Crònica d'uns dies intensos

No deixeu mai de cridar, perquè des de dins se vos escolta, vos ho assegure. Bé, en aquells moments no sé si se vos escoltava de veritat o simplement vos sentia al meu cap, però sabia que estàveu ahi, i això és el més important, imagine. Una sensació es confirmava amb cada nova onada de detingudes i detinguts de les que anava arribant al llarg del dia: estàveu als carrers, estàveu exposant els vostres cossos fent front a la impotència, vos estàveu deixant la pell prenent carrers i desafiant a la policia. Moltes gràcies de tot cor.

Aquells dies de febrer el fred va començar a marxar. Ho sé perquè vaig eixir de casa amb una jaqueta de pana molt gruixuda i després tenia molta calor, sobretot a dins del cotxe patrulla. Ho recordes? Com que estàvem emmanillats em vas ajudar a treure'm el coll de llana amb les dents! Quina gràcia quan ho pense ara... En part el fred va començar a marxar, estic segur, per tota la caliu que vau ser capaces de generar als carrers.

Dins de tot el drama vam tenir la sort d'estar ben acompanyats, de conèixer-nos i fer-nos més lleuger el temps mentre ens passejaven de calabós en calabós. A mi la policia em va treure les ulleres -millor dit, me les van trencar durant la detenció i després me les va «treure» per a evitar que m'autolesionara, juntament amb cinturons i cordons de sabates. Malgrat no veure-vos les cares de manera nítida em sentia tranquil al vostre costat. Malgrat no identificar molt bé els vostres gestos m'ho vaig passar d'allò més bé jugant a les pel·lícules a dins d'aquella cel·la. Era curiós com podíem humanitzar aquells espais tan hostils. Ens comunicàvem a crits amb les xiques, tancades a una cel·la diferent no molt lluny de la nostra i a cada nova persona detinguda intentàvem esbrinar què estava passant allà dalt.

Matalassos durs que només servien per a jugar a fer castells. Algú va ser capaç d'acabar-se aquella mena de sopa de peix que ens oferiren per a sopar? Vam passar vora 24 hores alimentant-nos de les galletetes de l'esmorzar, que era la única cosa digna que hi havia per a empassar-se. El nostre cos tampoc no tenia gaire gana, tot s'ha de dir, els nostres estomacs estaven més tancats que oberts.

Jefatura de Gran Via i tour per una València nocturna a dins d'un furgó policial cap a Sapadors! Durant aquell xicotet viatge miràvem d'identificar els carrers però era complicat, jo només recorde la tenebrosa grogor dels fanals de nit. Crec recordar que els calabossos de Sapadors no eren tan vells com els de Gran Via però com podeu imaginar tampoc no era cap hotel de cinc estrelles. Els barrots eren més sofisticats, d'una grossor considerable que impedia tenir cap angle de visió que no fos el recte. Vosotros sois los estudiantes? -Ens preguntaven els presos comuns- Joder, como la estais liando!

Algú va dormir aquella nit? Allà dins crec que no. I als carrers? Algú va aconseguir cloure els ulls a aquella València revoltada? Dies més tard veuríem els vídeos dels que hi éreu a fora i ploràvem i no ens eixien les paraules -encara hui no ens eixirien paraules per a agrair-vos tant d'esforç i tanta, tanta solidaritat-. Com vos van encerclar a Sapadors, com vos treien un a un entre cops i rebuig. Vaig sentir que les veïnes vos baixaven amb cordes garrafes d'aigua des dels balcons com a mostra de suport! És cert que tot això va passar? Encara no hem parlat prou de tots aquells dies. 

Hi ha qui diu que tot allò va ser en va, que d'aquella lluita no en vam treure res. S'equivoquen aquelles persones que només saben analitzar els guanys explícits. Aquells dies de febrer vam guanyar moltes, moltes coses. Per a mi la més important va ser conèixer la solidaritat. Jo la vaig conèixer només eixir dels jutjats després de declarar. Un policia ja m'havia advertit instants abans -ale, ya eres un heroe, tienes a todos tus amigos ahi fuera-, mai vaig estar tan feliç d'escoltar alguna cosa de la boca d'un policia. Aquell policia tenia raó, ahi estàveu totes i tots, malgrat el cansament no havíeu defallit ni uns instants durant aquelles hores eternes i ens vau rebre de manera un poc exagerada, no creieu? Els autèntics herois i heroïnes d'eixe relat que construirem éreu vosaltres! Però ai, ho he de reconèixer, mai unes abraçades havien estat tan dolces com les vostres. Inclús m'abraçava gent que ni coneixia! Què bonic és tot això, no? Ells ens reparteixen repressió i violència i nosaltres també som capaces de respondre amb molta ràbia i duresa però, com deia el Che, sense perdre mai la tendresa.

De la crònica d'aquells dies hi ha un record que guarde amb especial afecte, el cuide com un tresor i el rememore de tant en tant. Va ser unes setmanes més tard de tots els fets, quan la cosa havia minvat. Aquell dia vam anar fins a Jesús, a les Terres de l'Ebre, a passar un bon cap de setmana a la Fira de l'Oli amb algunes amistats d'aquelles comarques. Aquell dia la colla de tabals i dolçaines de Jesús va fer una gran actuació que va cloure amb una cançó que em van dedicar especialment a mi, era una versió de la Malaguenya de Barxeta i jo vaig plorar com mai abans havia plorat escoltant aquells sons. Moltes gràcies, mai vos ho podré agrair prou.

Avui fa cinc anys que tot això va passar. No vam ser jutjades fins a quatre anys més tard després d'una odissea judicial molt desagradable, tot i que al final la majoria vam ser absoltes. Tot el que vam passar, però, hagués sigut un malson si no haguéreu estat ahi, per això vull tornar a la frase amb la que començava aquest text: No deixeu mai de cridar, perquè se vos escolta. Llavors cridàveu per nosaltres però ara hem de cridar per altres persones -moltes de les quals aquells dies estaven al carrer plens de dignitat-, em referisc a les encausades per defensar els drets humans i boicotejar a músics obertament sionistes, a les companyes de la campanya https://defensemddhh.wordpress.com a la qual vos convide a adherir-vos.

Cinc anys després, altres lluites, la mateixa dignitat. 

Quan caminàrem la nit

Queden només uns dies per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012. 

 

Reconec que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el 23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!” i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a formar part de la meua biblioteca

Realment, Quan caminàrem la nit no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen la nit fins arribar-hi, deia el Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València d'aquell temps. 

 

Aquesta novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més personals -però transcendentals per a la història en minúscules- que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de mentides i també de farses, com la de la transició.

Un secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares”, sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell polític com emocional.

Per a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa, però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo encara ho tinc pendent!).