Quan caminàrem la nit

Queden només uns dies per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012. 

 

Reconec que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el 23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!” i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a formar part de la meua biblioteca

Realment, Quan caminàrem la nit no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen la nit fins arribar-hi, deia el Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València d'aquell temps. 

 

Aquesta novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més personals -però transcendentals per a la història en minúscules- que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de mentides i també de farses, com la de la transició.

Un secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares”, sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell polític com emocional.

Per a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa, però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo encara ho tinc pendent!).