Les closques

 

Jo no em crec que la Laia Viñas tinga 23 anys. No m’ho crec perquè aquesta jove de Xerta narra com una güela. Com si haguera viscut la postguerra i la fam, com si el patiment d’aquells anys, la incertesa d’aquella vida incerta haguera sigut el seu paisatge quotidià.

A «Les closques» ha construït un univers narratiu que ens porta als anys durs de desprès de la guerra. Anys de fam i migració, de viure d’una altra manera, més senzilla però també més complicada. Ha guanyat el premi Documenta 2020 i no m’estranya que el jurat haja destacat, entre altres coses, la seua «elaboració estilística».

 

Reconec que al principi aquesta novel·la em va costar de captivar. Vaig haver de passar alguns dies llegint un poquet a les nits per entrar al món que ens descriu i entendre els personatges i la relació entre ells. Però una volta vaig entrar-hi, em va atrapar sense remei. Viñas utilitza un llenguatge tendre, però punyent alhora. Ens mostra un món dur i bonic, on els xiquets creixen i moren de sobte amb la naturalitat amb que una fruita madura cau de l’arbre. «I creixien i els carrers els veien créixer i allà no passava res fins que hi passava de tot, i els xiquets s’ofegaven i apareixien mig surant mig encastat a les roques i d’altres fumaven purets abans de la primera comunió i a molts els partien les celles si el vi pujava massa al cap».

Més enllà de la trama principal, on l'Arnau es retroba amb la seua filla desprès d'anys de separació, a Les closques trobarem també la història de diverses generacions marcades pel seu temps. Marcada, per exemple, per la necessitat d’emigrar: «L’Andreu va dir-los que també se n’hi anava, a buscar una feina que no encongís l’esquena i a sentir com parla la gent, fora d’aquí». Des de les terres de l’Ebre, on «indundaven el camp d’aigua dolça i quan hi endinsaven els peus notaven els cucs i els mosquits que els feien pessigolles, i la vida era tranquila», fins a Barcelona, on «aquesta gent i aquesta ciutat fan pudor». I més tard encara més lluny, fins a Ginebra, entre «muntanyes que et rodejaven i no te’n podies escapar, i asfixiaven, però també eren com una abraçada», enyorant-se els uns els fills i uns altres «els fills que encara havien de tenir». Impossible no empatitzar amb sentiments dels protagonistes i amb eixe fet universal que és migrar. 

L’estil d’escriptura de la Laia, tendre i dur alhora, escrita sovint des de la mirada ingènua però sincera d’un infant, m’ha recordat un poc al de la Carmelina Sánchez-Cutillas a la seua Matèria de Bretanya, sobretot en com relata un món que ja no existeix, que nosaltres no hem viscut i que només hem sentit de la boca dels güelos. Un món costumista i senzill, però del que se sap que hi ha grans drames amagats. «Els demanava què volien amb les ulleres al cap i un fil de rosari que les subjectava al coll ple de taques, i la mare deia que dues ampolles d’oli i deixava dos bitllets al taulell abans de veure-les, i la dona s’amagava a la rebotiga i en sortia amb dues botelles plenes d’or líquid. L’Ariana li passava el cistell i la dependenta les ficava a dins, i la sal grossa cruixia del pes nou que li encolomaven, i la botiga feia olor de xufes al juliol i de moniato a l’octubre, i tot estava a vistes i tot era dels colors de la terra i mirant-los et senties al mig del món. No et feia falta res que no fos allà i amb això n’hi havia prou per estar tranquil». La importància de la mar i del paisatge també ens permet trobar paral·lelismes amb l'escriptora d'Altea, mig segle desprès.  

Alguna de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta novel·la és com descriu la quotidianitat de la postguerra. Com ho fa, per exemple, amb els aliments i la manera de consumir-los. Com ho fa, també, amb tradicions com la que manava que les dones es tallaren el monyo desprès de la boda, al quedar-se embarassades del seu primer fill. Bocinets d'un món  perdut que ens mirem amb curiositat en estos temps que corren, on es parla tant de la nostàlgia. Un món passat, però, que l'autora no idealitza de cap manera. 

Estampes de Palma

A vegades costa saber si som a Palma o a Itàlia. Seran els colors o la llum, el verd de les finestres, les capelles populars al carrerons o el seu passat comercial. Serà la memòria genovesa o napolitana.

Mai no em sentiré foraster a Mallorca. Només cal visitar la llotja o simplement envoltar-la. Els merlets sobre els murs, les columnes salomòniques, els grans finestrals... No penses en València? En la nostra llotja de la seda? Aquest gòtic civil de gàrgoles desgastades pel salnitre.

Vora el baluard del puig de Sant Pere un jove seu a terra, a l'ombra d'uns pins. Té trets àrabs i mira amb una certa nostàlgia la forta grogor de les pedres, les velles runes plenes de sol i pols. Li pot recordar al seu país? A la destruïda Palmira?

A Palma, la ciutat més real es pot trobar als carrerons de darrere dels bars i restaurants, allà on, tot fent la cigarreta, els cambrers parlen de tot i de res, on xarren sobre la precarietat.

Tríptic del primer dia de platja

1.

Hi ha fragments de vida passada que prenen la forma d'elements ben prosaics, com ara un banyador curt. El vas desar al fons de l'armari a finals de l'estiu passat, amb l'arribada de les primeres nits fredes, quan tot era tan diferent.
Un aroma t'hi ha retornat de sobte, mentre els passes la planxa i els prepares per a un nou estiu de nits càlides. Tot ha canviat, però, des de llavors i cap suavitzant ni rentadora et retornarà aquella vida que ara només és una flaire que et plena de malenconia.

2. 

Amb un cop de cap t'has tret de sobre aquests pensaments mentre enfilaves les cames dins dels camals i amb un gest ràpid t'acabaves de posar el banyador curt. Somriures amics que esperen a la cantonada, quatre rodes i la frescor que entra per la finestreta abaixada. Rumb al sud -sempre al sud- vers les platges del Saler.
Juny és arribat i tot ha renascut. Els camps d'arròs formen catifes verdíssimes en aquesta època de l'any. La vida esclata inclús als marges de l'autovia, omplint-lo tot de pigments violetes, grocs i rojos.

3.

És migdia de diumenge i la platja és plena de gent, però també hi ha les dunes, el bosc, les pinedes i el llentiscle, el coscollar i el margalló, tot sota un sol groc i intens.

No t'ha costat gaire decidir-te i amb pas lent però ferm t'hi acostes. Enguany serà el primer cop.

Un pas, un peu i una fiblada de vida que et puja per les cames.

Un altre pas, un altre peu i un calfred et recorre el cos.

Ja no pots parar i segueixes entrant mar endins. Ha arribat el moment que cada any recordes intensament. Plash! Primer capbussó de l'estiu. L'aigua salada et penetra i et retorna la vida. La frescor marina et desperta i una indescriptible calma s'apodera de tu.

Mica en mica tornes a la vora. Tot el teu cos degota aigua però tu has deixat enrere els trossets d'hivern que encara guardaves a dins.

Valencians i margallons amunt i avall

Són molts els valencians i valencianes que tenim coll avall la idea de que haurem de marxar a treballar a Catalunya. Uns ho hem fet amb gust però d'altres ho fan amb enyor, amb un deix llarguíssim de melangia i amb la ràbia de saber impossible trobar feina al propi territori. Aquesta història de migracions del sud cap al nord no és nova i, gairebé per casualitat, m'he trobat amb una història que em ve molt de gust explicar. És la que ens conta Ferran Zurriaga al seu article «els segadors de Palma d'Olocau» (1), el relat dels olocauins que, cada any, recorrien durant mesos els paisatges del Garraf per recol·lectar les palmes del margalló.

Segurament totes i totes coneixeu el margalló (o bargalló, garballó, palma...), Chamaerops humilis, perquè és una de les plantes més presents a les nostres muntanyes. Durant molt de temps vaig creure -així es fa saber tot sovint- que era la única palmera autòctona d'Europa, fins que fa alguns anys vaig descobrir l'existència de la palmera de Creta, a l'illa grega homònima (Phoenix Theophrastii). Tot i així, no cal dir que per a nosaltres el margalló sempre serà la nostra palmera. 

El margalló destaca enmig de la màquia entre d'altres espècies com el llentiscle, el coscoll, l'estepa, el romer o petits pins isolats.

 

Aquesta planta, que s'estén des de la desembocadura del Tajo, al llarg de tota la costa mediterrània fins el sud de Catalunya, mai no s'allunya gaire de la costa, per això sovint es diu que és un bioindicador del clima termomediterrani, aquell que a la nostra terra es dóna a la primera franja marítima i rarament creua cap a l'interior els primers massissos muntanyosos (el més humit i xafogós durant tot l'any). Joan Pellicer ens diu, al seu costumari botànic, que el margalló no arriba a allunyar-se de la mar més de cinquanta quilòmetres. I es que a aquesta palmereta li agrada molt rostir-se al tòrrid sol estiuenc sobre les terres grises i calcàries, on inclús s'enfila per les penyes i els cingles. Normalment la trobarem ben integrada a la màquia al costat d'altres espècies com el llentiscle o el coscoll i, amb elles, serà una de les primeres plantes a rebrotar després dels habituals incendis mediterranis, omplint el territori gris de cendres de petits brots verdes que avancen el recomençament de la vida.

A la comarca del Garraf el margalló ha adquirit la categoria de símbol. Hi dóna noms a escoles, carrers, etc. Nogensmenys sempre s'ha considerat el massís del Garraf l'últim territori on te presència, el límit de la seua expansió cap al nord, si bé en realitat els margallons més septentrionals els podem trobar a un indret issolat del massís del Montgrí anomenat el Puig de la Palma. Aquest nom suggeridor, però, fa referència a un passat remot perquè, a l'actualitat, només uns pocs espècimens hi romanen, si bé condemnats a la desaparició degut a la manca d'exemplars femella. El margalló, a Catalunya, és una planta protegida des de 1984 i, per tant, ja no se'n pot recol·lectar, si bé aquesta activitat ja havia passat a formar part de la història. 

Els voltants del cim de la Morella, de sols calcaris i pedregosos,  són un dels indrets preferits del margalló

 

 

 

Les rogenques terres de gresos també agraden al margalló. A la foto inferior, tomba antropomorfa al castell d'Eramprunyà, a la part més occidental del massís del Garraf

El margalló fa uns dàtils aspres que sembla ser que no són molt mengívols, si bé el seu brot incipient, xicotet, encara dins la soca, que es pot recollir pels volts de Sant Blai, diuen que està molt bo. Tot i així, el principal ús que se n'ha fet tradicionalment dels margallons ha estat el de les seues fulles per a fer tot tipus d'estris de cistelleria i també graneres. Aquesta mena de protoindústria era realitzada pels llauradors i llauradores durant les «hores mortes» (quan plovia o a les nits vora el foc) i els permetia guanyar-se alguns ingressos extra.

La història que vull explicar-vos, però, comença a finals del segle XIX amb la construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Molts obrers d'arreu hi van acudir per a participar d'aquesta gran obra que havia de foradar el massís del Garraf. Entre els que hi anaren hi havia molts valencians i també una colla de gent d'Olocau. Aquest poble del Camp del Túria havia vist créixer moltíssim la seua població durant aquelles dècades i per tant molta gent no tenia feina i havia de buscar-se la vida. Els que van marxar a treballar a aquesta faraònica obra van trepitjar, per primer cop, una terra que marcaria la història del seu poble per a sempre: el massís del Garraf. Allà van descobrir una de les extensions més grans de margallons que mai no havien conegut i van decidir treure'n profit econòmic. Diuen que va ser una dona d'Olocau, Maria Giménez, la polla, qui en va fer els primers contractes amb propietaris locals per a poder segar la palma a la plana de Campdàsens (Sitges). Contractes que, no cal dir-ho, mai no van ser deixats per escrit. En aquells temps i aquells llocs la paraula donada era el més sagrat dels compromisos.

Pareix ser que, a partir d'aquells anys, cada any moltes colles d'olocauins hi anaven fins a les terres del Garraf -i també a d'altres, com les del Gaià o el Camp de Tarragona- a fer la palma. Aquesta feina es feia, a més petita escala, a les terres del Camp del Túria però durant la primera meitat del segle XX, arran de l'augment de la seua demanda, la possibilitat de fer diners va fer que moltes famílies s'hi dedicaren a fons.

La vida al camp te uns ritmes marcats per la natura i els cicles dels conreus. A fer la palma s'hi anava després de Sant Josep, a finals de març i no es tornava fins que era temps de collir les garrofes -a finals d'agost-. Gairebé mig any amunt i avall fent una feina duríssima. Normalment cada colla tornava any rere any al mateix lloc, on ja havien aparaulat amb els amos el contracte per a l'any següent. 

Margallons a la Casa Alta (Vilanova i la Geltrú)

 

Zurriaga descriu les primeres passes d'aquesta marxa: «En arribar el moment d'anar-se'n, les colles es prearaven l'hato: la roba vella per al treball, una muda per anar als pobles, una manta, un parell d'albarques, les corbelles sendreres, un plat i una cullera de la mili, un tonellet per al vi...». Zurriaga recull el testimoni de moltes persones que van fer aquest camí i que li expliquen com, en arribar a molts pobles amb aquest equipatge, a vegades eren confosos amb comediants.

Podeu imaginar la duresa d'aquesta feina. Degut a les punxes dels margallons al cap de pocs dies ja tenien tots les mans deformades «de tantes punxades la pell era com una esponja, i si plovia s'inflaven de l'aigua que xuclaven...». La feina de la sega pròpiament dita durava gairebé un mes, tot allò que es segava es deixava al mateix camp, a un lloc visible, durant tres setmanes fins a que estigueren ben seques. Llavors s'havien d'arreplegar fent garbons d'uns 15 kg. cadascú. Qui haja recorregut els sinuosos viaranys del Garraf podrà imaginar-se que la part més dura de la feina, però, encara no havia arribat. Els collidors explicaven que el pitjor era haver de treure tots eixos feixos de palma d'allà, transportar-los a través de cingles i costeres fins a un lloc on pogueren arribar els carros o els camions. Aquesta operació, si alguns anys eren bons, es podia repetir dues o tres vegades, fent les respectives segades de palmes.

Sembla ser que amb els anys aquestes colles començaven a ser conegudes per la gent de la comarca, que els anomenava els valencians de la palma, els fiaven a les tendes fins que cobraven la sega, etc.

«Quan preguntem pels llocs on feien la sega, ens anomenen un grapat de topònims del Garraf i el Tarragonès: poblets com Jafra, Olivella, la Nou de Gaià, Juncosa de Montmell, Montferri, Vespella, Canyelles, la Riba, Ferran, Tamarit, Roda de Barà, Bisbal del Penedès... són descrits com si tot aquest món estiguera al seu davant. Els masos on van ser acollits alguna vegada, com mas Mestre, Milà, Campdasens, són possiblement a hores d'ara un món desaparegut o transformat, com la Plana Novella -ara monestir d'una comunitat budista- [...]. Aquells cims del Garraf que ells van recórrer: el puig de les Forques, el de l'Àguila, el del Sumidor, el Puig de Matarodona, el de la Mola i aquelles vores encinglerades de la costa de la Punta de la Mora, la cala Morisca i la Falconera, on l'horitzó ample de la mar era una meravella».

Aquestes colles de valencians van estar anant cada any al Garraf fins a finals dels anys 50. Llavors la introducció de noves matèries primeres com el plàstic o la ràfia van acabar substituint-ne les naturals, com l'espart o la palma. Tot i així, la seua petjada no va acabar ací. Arran dels contactes produïts a partir d'aquestes anades i vingudes van ser molts els olocauins i valencians que van deixar enrere la seua terra per treballar a la incipient indústria de Barcelona o d'altres pobles com Gavà, on la diàspora valenciana ha estat ben estudiada (2) (i va materialitzar-se en la formació de bandes de música, la creació de la Casa València i inclús, més recentment, en la plantà de falles i filaes de moros i cristians. Pareix ser que el 14 d'abril de 1931 a Gavà la proclamació de la República va estar amenitzada per les notes d'una banda creada per valencians que interpretava, entre d'altres, la marsellesa.

1) Ferran Zurriaga (2002): Aquells que van anar a fer la palma... Els segadors de Palma d'Olocau. Mètode. UV

[http://metode.cat/Revistes/Monografics/Paisatges-de-l-oblit/Aquells-que-van-a-fer-palma-els-segadors-de-palma-d-Olocau]

2) Josep Capmany: L'impacte associatiu i cultural de l'immigració valenciana a Gavà. Centre d'estudis de Gavà. 

En dies clars és fàcil visualitzar les muntanyes nevades del Pirineu des dels cims del Garraf. Enmig, mitja Catalunya.

 

Olora a pluja, a taronja, a país, a la teua cambra...

Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

Gabriel Ferrater

La poesia de'n Cesk sona a aixopluc, a recer mentre la pluja cau a fora, en gotes grosses i sorolloses, sobre un sostre d'uralita. Diu que els seus versos fan alè a taronja però a mi em transporten a la terra eixuta i aspra del Vinalopó, als seus tons grocs i vermells d'argila colrada pel sol.

El Vinalopó, riu-torrent de ponent, del nostre particular far i far west. Gràcies Cesk per transportar-nos a la frescor dels aiguats sobtats de setembre [fem l'amor a poc a poc / amb les portes obertes] però sempre amb l'aixopluc necessari: porxos precaris, fogueres a l'hivern o terrasses a l'estiu. Les nostres particulars cambres de tardor.

Només en Cesk podria haver escrit un llibre així, un baix que ve de dalt i que ha recorregut aquest país llarg i tossut des dels caps fins als peus. Algú a qui el seu ofici l'ha dut a conèixer molts llocs, moltes pluges i molts estius però, sobretot, moltes cases amb sostre que li han servit d'aixopluc. Dins les seus tapes dures hi ha tota l'experiència del trobador ambulant que va eixir d'aquella bota perduda al nord del Penedès per a recórrer molts camins i moltes vides i enamorar-se d'una altra terra, també coberta d'oliveres i ceps. Per enmig: totes les taronges senceres del nostre país amb totes les seues vitamines, les que trobarem, pàgina rere pàgina, a aquest xicotet-gran llibre.

Gràcies Cesk per inserir poesia a les nostres cartografies, al castell de Santa Bàrbara, a l'esplanada i a les escales del mercat central on hem esperat tantes i tantes coses. Gràcies per trencar una micona els silencis que pesen però deixar, clars i vehements, aquests profunds silencis plens de tu.

En definitiva, què ens aporta aquest llibre? Poesia-recer-refugi, vitamines de taronges senceres, l'assossec de la pluja fresca de setembre, sud i memòria, ponent i energia, país i països, estius i gents. Molts mots conjugats en la rica diversitat dels plurals.

Perquè la poesia, com la sang

d'una vida o d'un somni compartit,

no acaba ni comença en mi. 

Cesk Freixas

Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

Roque Dalton

 

Cartografia viscuda

Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 

 

I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 

Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.

Oda insular

Vam veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu aquells llocs significaven tot el contrari.

T'agradaven molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.

A poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant, un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que poguérem imaginar.

Per a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat, d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de tota mena: Anafi, Síkinos, Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries anar et feia venir mal de cap.

Però les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres, però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia, enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop, que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse les bigues.

I Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra, les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.

Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma. 

Rebetiko, el blues grec.

Corria l'any 1922 i la guerra greco-turca arribava al seu final. Les derrotes gregues s'havien succeït una rere altra i la seva moral estava pel terra. Va ser en aquest context que va tenir lloc el que l'historiografia grega ha anomenat "el desastre de l'Àsia Menor". Kemal, l'heroi nacional turc, entrava amb les seves tropes a la ciutat d'Esmirna posant fi a milers d'anys de cultura grega a la Jònia. Milers de grecs van haver de marxar cap a Grècia de manera dramàtica, fugint dels assassinats i la repressió. Aquests nous refugiats van instal·lar-se majoritàriament a les viles portuàries del Pireu i Tessalònica, omplint les barriades marginals i a unes dures condicions de vida, no exentes de conflictes socials. Va ser en aquest context de pobresa i marginalitat on va nèixer el Rebetiko, el qual s'ha anomenat "el blues dels grecs".

Al igual que moltes altres músiques populars nascudes a contextos marginals, com ara el jazz als Estats Units, el flamenc a Andalusia o el fado a Porgual, el rebetiko resulta desgarrador quan hom l'escolta per primera vegada. Eixes veus trencades allargant-se passionalment acompanyades pel buzuki, una mena de llaüt típic de Grècia. Les lletres també tenen molt en comú, parlant de temes propis dels contextos on ha nascut, l'amor desgarrador i amarg, la melancolia, les drogues, les baralles... en definitiva, al voltant de l'estil de vida propi dels suburbis. De fet, els primers cantants de rebetiko pertanyien a un gènere social anomenat "rembétes" o "mángas", tipos xungos, gent considerada de mal viure perquè vivien al marge de les normes social establertes: prenien drogues, no es casaven ni es comprometien, no feien servir corbata, odiaven la policia i el treball i portaven un característic i gros bigotí, una mena de nihilistes antisocials i problemàtics que omplien les presons i els tekédes (llocs on fumaven opi), els primers llocs de la Grècia continental on es va començar a fer Rebetiko. 

El rebetiko va viure el seu gran auge als anys 20 i 30 del segle XX, fins que va ser prohibit per la dictadura feixista de Metaxas, la qual va dominar Grècia entre 1936 i 1941. Tot i la seva prohibició, el rebetiko va seguir bategant ben viu al cor de les tavernes del Pireu. Durant l'ocupació nazi de Grècia es van viure temps de misèria i repressió durant els quals el rebetiko va esdevenir un mitjà d'expressió de la identitat grega, molt lligat a la lluita contra el feixisme i el nazisme. 

Però el rebetiko no és només música, sinó que va intrinsecament unit a alguns tipus de balls de taberna. Un dels més comuns és el Zembekiko, el qual es balla tot sol i resulta una exhibició de les habilitats, normalment dels homes, jugant amb objectes com gots de vidre, ampolles, etc. En definitiva, és el seu moment de glòria on poden lluir habilitats davant de tot el galliner.

 

Un altre ball que acompanya al rebetiko, aquest cop grupal, és el Kashápiko. El balla normalment una colla de tres o quatre amics que, agafats dels muscles, fan pasos conjuntament. No cal dir que cal una gran coordinació i sincronització entre tots!

Si bé el rebetiko ha estat majoritàriament una música masculina, les dones també han estat presents al seu panorama. Trobem veus femenines des dels seus orígens, com ara Rosa Eskenazi o Rita Abatzi. 

Tot i que si hi ha un cantant de rebetiko que ha ascendit a la categoria de mític, aquest és sense dubte  Markos Vamvakaris, amb la seva característica veu, el qual va viure el seu auge als anys 30-40 del segle XX. Aquest vídeo és molt interessant perquè a banda de poder-lo sentir en directe, tenim l'oportunitat de vore com havia de ser l'ambient en les tavernes gregues d'aquells temps.

a 1983 es va estrenar una pel·lícula que portava com a títol Rebetiko i que va ser una bona aproximació a l'evolució d'aquest gènere musical des dels seus orígens fins la seva decadència final de la mà d'una cantant femenina. No vos perdeu algunes de les seves escenes, com ara aquesta on podeu veure una parella ballant Kashápiko:

En definitiva, un estil musical que alhora és un gran testimoni d'un moment determinat i d'unes gents concretes. Un relat d'exili, marginalitat i conflicte social narrat amb veus melancòliques i desgarrades.

Periples pel Garraf

La setmana passada vaig decidir començar a conèixer millor la meva comarca d'acollida, el Garraf. Tot i que fa no gaire que hi visc, sempre observe el massís del Garraf amb una barreja de fascinació i atracció. Me'l mire des de Vilanova -a vegades puc entreveure les antenes de la Morella, el sostre del massís (593 m.)-, me'l mire des del tren camí de Barcelona -la meva mirada es perd entre els corriols i els penya-segats de noms suggeridors -El Pas de la Mala Dona, La Falconera, etc.-, però fins l'altre dia no vaig animar-me a posar-hi els peus i a mirar-me'ls des de més a prop. 

Per començar a conèixer aquest territori vaig triar una ruta ben senzilla i assequible, des de Garraf fins a Sitges a través del GR-92, uns 15 km que vaig fer, anant a poc a poc, amb descansos i a aturades freqüents per gaudir del paisatge, en quatre hores aproximadament. El desnivell acumulat és de 289 m.

Fins a Garraf vaig arribar-hi en tren i un cop a l'estació no em va costar gaire trobar el camí per començar la ruta. Primera parada: El castellet de Garraf. 

El castellet de Garraf és un antic castell que es troba en estat de runa. Està situat sobre un turó molt a prop de l'actual nucli urbà i el seu origen és medieval. Està documentat per primer cop al segle X, si bé les restes que han arribat fins als nostres dies corresponen als segles XII o XIII. És una construcció de mides reduïdes i planta quadrada. Conservem uns quants metres de mur i la volta de l'entrada. Des de la seva posició tenim una bona vista del segment de costa situat just enfront. Aquesta fortificació controlava un dels pocs passos que la complicada orografia deixa a aquesta zona i la defensava, entre d'altres, de les incursions dels pirates, molt actius en aquesta costa. Si bé l'aïllament de la zona feia que res no la pogués protegir dels atacs. Un document del 1413 ens diu que el castell de Garraf es trobava “totalment arruïnat i destruït” i que “es trobava en un lloc solitari, ermi i infructuós, sotmés al perill de les incursions pirates”.

Al mur podem observar el detall de les mènsules que suportarien una segona planta

Volta de l'entrada

Un cop deixat enrere el castell, seguim avançant direcció a la masia de Can Lluçà. Estem travessant la serra que s'anomena de Coma Roja. A poc a poc, amb una pendent no gaire elevada, la ruta zigzagueja per la falda de la muntanya a través d'un camí construït gràcies a un increïble marge de pedra en sec. Aquest corriol segueix l'antic traçat del camí medieval del Garraf. Al nostre voltant, però, les pedreres fan que les vistes siguen força desoladores. Trobem una al fons de la vall, just al darrere del nucli de Garraf. Una altra es troba al nostre damunt, a l'altra banda de la carena. Amb el soroll industrial de les pedreres de fons, avancem per un paisatge obert, només cobert de tant en tant per petites masses de pi. La millor vista, al darrere, amb la nostra mar de fons. La vegetació és la típica de la nostra costa mediterrània. Els pins blancs (Pinus halepensis) es troben de manera aïllada i en forma de petites boscúries i alguna olivera borda o ullastre (Olea europaea sub. sylvestris) completa l'estrat arbori. El sotabosc està dominat, sobretot pel llentiscle (Pistacia lentiscus) i el romer (Rosmarinus officinalis) i el timó (Thymus vulgaris) són les principals aromàtiques que trobem al nostre camí. 

Xino-xano arribem el camí arriba fins a Can Lluçà. Abans, però, aprofitem la presència d'una font per a fer una petita parada i contemplar el bell paisatge que anem deixant al darrere. Es tracta de la Font del Clot. Una construcció semblant a la d'un pou conté l'aigua i un abeurador roman al costat, sense raberes ni atzembles que s'hi abasteixin. 

Abeurador de pedra de la Font del Clot

El mas de Can Lluçà es troba al punt més alt d'aquesta pujada que, als seus punts finals, ja travessa les eres i bancals abandonats del mas. A la banda de ponent encara s'hi cultiva la vinya en uns petits bancals. El mas està habitat i molt ben conservat, tot i que uns gossos bordadors et mantenen lluny de l'habitatge. Es pensa que a l'emplaçametn d'aquesta masia hi va haver, al passat, el monestir de Sant Vicenç del Garraf, ordre a la qual fou donada aquest territori per Alfons el Cast al segle XII. Al darrere del mas observem, ara de ben a prop, les antenes que coronen la Morella i pense que un altre dia he d'anar-hi. A partir d'ara el camí segueix per una pista asfaltada que comença a descendir a poc a poc. Ens dirigim a les planes de Campdàsens. 

Cap a les planes de Campdàsens, amb la mar de fons

Les planes de Campdàsens és una de les zones més fèrtils del massís del Garraf i segurament per això ha estat habitada des de l'antiguitat. Una sitja ibera datada al segle IV a.C. va ser excavada a aquesta plana. Una altra excavació va treure a la llum restes d'un assentament d'època romana. Les restes medievals són més que visibles, com veurem tot seguit. En l'actualitat, Campdàsens és un petit llogaret format per diverses masies i camps de vinyes, així com per una petita ermita. Des del descens del mas de Can Lluçà es pot apreciar la fertilitat d'aquesta zona, un petit verger al bell mig d'aquestes asproses muntanyes. La plana és preciosa i realment es té la sensació d'estar a altre món. La tranquil·litat es pot palpar en l'aire. Una pintada sobre el mas contigu a l'ermita ens indica l'altitud: 248 metres. 

D'aquest llogaret destaquen, a nivell patrimonial, dues torres de defensa que daten del període medieval: la de Can Planes i la de Ca l'Amell. La primera, de planta rectangular, la trobarem al costat de l'ermita i es troba en un estat d'abandonament, si bé encara podem conservar el seu esplendor i les restes de les espitlleres i el matacà. La segona està adossada a una preciosa masia també d'origen medieval. Entre ambdues trobem dues masies, Can Fontanilles i Can Robert, aquesta darrera abandonada.

Mas de ca l'Amell, amb la seva torre de defensa circular

Deixem enrere Campdàsens amb les vistes del contrast que suposa quan veus el que hi ha a l'altra banda de la vall: una nova pedrera, aquesta enorme i connectada amb la cimentera de Vallcarca. El camí transcorre durant un petit tram de manera paral·lela a la costa, just a l'alçada de la cala Morisca i després descendeix fins als inferns de la cimentera. 

El camí ens mena cap a Vallcarca

El tram que ve a continuació és un dels més desagradables degut a la petjada industrial de l'home: Vallcarca. Hem de baixar fins al nivell del mar, travessar la C-32 per sota, vorejar la subestació elèctrica i després continuar fins la fàbrica de ciment d'Uniland. Aquesta fàbrica funciona des de principis del segle XX, manufactura els materials extrets de la pedrera i després els carrega i exporta a través del port industrial annexe. Tot el conjunt dóna a la zona un aspecte fantasmagòric. Nosaltres vorejarem la fàbrica fins arribar a la vella colònia obrera, el grup de la Trinitat. Potser tots tenim en ment les escenes de les colònies obreres tèxtils del segle XIX o la sèrie “Olor de colònia” de TV3. Ací, els treballadors de la fàbrica de ciment i de l'estació de RENFE van viure amb les seves famílies fins finals del segle XX. L'estació de RENFE de Vallcarca va tancar a l'any 1994 i des de llavors resta abandonada. Com podeu imaginar, les condicions de vida a la colònia eren dures i la contaminació ocasionava molts problemes de salut als seus habitants. 

El camí segueix per darrere de la colònia obrera. Ací començarem a pujar fent ziga-zaga per un turó que ens durà fins l'ermita de la Trinitat. El camí és un corriol ben feréstec que recorre l'obaga d'aquesta muntanya. La vegetació és més abundant i cobreix el cel. Els aritjols (Smilax aspera) s'enfilen pels pins donant a l'ambient un toc selvàtic. Aquesta és la darrera pujada important de la nostra excursió. Dalt, ens espera una recompensa: l'ermita de la Trinitat.

L'ermita de la trinitat s'alça sobre un turó des del qual tenim unes vistes esplèndides de la mar, des de Garraf fins a Sitges. L'edifici, construït a principis del segle XX, sorprèn amb la seva façana modernista. La resta d'edificacions, d'un blanc de calç radiant, ens conviden al repòs i a la tranquil·litat. Si el dia és bo vos recomane asseure, tancar els ulls i deixar-se banyar pel sol. Podeu avançar-vos fins el templet que hi ha més avançat i gaudir de les vistes de la mar, de tots els colors del blau. Prengueu-vos el vostre temps.

La nostra ruta arriba a la seva part final. Només ens queda enfilar fins a Sitges. El camí segueix per darrere de l'ermita i ens duu, per una pista molt transitable i envoltada de pins, per la carena dels turons veïns: la Penya del Llamp i el Puig de Sant Antoni. El descens fins a Sitges és per un corriol més estret, però de seguida arribarem fins al punt més alt de l'urbanització Llevantina. Ací acaba la nostra excursió, només ens queda baixar pels ufanosos xalets d'aquest sector i enfilar-nos cap a l'estació de Sitges per donar per finalitzada la nostra ruta. 

Amb el peiró de Sitges, acabem la nostra ruta

Nou any

-Posa una mica més d'oli. Li va demanar mentre, amb les mans, preparava la massa per a la coca que soparien aquella nit. El Raimon li va fer cas i, amb el setrill, va deixar caure un fil d'or que anà a parar entre les seues mans. L'oli li anava omplint les mans i farcia de vida mentre ella, àvida, el barrejava amb la massa per tal de que aquesta agafara color, gust i consistència. Ell mirava, bocabadat, com el líquid daurat li regalimava per entre els dits i li omplia les palmes de les mans, resseguint, com un torrent, cadascuna de les línies on hi havia escrit el seu futur.

Aquest era l'exemple d'una de les moltes escenes quotidianes que el feien feliç. Estava a punt d'acabar l'any i feia molt de temps que no escrivia una sola línia, potser anys. A vegades recordava, amb enyor, com omplia llibretes i fulls, com tenia prou amb eixir a fer un tomb per a trobar la inspiració a qualsevol carrer, a les parades del mercat o a les faldes de qualsevol xicona. De sobte, però, ho havia deixat de fer. Si bé de tant en tant encara li assetjava aquella inspiració fecunda, de seguida la reprimia o la canalitzava fins que perdia la força i s'assecava, igual que s'assecava l'aigua que després de les fortes pluges de novembre baixava pel torrent de la Pastera. Ara, però, havia decidit canviar això.

Al igual que l'olivera i l'oli, que el blat i el pa, que la vinya o el vi -tots ells elements ben nostrats de la Mediterrània des de la nit dels temps- ell també es sentia un fill d'aquesta mar i d'aquesta terra, i molts havien estat els passos que havia fet travessant els seus camins durant els darrers anys. Ara, però, com l'arbre fort, semblava per fi haver arrelat a un lloc concret. Ara, per fi, es sentia immensament feliç mentre observava com l'oli regalimava per unes mans ben concretes.

Aquest any que comença -va decidir- tornaria a escriure.