Les closques

 

Jo no em crec que la Laia Viñas tinga 23 anys. No m’ho crec perquè aquesta jove de Xerta narra com una güela. Com si haguera viscut la postguerra i la fam, com si el patiment d’aquells anys, la incertesa d’aquella vida incerta haguera sigut el seu paisatge quotidià.

A «Les closques» ha construït un univers narratiu que ens porta als anys durs de desprès de la guerra. Anys de fam i migració, de viure d’una altra manera, més senzilla però també més complicada. Ha guanyat el premi Documenta 2020 i no m’estranya que el jurat haja destacat, entre altres coses, la seua «elaboració estilística».

 

Reconec que al principi aquesta novel·la em va costar de captivar. Vaig haver de passar alguns dies llegint un poquet a les nits per entrar al món que ens descriu i entendre els personatges i la relació entre ells. Però una volta vaig entrar-hi, em va atrapar sense remei. Viñas utilitza un llenguatge tendre, però punyent alhora. Ens mostra un món dur i bonic, on els xiquets creixen i moren de sobte amb la naturalitat amb que una fruita madura cau de l’arbre. «I creixien i els carrers els veien créixer i allà no passava res fins que hi passava de tot, i els xiquets s’ofegaven i apareixien mig surant mig encastat a les roques i d’altres fumaven purets abans de la primera comunió i a molts els partien les celles si el vi pujava massa al cap».

Més enllà de la trama principal, on l'Arnau es retroba amb la seua filla desprès d'anys de separació, a Les closques trobarem també la història de diverses generacions marcades pel seu temps. Marcada, per exemple, per la necessitat d’emigrar: «L’Andreu va dir-los que també se n’hi anava, a buscar una feina que no encongís l’esquena i a sentir com parla la gent, fora d’aquí». Des de les terres de l’Ebre, on «indundaven el camp d’aigua dolça i quan hi endinsaven els peus notaven els cucs i els mosquits que els feien pessigolles, i la vida era tranquila», fins a Barcelona, on «aquesta gent i aquesta ciutat fan pudor». I més tard encara més lluny, fins a Ginebra, entre «muntanyes que et rodejaven i no te’n podies escapar, i asfixiaven, però també eren com una abraçada», enyorant-se els uns els fills i uns altres «els fills que encara havien de tenir». Impossible no empatitzar amb sentiments dels protagonistes i amb eixe fet universal que és migrar. 

L’estil d’escriptura de la Laia, tendre i dur alhora, escrita sovint des de la mirada ingènua però sincera d’un infant, m’ha recordat un poc al de la Carmelina Sánchez-Cutillas a la seua Matèria de Bretanya, sobretot en com relata un món que ja no existeix, que nosaltres no hem viscut i que només hem sentit de la boca dels güelos. Un món costumista i senzill, però del que se sap que hi ha grans drames amagats. «Els demanava què volien amb les ulleres al cap i un fil de rosari que les subjectava al coll ple de taques, i la mare deia que dues ampolles d’oli i deixava dos bitllets al taulell abans de veure-les, i la dona s’amagava a la rebotiga i en sortia amb dues botelles plenes d’or líquid. L’Ariana li passava el cistell i la dependenta les ficava a dins, i la sal grossa cruixia del pes nou que li encolomaven, i la botiga feia olor de xufes al juliol i de moniato a l’octubre, i tot estava a vistes i tot era dels colors de la terra i mirant-los et senties al mig del món. No et feia falta res que no fos allà i amb això n’hi havia prou per estar tranquil». La importància de la mar i del paisatge també ens permet trobar paral·lelismes amb l'escriptora d'Altea, mig segle desprès.  

Alguna de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta novel·la és com descriu la quotidianitat de la postguerra. Com ho fa, per exemple, amb els aliments i la manera de consumir-los. Com ho fa, també, amb tradicions com la que manava que les dones es tallaren el monyo desprès de la boda, al quedar-se embarassades del seu primer fill. Bocinets d'un món  perdut que ens mirem amb curiositat en estos temps que corren, on es parla tant de la nostàlgia. Un món passat, però, que l'autora no idealitza de cap manera. 

Homer i els Beatles

 

Estic llegint El infinito en un junco, guardonat assaig de Irene Vallejo sobre la invenció dels llibres en l’Antiguitat. Potser el tema no vos interpel·la en un principi, però vos recomane a tots i totes que el llegiu, perquè és un llibre preciós i una bona manera de retrobar-se amb el món antic.

Encara no l’he acabat, però he sentit la necessitat d’escriure aquestes línies després de veure la pel·lícula Yesterday (2019). L’argument és el de Jack Malick, un músic frustrat que després d’un accident de bici es desperta a un món on els Beatles mai no han existit. Quan es recupera, els seus amics li demanen que toque una cançó i ell s’arrenca amb Yesterday, provocant més d’una llàgrima. «És una de les cançons més boniques que he sentit», li diu emocionada una amiga. Durant el film, Jack recuperarà de cap totes les cançons que recorda de la banda de Liverpool, fingirà que són segues, i això farà d'ell un dels músics més populars del planeta. 

       

Podeu imaginar-vos un món sense els Beatles? Podeu concebre ni per un instant un món sense Homer? Sense la Ilíada o l’Odissea? I, tanmateix, si vos pareu a pensar-ho és un vertader miracle que aquests textos hagen arribat fins a nosaltres quasi 3.000 anys després.

La prosa poderosa i alhora tendra de Irene Vallejo m’està transportant a eixe món homèric del qual sabem tan poques coses. Un món oral, de bards que recorrien els polsosos camins de l’Hèl·lade memoritzant històries i recitant-les com a versos per tal de recordar-les millor gràcies al ritme. Eixes paraules alades que Homer citarà tan sovint. Intenteu imaginar com seria eixe món i com eixes històries circularien de mà en ma, de boca en boca, sent recitades a les nits d’hivern vora el foc i als sopars d'estiu, quan treuen els melons d'alger i la misteleta. Els cantors, adaptant la lletra al públic, al seu estil o a cada situació, introduirien xicotetes variacions al text après, creant milers de versions a partir del mateix origen. 

 

Carta en la mesa, pesa, em diuen sempre que dubte després de fer una jugada. I la lletra també pesa. L'escriptura fixa i transforma eixe món oral i espontani de l'edat obscura en versions estandarditzades. Es passa de la memòria i l’escolta en grup a la lectura solitària i meditativa, en silenci. El propi Sòcrates desconfiava d’aquest nou mètode i renegava als que canviaven l’animada conversa per l’escriptura. En el Fedro es recullen alguns dels arguments del savi filòsof contra la paraula escrita: «Es olvido lo que producirán las letras en quienes las aprendan, al descuidar la memoria, ya que fiándose de los libros, llegarán al recuerdo desde fuera. Será, por tanto, la apariencia de sabiduría, no su verdad, lo que la escritura dará a los hombres [...], se creerán sabios en lugar de serlo. [...] La palabra escrita parece hablar contigo como si fuera inteligente, però si le preguntas algo, porque deseas saber más, sigue repitiéndote lo mismo una y otra vez. Los libros no son capaces de defenderse». Impossible no llegir aquests textos sense pensar en el debat que actualment estem tenint en relació a l’ús d’Internet i el coneixement, veritat? «Somos en el fondo más ignorantes que nuestros memoriosos antepasados de los viejos tiempos de la oralidad?», es pregunta Vallejo

                                     

 

Aquests textos antics, si han creuat el temps per arribar fins els nostres dies, ho han fet per pur miracle. Escrits en rotllos de papir que podien mesurar fins a 40 metres de longitud i que havien de ser copiats a mà, la majoria han sucumbit al pas del temps, els insectes i la humitat. Només a les regions seques d’Egipte se n'han pogut conservar exemplars. Esquilo, Sòfocles i Eurípides van escriure centenars de tragèdies de les quals coneixem els títols, però només se'n conserven 32. Quantes paraules s’han perdut per sempre?

Recordem per un instant a totes les persones que al llarg de la història han copiat a mà les obres clàssiques per a que ara puguen ser llegides per nosaltres. La solitud i la vista cansada dels scriptoriums medievals que tots recordem a El nom de la rosa. Al igual que els protagonistes de la novel·la distòpica Farenheit 451, que van memoritzar els llibres que consideraven imprescindibles en la història de la humanitat per salvar-los d’un règim que volia cremar-los, aquests copistes són els causants de perpetuar una memòria i una tradició sense les quals ens és impossible imaginar la nostra cultura contemporània. Vos imagineu la música actual sense la influència del grup de John Lenon? Un paral·lelisme semblant podríem fer amb la literatura i eixa obra universal, eixa història d'històries vitals que és l'Odissea. 

A la pel·lícula Yesterday, el protagonista dedica nits senceres a recordar acords i lletres dels Beatles. A El infinito en un junco Irene Vallejo diu «Imaginemos por un instante que cada uno de nosotros tuviéramos que dedicar meses enteros de nuestra vida a hacer copias a mano, palabra por palabra, de nuestros libros más queridos, para evitar su extinción. ¿Cuántos se salvarían?» i afegeix a continuació, citant a J. M. Coetzee, «lo clásico es aquello que sobrevive a la peor barbarie, aquello que sobrevive porque hay generaciones de personas que no se pueden permitir ignorarlo y, por tanto, se agarran a ello a cualquier precio.»

Jack Malack viu un moment de pànic a la pel·lícula quan es troba amb dos fans que, al igual que ell, recorden als Beatles. S’espanta perquè pensa que van a recriminar-li que s’aprofite de la seua música per fer-se ric i famós, inclús creu que van a detindre’l o agredir-lo. Tot el contrari. «Sols volíem donar-te les gràcies [...] un món sense els Beatles és un món infinitament pitjor», li diuen entre llàgrimes mentre repeteixen quant trobaven a faltar sentir eixes cançons. Ell les ha recuperat del passat i les ha portat a un present per tal que seguisquen sonant, bategant, sent disfrutades. 

Pensar en tot açò em fa tornar a valorar coses que donem per simples o naturals, com tenir l’Odissea al prestatge de casa -amb fantàstica traducció al valencià de Joan Francesc Mira, per cert- i poder llegir quan em dona la gana veus que em parlen des de tres mil·lennis abans. Per tot això, només em queda enviar un fort agraïment a través del temps a totes les persones que han dedicat el seu temps a copiar, rescatar i fer viatjar aquests textos clàssics des dels papirs fins les nostres llibreries. GRÀCIES. 

 

  

"Cien noches" de desig

 

Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, guanyadora del darrer certamen del Premi Herralde de Novel·la que organitza Anagrama i que altres anys havien guanyat pepinacos de la talla de Lectura fácil, de Cristina Morales o Nuestra parte de noche de Mariana Enríquez. 

 

«Cien noches» es una novel·la viajera, promiscua y compartida. Las tres mejores cosas que se puede ser». Amb estes paraules tanca Luisgé Martin l’epígraf d’agraïments de la seua novel·la, donant les gràcies als amics que li han deixat les seues cases per escriure a diferents ciutats i als suggeriments de diferents personetes, com ara la seua editora, el seu marit i el seu amant. L’escriptor no podria tancar aquesta obra de manera més adient, perquè segons es diu en boca de Irene, la protagonista, «las personas monógamas, como las personas sedentarias o las personas ignorantes, mueren sin conocer de verdad el mundo». Pam! Com t’has quedat?

Cien Noches és una novel·la sexual i policial. El sexe batega al llarg de tot el text com un motor que la fa caminar pàgina a pàgina. Aquest leit-motiv es barreja amb la història d’Irene, una jove estudiant de psicologia espanyola amb una vida bastant promíscua a la Chicago dels anys 80, i també amb la de Claudio, un argentí provinent d’una família amb problemes polítics al seu país i de qui la protagonista s’enamora molt fort. Podríem dir que alguns dels temes centrals de l’obra són el desig i la fidelitat. Un dels fils conductors d’aquesta història és el «Projecte Coolidge», financiat per Adam Galliger, un milionari que també té un fort protagonisme a la novel·la. Aquest projecte vol comprovar si eixa meitat de la població que a les estadístiques afirma ser fidel a les seues parelles menteixen o diuen la veritat.

Reconec que la primera vegada que vaig llegir la sinopsi alguna cosa va grinyolar a dins meu. Per què aquest pavo (Luisgé Martín, que jo no coneixia de res) es posa a la pell d’una dona? I quines implicacions té això per una novel·la tan sexual? Realment el que sent la protagonista serà versemblant o llegirem les fantasies d’un ONVRE projectades a un personatge femení? Pensar des d’on s’escriuen les novel·les no és cap tonteria, i no dec ser el primer lector en qüestionar-se això, perquè el propi autor en parla a una entrevista a Página dos. Allí diu qie és la primera volta que ocupa una veu femenina i que per ell també ha suposat un repte. Confessa que volia crear un personatge promiscu, però sense caure en el tòpic que suposa que un personatge masculí o homosexual ho siga, i que per això ha escollit a Irene.

Partint d’aquesta premissa, a voltes em grinyolaven algunes opinions de la protagonista sabent des d’on estaven escrites. La minuciositat amb que la anota tots els detalls dels homes amb els que es gita -a voltes per pur interès sociològic- o algunes de les seues opinions, com quan diu que estava molt a gust amb un home perquè la feia sentir «frágil e inexperta» o afirma que «Amé a Claudio porque nunca encontré en él sosiego o equilibrio (...) porque intentaba ser brutal y sólo conseguía ser vulnerable». Parlant d’això amb amigues, però, m’han dit que a voltes s’han troben reconegudes en eixe desig. També Luna Miguel, al seu últim llibre, «Caliente», diu «Cuando pienso en otros hombres, solo imagino sus brazos. Sus largos brazos. Al lado de un hombre me gusta sentirme vulnerable, aunque solo en apariencia. La debilidad es mi fachada». Així que, després d’alguns dubtes, comencem aquesta novel·la amb un vot de confiança cap a l’autor en aquest aspecte. A més, l’autor és homosexual i, per tant, tampoc tindria per què recrear-se en el plaer femení per alimentar la seua pròpia fantasia.

No entraré a desentranyar la trama de la novel·la, que d’una altra banda m’ha semblat allò més fluix, sinó que em centraré en alguns dels temes que toca i que em semblen més interessants. En primer lloc, en l’atmosfera de l’obra. La il·lustració que acompanya la portada («Quiet restaurant», de Steven J. Levin) em pareix molt encertada, perquè recull eixe ambient fosc dels diferents escenaris de la història: hotels (uns de luxe i altres no tant) restaurants bien, nits de festa i culpa, llits i llençols bruts d’esperma i altres fluids... Una novel·la amb escenaris nocturns, discrets, i en la que també hagués valgut com a portada qualsevol obra de Hopper, que al remat seria l’autor que copsaria millor l'atmosfera de l’obra.

 

També m’interessa abordar el tema del desig. Si bé Cien noches no és una novel·la eròtica, està travessada pel sexe. Sexe de tot tipus, el sexe culpable («Post coitum omne animal triste est», que deia Galeno), el sexe avorrit i rutinari, el sexe ple de plaer, el d’aprenentatge («Su fornicación era paciente, apacible, aunque a veces se comportaba como si embistiera. Me enseñó cosas simples que nunca había imaginado y que no me habría atrevido a hacer con un hombre al que amara: abrir su ano con dos dedos, masturbarle sin permitir que eyaculara, poner el semen en su propia boca»), etc.

Aquest últim fragment em connecta amb un dels dilemes que apareix en el llibre: existeix un amor carnal i un altre sentimental? Irene pensa que «El afecto destruye algunas dimensiones eróticas. Rompe el hilo hiriente de la morbosidad y de los actos prohibidos (...) me repugnaba la idea de compartir violencia, promiscuidad o rituales fetichistas con alguien con quien compartía tambien los sueños de futuro». Però jo crec que si Irene diu això és -com ella mateixa ho reconeix- per la seua educació cristiana. Personalment opine que hem de saber construir relacions amb prou confiança per parlar dels nostres desitjos més bruts i acomplir-los si hi ha consentiment. Parlant amb amigues sobre aquest tema, opinen el mateix. Ara bé, moltes relacions que coneixem (penseu en el vostre entorn) no estan construïdes sobre la confiança, sinó sobre el tabú, el tòpic, la inèrcia i la manca de comunicació i ahi sí que hi ha un problema que pot ser resolt en nits de bogeria i infidelitat sense haver d’explicar res a ningú després.

 

«En ese momento pensé en lo difícil que es elegir un solo hombre para amarlo». Diu Irene quan coneix a Adam Galliger, un milionari amb el que el sexe és meravellós i comparteixen una certa visió de la vida. Hem dit que la fidelitat és un dels grans temes de l’obra. Segons la seua protagonista, l’amor eròtic entre dues persones dura cent coits, cent trobades sexuals, cien noches. A partir d’ahi, desapareix la sorpresa i l’excitació. I encara que afirma constantment que mai ha estimat a ningú tant com a Claudio, ella no deixa de tenir trobades sexuals amb altres persones de manera clandestina, és a dir, de ser infidel. Però Irene té una opinió molt clara sobre això. Una dona casada li explica de la següent manera com va rebutjar taxativament a algú que la va seduir: «En la concepción del amor verdadero que yo tenía era incomprensible darle el cuerpo a otro hombre. Yo había firmado una renuncia. Un compromiso. Un deber de lealtad». A aquests arguments i a la pregunta de si ella no creu en un amor «virtuós», la seua resposta és molt clara: «No. Siempre creí que el amor no podía tener esas cargas imposibles», per seguidament dir que a això que la dona casada anomena «amor virtuós», ella li prefereix anomenar «por».

Prenent aquestes darreres reflexions, tanque aquest comentari sobre l’obra de Luisgé Martin amb les últimes cites de Luna Miguel a Caliente: «Una de las preguntas más torpes que yo me hacía al comienzo era esta: ¿De verdad es possible amar a más de una persona? Luego todo cambió: ¿De verdad habéis sido capaces de reprimir vuestro deseo durante tanto tiempo?"

Les pàgines de 2020 (l'any que canvià tantes coses)

 

Gener ja ha caigut del calendari i ben bé estem a l'equador de febrer -el mes més curt, també el més insuls?-, però mai no és tard per fer balanç de lectures. Retornar a aquest bloc després d'un any d'abandonament on les reflexions han pres altres canals -llibretes, cartes, xarxes socials...- ha creat el buit d'un any, així que, com que ens agraden les llistes, saltem de les pàgines de 2019 a les lectures que han omplert aquest any tan atípic: 

1. Mary Shelley, "Frankestein"
2. Ian Gibson, "Ligero de equipaje"
3. Antonio Altarriba, "El arte de volar"
4. Pablo Batalla, "La virtud en la montaña"
5. Xisca Homar, "Aigua d'alta mar"
6. Carlos Taibo, "Colapso"
7. Pio Baroja, "Zalacaín el aventurero"
8. Manuel Cruells, "L'expedició a Mallorca"
9. Mariana Enríquez, "Nuestra parte de noche" Primer llibre del confinament
10. Zygmunt Bauman, "Los retos de la educación en la modernidad líquida"
11. Josep Maria Esquirol, "La resistència íntima"
12. Jorge Riechmann, "Peces fuera del agua"
13.  Antonio Tabucchi, "La cabeza perdida de Damasceno Monteiro"
14. José Saramago, "Todos los nombres"
15. Sally Rooney, "Gent normal"
16. Marta Sanz, "Amor fou"
17. Alba Sidera, "Feixisme persistent"
18. Vivian Gornick, "Mirar-nos de cara"
19. Mircea Cartarescu, "El ruletista" Ací ja podiem eixir un poquet, perquè este el vaig comprar a la llibreria Públics de Dénia.
20. Lana Bastasic, "Atrapa la llebre"
    
21. Aleix Saló, "Tots som nazis"
22. Santiago Lorenzo, "Los asquerosos"
23. Almudena Hernando, "La fantasía de la individualidad"
24. Gabi Hernández, "Un cambio de verdad"
25. Kent Haruf, "Cançó de la Plana"
26. Kent Haruf, "Capvespre"
27. Kent Haruf, "Benedicció" Aquesta "trilogia de Holt" la vaig llegir un plàcid juliol a cal Rosas de Llinya (Solsonès), majorment bressolat per l'hamaca sota l'ombra d'uns anouers. 
28. David Botello, "Follones, amorios, sinrazones... y otros tejemanejes del siglo XIX"
29. Anna Pacheco, "Listas, guapas, límpias"
30. Andrea Abrey, "Panza de burro"
31. Maria Sánchez, "Almáciga"
32. Miguel Delibes, "El camino"
33. Elena Medel, "Las maravillas"
34. Cristina Morales, "Lectura fácil"
35. Han Kang, "La vegetariana"
36. Guillem Sala, "El castig"
37. Pablo Narach, "Amor maestro"

 De tots aquests llibres, sense dubte en destacaria tres: "Nuestra parte de noche", de Mariana Enríquez, que em va fer viure la ficció com pocs abans ho havien fet i viatjar a través de la història d'Argentina de la mà de sectes obscures i estranys poders. la "Trilogia de Holt", de Kent Haruf, tres llibres que em va deixar Pau per passar l'estiu i que van acompanyar d'allò més bé la placidesa d'aquells dies de sol i blat a Llinya. És increïble la calma i l'assossec, la tendresa que transmeten les històries quotidianes dels habitants d'aquest xicotet poble de les planes altes de Colorado. Per últim, i per seguir fent pujar les accions d'Anagrama, potser destacaria "Las Maravillas", d'Elena Medel. És la primera novel·la de l'editora de La Bella Varsovia i en aquest text traça de manera magistral alguns dels grans pepinos del nostre temps: La precarietat, la maternitat i el feminisme. Com la pròpia autora explica, és una novel·la que "va sobre els diners, sobre tenir-los o no" i sobre decisions vitals que sembla que tornen i tornen una i altra volta en diferents moments de la nostra història a causa d'aquesta absència de recursos. 

                         

 

 

 

Va, que aquest 2021 promet escriure més en aquest bloc...

 

Les pàgines de 2019

Igual que odie les celebracions nadalenques, m'encanta la sensació de recapitular que ens agarra a alguns a les acaballes de l'any. I m'agrada especialment la tendència que fa un temps que veig, gràcies a les xarxes socials, on gent publica els llibres que ha llegit durant l'any. He estat fent un recompte i m'agradaria publicar els meus, sense un ordre clar. 

- Les justes. Albert Camus. Relectura d'un clàssic que, a més, fou el primer llibre que vaig llegir en francès.
- Altai. Wu Ming
- Desprès dels esbarzers. Meritxell Gené
- Campos de Castilla. Antonio Machado
- Poemes d'Alberto Caeiro. Fernando Pessoa
- Serem Atlàntida. Joan Benesiu. Una de les millors novel·les d'aquest any
- Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Una altra de les millors novel·les d'enguany.
- El nen de Prades. Robert Vallverdú
- Borja papa. Joan Francesc Mira
- Farenheit 451. Bradbury. Regal d'una alumna <3
-  Les possessions. Llucia Ramis
- Viatge al país dels blancs. Ousman Umar. Pel club de lectura de l'institut
- La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo
- Tierra de mujeres. Maria Sánchez. EL LLIBRE DE L'ANY.
- Yo nunca fui a la escuela. André Stern
- Un geólogo en apuros. Nahúm Méndez. El millor llibre divulgatiu sobre geologia que conec.
- La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Edelmir Galdon
- La lluvia amarilla. Julio Llamazares. A partir d'ací comencen uns quants llibres sobre literatura rural i despoblament, un dels temes que més m'han interessat enguany.
- Memoria de un montañés. José Satué Buisan
- Ruido de zuecos. Severino Palleruelo
- Pirineos, tristes montes. Severino Palleruelo. Comprat i llegit aquest estiu a Ainsa
- Sobre los artistas. John Berger
- Castells, una història d'èxit. Miquel Botella
- Breu història dels castells i la muixeranga. J. Beltrán
- ¡Puta Guerra! Tardi-Verney. Obro xicoteta secció de còmics històrics, que enguany també m'ha donat per llegir-ne
- Los surcos del azar. Paco Roca
- Dr. Uriel. Sento
- La guerra civil española (Còmic). Paul Preston i Jose Pablo García
- Los caminos del señor. David-Lassabliere-Calderón
- Historia del arte en còmic. El mundo antiguo. Pedro Cifuentes

I, per últim, el que tinc ara mateix entre mans:

- Ines y la alegría. Almudena Grandes

Olora a pluja, a taronja, a país, a la teua cambra...

Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

Gabriel Ferrater

La poesia de'n Cesk sona a aixopluc, a recer mentre la pluja cau a fora, en gotes grosses i sorolloses, sobre un sostre d'uralita. Diu que els seus versos fan alè a taronja però a mi em transporten a la terra eixuta i aspra del Vinalopó, als seus tons grocs i vermells d'argila colrada pel sol.

El Vinalopó, riu-torrent de ponent, del nostre particular far i far west. Gràcies Cesk per transportar-nos a la frescor dels aiguats sobtats de setembre [fem l'amor a poc a poc / amb les portes obertes] però sempre amb l'aixopluc necessari: porxos precaris, fogueres a l'hivern o terrasses a l'estiu. Les nostres particulars cambres de tardor.

Només en Cesk podria haver escrit un llibre així, un baix que ve de dalt i que ha recorregut aquest país llarg i tossut des dels caps fins als peus. Algú a qui el seu ofici l'ha dut a conèixer molts llocs, moltes pluges i molts estius però, sobretot, moltes cases amb sostre que li han servit d'aixopluc. Dins les seus tapes dures hi ha tota l'experiència del trobador ambulant que va eixir d'aquella bota perduda al nord del Penedès per a recórrer molts camins i moltes vides i enamorar-se d'una altra terra, també coberta d'oliveres i ceps. Per enmig: totes les taronges senceres del nostre país amb totes les seues vitamines, les que trobarem, pàgina rere pàgina, a aquest xicotet-gran llibre.

Gràcies Cesk per inserir poesia a les nostres cartografies, al castell de Santa Bàrbara, a l'esplanada i a les escales del mercat central on hem esperat tantes i tantes coses. Gràcies per trencar una micona els silencis que pesen però deixar, clars i vehements, aquests profunds silencis plens de tu.

En definitiva, què ens aporta aquest llibre? Poesia-recer-refugi, vitamines de taronges senceres, l'assossec de la pluja fresca de setembre, sud i memòria, ponent i energia, país i països, estius i gents. Molts mots conjugats en la rica diversitat dels plurals.

Perquè la poesia, com la sang

d'una vida o d'un somni compartit,

no acaba ni comença en mi. 

Cesk Freixas

Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

Roque Dalton

 

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...

És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.

Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 

Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

Quan caminàrem la nit

Queden només uns dies per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012. 

 

Reconec que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el 23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!” i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a formar part de la meua biblioteca

Realment, Quan caminàrem la nit no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen la nit fins arribar-hi, deia el Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València d'aquell temps. 

 

Aquesta novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més personals -però transcendentals per a la història en minúscules- que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de mentides i també de farses, com la de la transició.

Un secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares”, sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell polític com emocional.

Per a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa, però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo encara ho tinc pendent!).

Manituana

Els italians Wu Ming m'han sorprés amb Manituana (Mondadori, 2009), i no és el primer cop. Si amb 54 (De Bolsillo, 2005) em van captivar les versemblants relacions que s'establien entre el mariscal Tito i l'actor Cary Grant i vaig devorar en qüestió de dies la grandiosa obra mestra Q (De Bolsillo, 2009) deixant-me dur per la història dels anabaptistes a les revoltes camperoles de l'Alemanya del segle XVI -revolucionaris dels nostres dies-; amb Manituana tornem a explorar -amb un important prisma social i de classe- un episodi de la història bastant desconegut per al públic general, en aquesta ocasió el rol de les tribus índies a la guerra de independència de les colònies nord-americanes, dividides entre el suport a la Corona britànica o als rebels nord-americans.

Al 1773 va tenir lloc el conegut com a Motí del te de Bòston, el fet clau que es considera com l'origen de la revolució americana que donaria lloc al naixement dels Estats Units. La novel·la ens apropa als fets que van esdevenir més tard, entre 1775 i 1783 amb els inicis de les hostilitats armades entre les milícies rebels i les tropes angleses i posa el focus d'atenció en la vivència d'aquest conflicte per part de les sis nacions iroqueses, la gran confederació índia que existia des del segle XII a les zones compreses entre Nova York i Pennsilvània. 

Al 1773 rebels bostonians disfressats d'indis van llençar a la mar el te que Anglaterra subministrava a les colònies de nord-amèrica en una acció per reclamar el lliure comerç.

Si decidiu llegir aquesta obra sentireu parlar de la llibertat econòmica com a causa de la rebel·lió nord-americana, del recel que inclús entre alguns cercles de Londres generava la voluntat de l'Imperi britànic de controlar el comerç i de com és d'acollida amb eufòria la publicació de l'obra d'Adam Smith per part de la burgesia. D'altra banda, observarem com la majoria d'indis es mostren lleials a la Corona anglesa per tal de conservar les seves terres i els acords que els atorgaven sobirania sobre aquestes, contra les voluntats expansionistes dels rebels.

Segons els propis autors aquesta obra sobre el naixement dels Estats Units -escrita a principis del segle XXI, en plena guerra d'Iraq- està inspirada en la seva expansió imperialista actual i reflecteix la realitat d'alguns dels seus discursos que s'han perpetuat fins avui dia: sota l'excusa de la llibertat de comerç s'inicia una guerra que al final té com a objectiu l'apropiació de les terres dels indis i impedir que la Corona anglesa abolira l'esclavitud. 

Ens quedem amb alguns passatges del llibre, com la missiva que el Mohock Club, una colla de malfactors que habita els suburbis de Londres i es fan dir “indis de la metròpoli” fa arribar a la delegació mohawk que arriba a la capital britànica a demanar una audiència amb el rei, tota una apologia del primitivisme i de la degradació de l'ésser humà de la ciutat:

“Per a ser sincers, comencem per dir que els Mohocks de Londres -excepte el qui els escriu- no tenim ni una gota de sang índia a les nostres venes, però ens sentim anàlegs des del cap fins als peus. Els dits homes de bé, de fet, ens consideren salvatges i solen atribuir-nos les més cruels bretolades, per a després recordar-se de nosaltres quan necessiten carn de canó pels seus exèrcits. Temps enrere, nosaltres també érem un poble orgullós i valent, dedicat a la cacera i a l'agricultura, que desitjava viure en pau, però els homes de bé ens van furtar les terres, i amb elles els boscos, arbres, animals i aigües, obligant als nostres avis a viure en barris malsans i a convertir-se en servents, soldats, pidolaires o lladres. Un destí que els anglesos d'Amèrica volen donar també al seu poble i del qual li posem sobre avís.”

Sense dubte els capítols als quals transcorre la visita dels mohawks a Londres són magistrals. Resulta particularment interessant la visió que desperta en ells la gran ciutat, sobretot en Philip Lacroix, le grand diable, l'indi que ha llegit l'obra de Rousseau i és capaç de recitar Shakespeare , el qual en un moment donat, comença a recórrer els suburbis perquè necessita arribar a la campinya que l'envolta la metròpoli i respirar aire fresc. Durant aquesta passejada es descriuen de manera esfereïdora la desfilada d'éssers infrahumans que l'indi troba al seu pas: mutilats pidolaires, nens moribunds, famílies destrossades, etc. Els productes de la part més baixa de la ciutat.

Manituana és també una novel·la sobre el mestissatge, i és que ni tan sols els membres i líders de la nació iroquesa acaben sent “veritables” indis, sinó que veurem com irlandesos, escocesos, mowahks o oneidas es barregen de qualsevol manera. És memorable imaginar, tal i com descriu l'obra, els crits de batalla en gaèlic o les danses guerreres dels highlanders escocesos plenament integrades amb les tradicions índies. 

Els Wu Ming han demostrat, un cop més, ser uns mestres en integrar a la perfecció les seves històries a la Història fins al punt que et fan dubtar sobre si el que estàs llegint és ficció o realitat. Un exemple d'això és el capítol que reprodueix una ordre del general Washington al general John Sullivan, on li ordena la destrucció total dels assentaments del territori indi i que “no escoltarà cap proposta de pacificació fins la devastació total de tots els assentaments”, una ordre que, per suposat, va ser real i va ser donada el 31 de maig de 1779.

A més a més, aquest cop, els italians ens han preparat una sorpresa. Han creat una web (http://www.manituana.com) que transforma aquesta història en una mena de novel·la 2.0.. A ella podem trobar relats “paral·lels” que completen alguns dels punts de la narració, plànols reals dels llocs on succeeix la trama, música per ambientar alguns dels capítols i, el més interessant, el nivell 2, una zona interna -on s'ha de respondre una pregunta sobre la novel·la per accedir- on es pot discutir amb els autors i altres lectors sobre els aspectes relacionats amb la història que desitgem.