Oda insular

Vam veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu aquells llocs significaven tot el contrari.

T'agradaven molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.

A poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant, un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que poguérem imaginar.

Per a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat, d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de tota mena: Anafi, Síkinos, Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries anar et feia venir mal de cap.

Però les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres, però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia, enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop, que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse les bigues.

I Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra, les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.

Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma. 

Rebetiko, el blues grec.

Corria l'any 1922 i la guerra greco-turca arribava al seu final. Les derrotes gregues s'havien succeït una rere altra i la seva moral estava pel terra. Va ser en aquest context que va tenir lloc el que l'historiografia grega ha anomenat "el desastre de l'Àsia Menor". Kemal, l'heroi nacional turc, entrava amb les seves tropes a la ciutat d'Esmirna posant fi a milers d'anys de cultura grega a la Jònia. Milers de grecs van haver de marxar cap a Grècia de manera dramàtica, fugint dels assassinats i la repressió. Aquests nous refugiats van instal·lar-se majoritàriament a les viles portuàries del Pireu i Tessalònica, omplint les barriades marginals i a unes dures condicions de vida, no exentes de conflictes socials. Va ser en aquest context de pobresa i marginalitat on va nèixer el Rebetiko, el qual s'ha anomenat "el blues dels grecs".

Al igual que moltes altres músiques populars nascudes a contextos marginals, com ara el jazz als Estats Units, el flamenc a Andalusia o el fado a Porgual, el rebetiko resulta desgarrador quan hom l'escolta per primera vegada. Eixes veus trencades allargant-se passionalment acompanyades pel buzuki, una mena de llaüt típic de Grècia. Les lletres també tenen molt en comú, parlant de temes propis dels contextos on ha nascut, l'amor desgarrador i amarg, la melancolia, les drogues, les baralles... en definitiva, al voltant de l'estil de vida propi dels suburbis. De fet, els primers cantants de rebetiko pertanyien a un gènere social anomenat "rembétes" o "mángas", tipos xungos, gent considerada de mal viure perquè vivien al marge de les normes social establertes: prenien drogues, no es casaven ni es comprometien, no feien servir corbata, odiaven la policia i el treball i portaven un característic i gros bigotí, una mena de nihilistes antisocials i problemàtics que omplien les presons i els tekédes (llocs on fumaven opi), els primers llocs de la Grècia continental on es va començar a fer Rebetiko. 

El rebetiko va viure el seu gran auge als anys 20 i 30 del segle XX, fins que va ser prohibit per la dictadura feixista de Metaxas, la qual va dominar Grècia entre 1936 i 1941. Tot i la seva prohibició, el rebetiko va seguir bategant ben viu al cor de les tavernes del Pireu. Durant l'ocupació nazi de Grècia es van viure temps de misèria i repressió durant els quals el rebetiko va esdevenir un mitjà d'expressió de la identitat grega, molt lligat a la lluita contra el feixisme i el nazisme. 

Però el rebetiko no és només música, sinó que va intrinsecament unit a alguns tipus de balls de taberna. Un dels més comuns és el Zembekiko, el qual es balla tot sol i resulta una exhibició de les habilitats, normalment dels homes, jugant amb objectes com gots de vidre, ampolles, etc. En definitiva, és el seu moment de glòria on poden lluir habilitats davant de tot el galliner.

 

Un altre ball que acompanya al rebetiko, aquest cop grupal, és el Kashápiko. El balla normalment una colla de tres o quatre amics que, agafats dels muscles, fan pasos conjuntament. No cal dir que cal una gran coordinació i sincronització entre tots!

Si bé el rebetiko ha estat majoritàriament una música masculina, les dones també han estat presents al seu panorama. Trobem veus femenines des dels seus orígens, com ara Rosa Eskenazi o Rita Abatzi. 

Tot i que si hi ha un cantant de rebetiko que ha ascendit a la categoria de mític, aquest és sense dubte  Markos Vamvakaris, amb la seva característica veu, el qual va viure el seu auge als anys 30-40 del segle XX. Aquest vídeo és molt interessant perquè a banda de poder-lo sentir en directe, tenim l'oportunitat de vore com havia de ser l'ambient en les tavernes gregues d'aquells temps.

a 1983 es va estrenar una pel·lícula que portava com a títol Rebetiko i que va ser una bona aproximació a l'evolució d'aquest gènere musical des dels seus orígens fins la seva decadència final de la mà d'una cantant femenina. No vos perdeu algunes de les seves escenes, com ara aquesta on podeu veure una parella ballant Kashápiko:

En definitiva, un estil musical que alhora és un gran testimoni d'un moment determinat i d'unes gents concretes. Un relat d'exili, marginalitat i conflicte social narrat amb veus melancòliques i desgarrades.