Ma
mare va ser aparadora durant molts anys. «Aparadora» és el nom que
al sud del País Valencià es dóna a les dones que treballen en el
calçat. Aquesta és potser una de les feines més feminitzades i
invisibilitzades que encara podem trobar al nostre entorn.
Feminitzada perquè és realitzada íntegrament per dones.
Invisibilitzada, en primer lloc, perquè és una feina pròpia de
l’economia submergida però sobretot perquè es realitza «fora»
de la vista del món: a tallers amagats o, en el millor dels casos, a
casa.
A
casa.
A
casa mentre cuides de la família. A casa mentre t’encarregues de
tenir-la ben neta i garantir cada dia el menjar a taula. A casa
mentre en cap cas desatens les teues obligacions de mare i esposa. A
una casa on cada setmana un home de l’empresa, conduint una
furgoneta, et porta sacs plens de feina i s’emporta uns altres
plens de suor. A casa, amb la màquina de cosir presidint el saló.
 |
| Foto publicada a El Salto |
Com
eren els vostres salons de la infància? Als films sempre hi
regna un ordre domèstic i conjugal. Els sofàs amb coixins, la
tauleta per posar-hi el cafè quan reps convidats, els armaris plens
de llibres i figuretes de decoració -potser de Lladró- i la
televisió a un lloc d’honor, presidint l’estança.
A
ma casa també la tele presidia l’espai, però el volum de
l’aparell havia de combatir amb el traqueteig de la màquina Singer
que també tenia un lloc destacat al saló. La màquina presidint
l’espai domèstic. Les bobines de fil i els sacs de material
amuntegats a un racó vora el sofà i, a voltes, l’olor a cola que
envaïa l’estança, llavors calia obrir portes i finestres.
Impossible desvincular així vida i treball, la feina s’escolava
dins la vida a través del soroll de la vella i pesada màquina de
cosir, un soroll gairebé integrat a la quotidianitat. Sempre un ull
a la televisió, un altre al fil i un tercer ull a nosaltres, els
fills.
Recorde
el sentiment d’odi quan el joc infantil s’interrompia perquè
calia ajudar a la mare. Ajudar a tallar amb tisores els fils solts de
les peces que conformarien la sabata o a posar-hi les esponges. Un
altre detall relacionat amb el joc que és significatiu de fins a
quin punt aquesta «indústria» era important al meu poble: a
l’escoleta les principals joguines que teníem, les més nombroses
i que utilitzàvem per a tot, eren les bobines buides dels fils de
cosir. Eren els nostres castells, les nostres bitles, les nostres
peces de construcció, les nostres pilotes, els complements de les
nostres disfresses... tot ho fèiem amb bobines de fil.
Anys
després, a la universitat, em van explicar que a l’Anglaterra del
segle XVIII un dels precedents de la Revolució Industrial va ser els
«Domestic systems», i quan m’ho explicaven jo pensava en ma mare
i en tantes altres dones del poble que, com ella, feien exactament
això mateix però a l’Alacant de finals del segle XX. Eren com els
marges d’un sistema econòmic d’explotació brutal que a la
indústria li havia interessat perpetuar, com unes restes tan
maltractades com imprescindibles al seu engranatge.
Quan
ets xicotet i estàs immers a un sistema hegemònic assimiles tot
això amb un total sentiment de normalitat. No havia res d’estrany
en eixa màquina de cosir presidint el saló, en el seu traqueteig
fins la matinada sense importar el dia de la setmana o en l’home en
furgoneta que venia cada setmana a endur-se la feina feina i a
deixar-ne de nova. No hi havia res d’estrany en eixa explotació
que es reproduïa a totes les cases del barri o en tallers
clandestins. Després creixes, et fas gran i lliges i aprens, i te
n’allunyes i agafes perspectiva i te n’adones del que passava. Te
n’adones llavors que la teua comarca, amb més del 70% de la
producció de calcer a Espanya, és la zona de l’estat amb méseconomia submergida. I tu i la teua vida formeu part d’aquesta
història.
La
importància de la consciència, de saber-te part d’un procès
històric. No cal mirar a Bangladesh per a trobar condicions
miserables en el tèxtil perquè els tenim a la nostra pròpia casa.
Sense contracte, sense drets, sense seguretat. Milers de dones (les
nostres mares, germanes, amigues) obligades a comprar el seu propi
material i a vendre la seua força de treball per uns pocs cèntims
la peça, peces de importants marques que després a les botigues
podran superar els 100€ el parell de sabates. Ets conscient de que
ni tan sols el «Made in Spain» ha estat mai garantia de feina justa
i digna.
La
importància de llegir, viure i aprendre. Li agafes el gust a la
lectura i arriben a les teues mans pamflets i fullets polítics, hi
arriben uns noms: Marx, Bakunin, Lenin, Emma Goldman. Arriben els
llibres de Silvia Federici i les idees de l’economia feminista,
arriben les històries de lluita i resistència a les fàbriques, des
dels International Workers of the World dels Estats Units fins a la
Barcelona de la Rosa de foc. Les vides de Federica Montseny o Rosa
Luxemburg i el seu fil roig.
Perquè
descobreixes que existeix un fil roig. Un fil roig que uneix tota
aquesta tradició de lluita amb el present i que encara no s’ha
trencat, per molt de que s’haja pregonat en cent ocasions la fi de
la història o la derrota de la lluita de classes. Un fil roig que
enllaça el «Pan y rosas» que 15.000 dones van cridar pels carrers
de Nova York al 1908 per exigir millors condicions laborals i la fi
del treball infantil amb les Kellys que netegen els nostres hotels i
les seues demandes que són, al cap i a la fi, les mateixes: treball
digne, salut i una vida que valga la pena la pena ser viscuda. És el
mateix fil que enllaça amb les bobines de les màquines de les
aparadores d’Elx i també amb les que feia anar ma mare. Les
aparadores d’Elx que, per fi, han decidit organitzar-se en una
assemblea i començar a exigir una cosa tan bàsica com deixar de ser
invisibles.
Ma
mare va ser aparadora i durant molts anys no li vaig donar
importància però ara, amb el pas del temps, la vida viscuda i tot
allò aprés dels llibres i dels carrers puc dir que em senc molt
orgullós de ser, com deien els Inadaptats, fill d’un barri
obrer.
