Quan caminàrem la nit

Queden només uns dies per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012. 

 

Reconec que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el 23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!” i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a formar part de la meua biblioteca

Realment, Quan caminàrem la nit no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen la nit fins arribar-hi, deia el Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València d'aquell temps. 

 

Aquesta novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més personals -però transcendentals per a la història en minúscules- que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de mentides i també de farses, com la de la transició.

Un secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares”, sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell polític com emocional.

Per a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa, però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo encara ho tinc pendent!).

Manituana

Els italians Wu Ming m'han sorprés amb Manituana (Mondadori, 2009), i no és el primer cop. Si amb 54 (De Bolsillo, 2005) em van captivar les versemblants relacions que s'establien entre el mariscal Tito i l'actor Cary Grant i vaig devorar en qüestió de dies la grandiosa obra mestra Q (De Bolsillo, 2009) deixant-me dur per la història dels anabaptistes a les revoltes camperoles de l'Alemanya del segle XVI -revolucionaris dels nostres dies-; amb Manituana tornem a explorar -amb un important prisma social i de classe- un episodi de la història bastant desconegut per al públic general, en aquesta ocasió el rol de les tribus índies a la guerra de independència de les colònies nord-americanes, dividides entre el suport a la Corona britànica o als rebels nord-americans.

Al 1773 va tenir lloc el conegut com a Motí del te de Bòston, el fet clau que es considera com l'origen de la revolució americana que donaria lloc al naixement dels Estats Units. La novel·la ens apropa als fets que van esdevenir més tard, entre 1775 i 1783 amb els inicis de les hostilitats armades entre les milícies rebels i les tropes angleses i posa el focus d'atenció en la vivència d'aquest conflicte per part de les sis nacions iroqueses, la gran confederació índia que existia des del segle XII a les zones compreses entre Nova York i Pennsilvània. 

Al 1773 rebels bostonians disfressats d'indis van llençar a la mar el te que Anglaterra subministrava a les colònies de nord-amèrica en una acció per reclamar el lliure comerç.

Si decidiu llegir aquesta obra sentireu parlar de la llibertat econòmica com a causa de la rebel·lió nord-americana, del recel que inclús entre alguns cercles de Londres generava la voluntat de l'Imperi britànic de controlar el comerç i de com és d'acollida amb eufòria la publicació de l'obra d'Adam Smith per part de la burgesia. D'altra banda, observarem com la majoria d'indis es mostren lleials a la Corona anglesa per tal de conservar les seves terres i els acords que els atorgaven sobirania sobre aquestes, contra les voluntats expansionistes dels rebels.

Segons els propis autors aquesta obra sobre el naixement dels Estats Units -escrita a principis del segle XXI, en plena guerra d'Iraq- està inspirada en la seva expansió imperialista actual i reflecteix la realitat d'alguns dels seus discursos que s'han perpetuat fins avui dia: sota l'excusa de la llibertat de comerç s'inicia una guerra que al final té com a objectiu l'apropiació de les terres dels indis i impedir que la Corona anglesa abolira l'esclavitud. 

Ens quedem amb alguns passatges del llibre, com la missiva que el Mohock Club, una colla de malfactors que habita els suburbis de Londres i es fan dir “indis de la metròpoli” fa arribar a la delegació mohawk que arriba a la capital britànica a demanar una audiència amb el rei, tota una apologia del primitivisme i de la degradació de l'ésser humà de la ciutat:

“Per a ser sincers, comencem per dir que els Mohocks de Londres -excepte el qui els escriu- no tenim ni una gota de sang índia a les nostres venes, però ens sentim anàlegs des del cap fins als peus. Els dits homes de bé, de fet, ens consideren salvatges i solen atribuir-nos les més cruels bretolades, per a després recordar-se de nosaltres quan necessiten carn de canó pels seus exèrcits. Temps enrere, nosaltres també érem un poble orgullós i valent, dedicat a la cacera i a l'agricultura, que desitjava viure en pau, però els homes de bé ens van furtar les terres, i amb elles els boscos, arbres, animals i aigües, obligant als nostres avis a viure en barris malsans i a convertir-se en servents, soldats, pidolaires o lladres. Un destí que els anglesos d'Amèrica volen donar també al seu poble i del qual li posem sobre avís.”

Sense dubte els capítols als quals transcorre la visita dels mohawks a Londres són magistrals. Resulta particularment interessant la visió que desperta en ells la gran ciutat, sobretot en Philip Lacroix, le grand diable, l'indi que ha llegit l'obra de Rousseau i és capaç de recitar Shakespeare , el qual en un moment donat, comença a recórrer els suburbis perquè necessita arribar a la campinya que l'envolta la metròpoli i respirar aire fresc. Durant aquesta passejada es descriuen de manera esfereïdora la desfilada d'éssers infrahumans que l'indi troba al seu pas: mutilats pidolaires, nens moribunds, famílies destrossades, etc. Els productes de la part més baixa de la ciutat.

Manituana és també una novel·la sobre el mestissatge, i és que ni tan sols els membres i líders de la nació iroquesa acaben sent “veritables” indis, sinó que veurem com irlandesos, escocesos, mowahks o oneidas es barregen de qualsevol manera. És memorable imaginar, tal i com descriu l'obra, els crits de batalla en gaèlic o les danses guerreres dels highlanders escocesos plenament integrades amb les tradicions índies. 

Els Wu Ming han demostrat, un cop més, ser uns mestres en integrar a la perfecció les seves històries a la Història fins al punt que et fan dubtar sobre si el que estàs llegint és ficció o realitat. Un exemple d'això és el capítol que reprodueix una ordre del general Washington al general John Sullivan, on li ordena la destrucció total dels assentaments del territori indi i que “no escoltarà cap proposta de pacificació fins la devastació total de tots els assentaments”, una ordre que, per suposat, va ser real i va ser donada el 31 de maig de 1779.

A més a més, aquest cop, els italians ens han preparat una sorpresa. Han creat una web (http://www.manituana.com) que transforma aquesta història en una mena de novel·la 2.0.. A ella podem trobar relats “paral·lels” que completen alguns dels punts de la narració, plànols reals dels llocs on succeeix la trama, música per ambientar alguns dels capítols i, el més interessant, el nivell 2, una zona interna -on s'ha de respondre una pregunta sobre la novel·la per accedir- on es pot discutir amb els autors i altres lectors sobre els aspectes relacionats amb la història que desitgem.