amaga en unes mans acariciant-te la cara, en la llum d’un capvespre, les sardines a la brasa, tots els blaus de la mar, lectures que travessaran el llindar en sentit contrari, un cos desitjant-te i deixant-te desitjar, un esclat de riure compartit que cau al bell mig de la sobretaula, les batalles col·lectives que de vegades guanyem». -
Segon consell: Si us plau, no deixeu mai de pensar, de reflexionar i de qüestionar-vos-ho tot. En un moment en que sembla que ho tenim tot a l’abast d’un clic és quan hem d’aprendre més a seleccionar i a no deixar-nos inundar per l’allau de informació que, per saturació, ens bloqueja i ens tanca els sentits. Com diu la filòsofa Marina Garcès: «Som temps i som espai. Volem fer més coses, volem arribar a més llocs (...) però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heideggert en deia la concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot omplir de més i més coses. No vivim en el temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai (...)». Si us plau, fem que passin coses, però coses de veritat.
Siguem persones crítiques i no donem res per suposat. Atrevim-nos a pensar i esdevinguem així persones autònomes, independents i cada cop més lliures. Comprometem-nos, que és la única manera de deixar petjada en aquesta vida. -
Tercer consell: Llegiu molt, mireu moltes pel·lícules, emocioneu-vos amb un poema i balleu embogides les cançons. Sortiu a les nits i també als matins. Viatgeu molt: lluny, però també a prop. Camineu, feu esport i mengeu sa. Aspireu a l’ideal clàssic: Mens sana in corpore sano. Sortiu a la muntanya i recorreu els camins. Atureu-vos sovint, a soles, a escoltar el silenci i a veure passar els núvols per sobre de les branques. Sigueu conscients del vostre cos i escolteu el batec del vostre cor. Feu tot això i més, però feu el que feu, si us plau, feu-ho intensament. El món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes.Llegiu molt, que és la millor manera d’aprendre i de imaginar altres mons possibles. I només imaginant-los podrem construir-los, algun dia. Torne a la Vallecillos, que aquests dies marca la meva lectura, que ens diu « No hi ha lectura sense l’altre. Llegim perquè algú té alguna cosa a dir-nos, sigui avui o des de segles remots. Algú té alguna cosa a dir-nos i nosaltres la volem escoltar. Llegir és reconèixer-nos com a éssers necessitats, dependents d’algú altre que ens vol dir quelcom, que té una història per explicar, un raonament a fer. No hi ha lectura sense vincle amb l’altre, sense voluntat d’escolta, i és per això, també, que en aquests temps d’individualisme salvatge i del diàleg com a lluita de zascas, cal defensar la lectura, com a espai d’escolta, dependència i vincle. Algú té alguna cosa a dir-nos, sí. Algú vol tocar-nos amb les paraules per transformar-nos l’emoció, l’esperit o la raó. I ho sabem i ho acceptem. Llegim perquè volem que ens toquin. Volem que el toc ens mogui una mica o molt del lloc on som, que alteri el contorn del nostre cos, que ens deixi marca a la pell, l’ànima, el coneixement.»
-
Quart consell: Estimeu molt, i estimeu molt fort, que odiar és de flojitos. Estimeu amb total llibertat, a les amigues i als amics, a la família de sang i a la que trieu. Estimeu a la persona o persones que t’accelerin el cor -sense importar el vostre sexe-. Busqueu al diccionari la paraula EMPATIA, retalleu-la i feu-li un altar a les vostres habitacions per a pensar-hi cada dia. Tatueu-vos la paraula RESPECTE al braç, allà on la vegem cada dia. Recordeu sempre, nois, que només sí és sí.I igual que estimem, aprenguem a deixar-nos estimar, a mostrar-nos vulnerables sense sentir culpa ni vergonya, que som persones humanes i la vida és un miracle molt fràgil. Estimeu molt, molt fort, no només a les persones, sinó també la terra, l’entorn, la cultura i la història de la qual totes en som hereves, cadascun a la seva manera.
Us
mentiria si us digués que el món cap al que aneu
és fàcil, que no aneu a trobar problemes ni entrebancs. La realitat
és crua i, més tard o més d’hora, aneu a topar amb la
precarietat laboral i amb les injustícies. Amb el masclisme i
l’homofòbia. Amb les pressions, amb la censura i amb
l’autocensura. Però també us mentiria si us digués que la vida
és només això. He començat aquest discurset dient que el món és
massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes, i ho mantinc.
Perquè també aneu a trobar, de ben segur, la solidaritat i la
tendresa, el suport i l’amistat, l’amor i el compromís. Un dia
us adonareu i tindreu braços i mirades al voltant per agafar-vos, i
cançons i poemes per continuar.
Però m’heu de prometre,
si us plau, que viureu intensament.
