Són
molts els valencians i valencianes que tenim coll avall la idea de
que haurem de marxar a treballar a Catalunya. Uns ho hem fet amb gust
però d'altres ho fan amb enyor, amb un deix llarguíssim de melangia
i amb la ràbia de saber impossible trobar feina al propi territori.
Aquesta història de migracions del sud cap al nord no és nova i,
gairebé per casualitat, m'he trobat amb una història que em ve molt
de gust explicar. És la que ens conta Ferran Zurriaga al seu article
«els segadors de Palma d'Olocau» (1), el relat dels olocauins que,
cada any, recorrien durant mesos els paisatges del Garraf per
recol·lectar les palmes del margalló.
Segurament
totes i totes coneixeu el margalló (o bargalló, garballó,
palma...), Chamaerops humilis,
perquè és una de les plantes més presents
a
les nostres muntanyes. Durant molt de temps vaig creure -així es fa
saber tot sovint- que era la única palmera autòctona d'Europa, fins
que fa alguns anys vaig descobrir l'existència de la palmera de
Creta, a l'illa grega homònima (Phoenix Theophrastii).
Tot i així, no cal dir que per a nosaltres el margalló sempre serà
la nostra palmera.
 |
| El margalló destaca enmig de la màquia entre d'altres espècies com el llentiscle, el coscoll, l'estepa, el romer o petits pins isolats. |
Aquesta
planta, que s'estén des de la desembocadura del Tajo, al llarg de
tota la costa mediterrània fins
el sud de Catalunya, mai no
s'allunya gaire de la costa, per això sovint es diu que és un
bioindicador del clima termomediterrani, aquell que a la nostra terra
es dóna a la primera franja marítima i rarament creua cap a
l'interior els primers massissos muntanyosos (el més humit i xafogós
durant tot l'any). Joan Pellicer ens diu, al seu costumari botànic,
que el margalló no arriba a allunyar-se de la mar més de cinquanta
quilòmetres. I es que a aquesta palmereta li agrada molt rostir-se
al tòrrid sol estiuenc sobre les terres grises i calcàries, on
inclús s'enfila per les penyes i els cingles. Normalment la trobarem
ben integrada
a la màquia al costat d'altres espècies com el llentiscle o el
coscoll i, amb elles, serà una de les primeres plantes a rebrotar
després dels habituals
incendis mediterranis, omplint
el territori gris de cendres de petits brots verdes que avancen el
recomençament de la vida.
A la comarca del Garraf el margalló
ha adquirit la categoria de símbol. Hi dóna noms a escoles,
carrers, etc. Nogensmenys sempre s'ha considerat el massís del
Garraf l'últim territori on te presència, el límit de la seua
expansió cap al nord, si bé en realitat els margallons més
septentrionals els podem trobar a un indret issolat del massís del
Montgrí anomenat el Puig de la Palma. Aquest nom suggeridor, però,
fa referència a un passat remot perquè, a l'actualitat, només uns
pocs espècimens hi romanen, si bé condemnats a la desaparició
degut a la manca d'exemplars femella. El margalló, a Catalunya, és
una planta protegida des de 1984 i, per tant, ja no se'n pot
recol·lectar, si bé aquesta activitat ja havia passat a formar part
de la història.
 | ||||||
| Els voltants del cim de la Morella, de sols calcaris i pedregosos, són un dels indrets preferits del margalló |
 |
| Les rogenques terres de gresos també agraden al margalló. A la foto inferior, tomba antropomorfa al castell d'Eramprunyà, a la part més occidental del massís del Garraf |
El
margalló fa uns dàtils aspres que sembla
ser que no són molt mengívols,
si bé el seu brot incipient, xicotet, encara dins la soca, que es
pot recollir pels volts de Sant Blai, diuen que està molt bo. Tot i
així, el principal ús que se n'ha fet tradicionalment dels
margallons ha estat el de les seues fulles per a fer tot tipus
d'estris de cistelleria i també graneres. Aquesta mena de
protoindústria era
realitzada pels llauradors i llauradores durant les «hores mortes»
(quan plovia o a les nits vora el foc) i els permetia guanyar-se
alguns ingressos extra.
La
història que vull explicar-vos, però, comença a finals del segle
XIX amb la construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona.
Molts obrers d'arreu hi van acudir per a participar d'aquesta gran
obra que havia de foradar el massís del Garraf. Entre els que hi
anaren hi havia molts valencians i també una colla de gent d'Olocau.
Aquest poble del Camp del Túria havia vist créixer moltíssim la
seua població durant aquelles dècades i per tant molta gent no
tenia feina i havia de buscar-se la vida. Els que van marxar a
treballar a aquesta faraònica obra van trepitjar, per primer cop,
una terra que marcaria la història del seu poble per a sempre: el
massís del Garraf. Allà van descobrir una de les extensions més
grans de margallons que mai no havien conegut i van decidir treure'n
profit econòmic. Diuen que
va ser una dona d'Olocau, Maria Giménez, la polla,
qui en va fer els primers contractes amb propietaris locals per a
poder segar la palma a la plana de Campdàsens (Sitges). Contractes
que, no cal dir-ho, mai no van ser deixats per escrit. En aquells
temps i aquells llocs la paraula donada era el més sagrat dels
compromisos.
Pareix
ser que, a partir d'aquells anys, cada any moltes colles d'olocauins
hi anaven fins a les terres del Garraf -i també a d'altres, com les
del Gaià o el Camp de Tarragona- a fer la palma.
Aquesta feina es feia, a més
petita escala, a les terres
del Camp del Túria però durant la primera meitat del segle XX,
arran de l'augment de la seua demanda, la possibilitat de fer diners
va fer que moltes famílies s'hi dedicaren a fons.
La vida al camp te uns ritmes
marcats per la natura i els cicles dels conreus. A fer la palma s'hi
anava després de Sant Josep, a finals de març i no es tornava fins
que era temps de collir les garrofes -a finals d'agost-. Gairebé mig
any amunt i avall fent una feina duríssima. Normalment cada colla
tornava any rere any al mateix lloc, on ja havien aparaulat amb els
amos el contracte per a l'any següent.
 |
| Margallons a la Casa Alta (Vilanova i la Geltrú) |
Zurriaga
descriu les primeres passes d'aquesta marxa: «En arribar el moment
d'anar-se'n, les colles es prearaven l'hato:
la roba vella per al treball, una muda per anar als pobles, una
manta, un parell d'albarques, les corbelles sendreres, un plat i una
cullera de la mili, un tonellet per al vi...». Zurriaga recull el
testimoni de moltes persones que van fer aquest camí i que li
expliquen com, en arribar a molts pobles amb aquest equipatge, a
vegades eren confosos amb comediants.
Podeu imaginar la duresa d'aquesta
feina. Degut a les punxes dels margallons al cap de pocs dies ja
tenien tots les mans deformades «de tantes punxades la pell era com
una esponja, i si plovia s'inflaven de l'aigua que xuclaven...». La
feina de la sega pròpiament dita durava gairebé un mes, tot allò
que es segava es deixava al mateix camp, a un lloc visible, durant
tres setmanes fins a que estigueren ben seques. Llavors s'havien
d'arreplegar fent garbons d'uns 15 kg. cadascú. Qui haja recorregut
els sinuosos viaranys del Garraf podrà imaginar-se que la part més
dura de la feina, però, encara no havia arribat. Els collidors
explicaven que el pitjor era haver de treure tots eixos feixos de
palma d'allà, transportar-los a través de cingles i costeres fins a
un lloc on pogueren arribar els carros o els camions. Aquesta
operació, si alguns anys eren bons, es podia repetir dues o tres
vegades, fent les respectives segades de palmes.
Sembla
ser que amb els anys aquestes colles començaven a ser conegudes per
la gent de la comarca, que els anomenava els valencians de
la palma, els fiaven a les
tendes fins que cobraven la sega, etc.
«Quan preguntem pels llocs on feien
la sega, ens anomenen un grapat de topònims del Garraf i el
Tarragonès: poblets com Jafra, Olivella, la Nou de Gaià, Juncosa de
Montmell, Montferri, Vespella, Canyelles, la Riba, Ferran, Tamarit,
Roda de Barà, Bisbal del Penedès... són descrits com si tot aquest
món estiguera al seu davant. Els masos on van ser acollits alguna
vegada, com mas Mestre, Milà, Campdasens, són possiblement a hores
d'ara un món desaparegut o transformat, com la Plana Novella -ara
monestir d'una comunitat budista- [...]. Aquells cims del Garraf que
ells van recórrer: el puig de les Forques, el de l'Àguila, el del
Sumidor, el Puig de Matarodona, el de la Mola i aquelles vores
encinglerades de la costa de la Punta de la Mora, la cala Morisca i
la Falconera, on l'horitzó ample de la mar era una meravella».
Aquestes
colles de valencians van estar anant cada any al Garraf fins a finals
dels anys 50. Llavors la introducció de noves matèries primeres com
el plàstic o la ràfia van acabar substituint-ne les naturals, com
l'espart o la palma. Tot i així, la seua petjada no va acabar ací.
Arran dels contactes produïts
a partir d'aquestes anades i
vingudes van ser molts els olocauins i valencians que van deixar
enrere la seua terra per treballar a la incipient indústria de
Barcelona o d'altres pobles com Gavà, on la diàspora valenciana ha
estat ben estudiada (2)
(i va materialitzar-se en la formació de bandes de música, la
creació de la Casa València i inclús, més recentment, en la
plantà de falles i
filaes de moros i
cristians. Pareix ser que el 14 d'abril de 1931 a Gavà la
proclamació de la República va estar amenitzada per les notes d'una
banda creada per valencians que interpretava, entre d'altres, la
marsellesa.
1) Ferran Zurriaga (2002): Aquells
que van anar a fer la palma... Els segadors de Palma d'Olocau.
Mètode. UV
2) Josep Capmany: L'impacte
associatiu i cultural de l'immigració valenciana a Gavà. Centre
d'estudis de Gavà.
 |
| En dies clars és fàcil visualitzar les muntanyes nevades del Pirineu des dels cims del Garraf. Enmig, mitja Catalunya. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada