Manituana

Els italians Wu Ming m'han sorprés amb Manituana (Mondadori, 2009), i no és el primer cop. Si amb 54 (De Bolsillo, 2005) em van captivar les versemblants relacions que s'establien entre el mariscal Tito i l'actor Cary Grant i vaig devorar en qüestió de dies la grandiosa obra mestra Q (De Bolsillo, 2009) deixant-me dur per la història dels anabaptistes a les revoltes camperoles de l'Alemanya del segle XVI -revolucionaris dels nostres dies-; amb Manituana tornem a explorar -amb un important prisma social i de classe- un episodi de la història bastant desconegut per al públic general, en aquesta ocasió el rol de les tribus índies a la guerra de independència de les colònies nord-americanes, dividides entre el suport a la Corona britànica o als rebels nord-americans.

Al 1773 va tenir lloc el conegut com a Motí del te de Bòston, el fet clau que es considera com l'origen de la revolució americana que donaria lloc al naixement dels Estats Units. La novel·la ens apropa als fets que van esdevenir més tard, entre 1775 i 1783 amb els inicis de les hostilitats armades entre les milícies rebels i les tropes angleses i posa el focus d'atenció en la vivència d'aquest conflicte per part de les sis nacions iroqueses, la gran confederació índia que existia des del segle XII a les zones compreses entre Nova York i Pennsilvània. 

Al 1773 rebels bostonians disfressats d'indis van llençar a la mar el te que Anglaterra subministrava a les colònies de nord-amèrica en una acció per reclamar el lliure comerç.

Si decidiu llegir aquesta obra sentireu parlar de la llibertat econòmica com a causa de la rebel·lió nord-americana, del recel que inclús entre alguns cercles de Londres generava la voluntat de l'Imperi britànic de controlar el comerç i de com és d'acollida amb eufòria la publicació de l'obra d'Adam Smith per part de la burgesia. D'altra banda, observarem com la majoria d'indis es mostren lleials a la Corona anglesa per tal de conservar les seves terres i els acords que els atorgaven sobirania sobre aquestes, contra les voluntats expansionistes dels rebels.

Segons els propis autors aquesta obra sobre el naixement dels Estats Units -escrita a principis del segle XXI, en plena guerra d'Iraq- està inspirada en la seva expansió imperialista actual i reflecteix la realitat d'alguns dels seus discursos que s'han perpetuat fins avui dia: sota l'excusa de la llibertat de comerç s'inicia una guerra que al final té com a objectiu l'apropiació de les terres dels indis i impedir que la Corona anglesa abolira l'esclavitud. 

Ens quedem amb alguns passatges del llibre, com la missiva que el Mohock Club, una colla de malfactors que habita els suburbis de Londres i es fan dir “indis de la metròpoli” fa arribar a la delegació mohawk que arriba a la capital britànica a demanar una audiència amb el rei, tota una apologia del primitivisme i de la degradació de l'ésser humà de la ciutat:

“Per a ser sincers, comencem per dir que els Mohocks de Londres -excepte el qui els escriu- no tenim ni una gota de sang índia a les nostres venes, però ens sentim anàlegs des del cap fins als peus. Els dits homes de bé, de fet, ens consideren salvatges i solen atribuir-nos les més cruels bretolades, per a després recordar-se de nosaltres quan necessiten carn de canó pels seus exèrcits. Temps enrere, nosaltres també érem un poble orgullós i valent, dedicat a la cacera i a l'agricultura, que desitjava viure en pau, però els homes de bé ens van furtar les terres, i amb elles els boscos, arbres, animals i aigües, obligant als nostres avis a viure en barris malsans i a convertir-se en servents, soldats, pidolaires o lladres. Un destí que els anglesos d'Amèrica volen donar també al seu poble i del qual li posem sobre avís.”

Sense dubte els capítols als quals transcorre la visita dels mohawks a Londres són magistrals. Resulta particularment interessant la visió que desperta en ells la gran ciutat, sobretot en Philip Lacroix, le grand diable, l'indi que ha llegit l'obra de Rousseau i és capaç de recitar Shakespeare , el qual en un moment donat, comença a recórrer els suburbis perquè necessita arribar a la campinya que l'envolta la metròpoli i respirar aire fresc. Durant aquesta passejada es descriuen de manera esfereïdora la desfilada d'éssers infrahumans que l'indi troba al seu pas: mutilats pidolaires, nens moribunds, famílies destrossades, etc. Els productes de la part més baixa de la ciutat.

Manituana és també una novel·la sobre el mestissatge, i és que ni tan sols els membres i líders de la nació iroquesa acaben sent “veritables” indis, sinó que veurem com irlandesos, escocesos, mowahks o oneidas es barregen de qualsevol manera. És memorable imaginar, tal i com descriu l'obra, els crits de batalla en gaèlic o les danses guerreres dels highlanders escocesos plenament integrades amb les tradicions índies. 

Els Wu Ming han demostrat, un cop més, ser uns mestres en integrar a la perfecció les seves històries a la Història fins al punt que et fan dubtar sobre si el que estàs llegint és ficció o realitat. Un exemple d'això és el capítol que reprodueix una ordre del general Washington al general John Sullivan, on li ordena la destrucció total dels assentaments del territori indi i que “no escoltarà cap proposta de pacificació fins la devastació total de tots els assentaments”, una ordre que, per suposat, va ser real i va ser donada el 31 de maig de 1779.

A més a més, aquest cop, els italians ens han preparat una sorpresa. Han creat una web (http://www.manituana.com) que transforma aquesta història en una mena de novel·la 2.0.. A ella podem trobar relats “paral·lels” que completen alguns dels punts de la narració, plànols reals dels llocs on succeeix la trama, música per ambientar alguns dels capítols i, el més interessant, el nivell 2, una zona interna -on s'ha de respondre una pregunta sobre la novel·la per accedir- on es pot discutir amb els autors i altres lectors sobre els aspectes relacionats amb la història que desitgem.