Valencians i margallons amunt i avall

Són molts els valencians i valencianes que tenim coll avall la idea de que haurem de marxar a treballar a Catalunya. Uns ho hem fet amb gust però d'altres ho fan amb enyor, amb un deix llarguíssim de melangia i amb la ràbia de saber impossible trobar feina al propi territori. Aquesta història de migracions del sud cap al nord no és nova i, gairebé per casualitat, m'he trobat amb una història que em ve molt de gust explicar. És la que ens conta Ferran Zurriaga al seu article «els segadors de Palma d'Olocau» (1), el relat dels olocauins que, cada any, recorrien durant mesos els paisatges del Garraf per recol·lectar les palmes del margalló.

Segurament totes i totes coneixeu el margalló (o bargalló, garballó, palma...), Chamaerops humilis, perquè és una de les plantes més presents a les nostres muntanyes. Durant molt de temps vaig creure -així es fa saber tot sovint- que era la única palmera autòctona d'Europa, fins que fa alguns anys vaig descobrir l'existència de la palmera de Creta, a l'illa grega homònima (Phoenix Theophrastii). Tot i així, no cal dir que per a nosaltres el margalló sempre serà la nostra palmera. 

El margalló destaca enmig de la màquia entre d'altres espècies com el llentiscle, el coscoll, l'estepa, el romer o petits pins isolats.

 

Aquesta planta, que s'estén des de la desembocadura del Tajo, al llarg de tota la costa mediterrània fins el sud de Catalunya, mai no s'allunya gaire de la costa, per això sovint es diu que és un bioindicador del clima termomediterrani, aquell que a la nostra terra es dóna a la primera franja marítima i rarament creua cap a l'interior els primers massissos muntanyosos (el més humit i xafogós durant tot l'any). Joan Pellicer ens diu, al seu costumari botànic, que el margalló no arriba a allunyar-se de la mar més de cinquanta quilòmetres. I es que a aquesta palmereta li agrada molt rostir-se al tòrrid sol estiuenc sobre les terres grises i calcàries, on inclús s'enfila per les penyes i els cingles. Normalment la trobarem ben integrada a la màquia al costat d'altres espècies com el llentiscle o el coscoll i, amb elles, serà una de les primeres plantes a rebrotar després dels habituals incendis mediterranis, omplint el territori gris de cendres de petits brots verdes que avancen el recomençament de la vida.

A la comarca del Garraf el margalló ha adquirit la categoria de símbol. Hi dóna noms a escoles, carrers, etc. Nogensmenys sempre s'ha considerat el massís del Garraf l'últim territori on te presència, el límit de la seua expansió cap al nord, si bé en realitat els margallons més septentrionals els podem trobar a un indret issolat del massís del Montgrí anomenat el Puig de la Palma. Aquest nom suggeridor, però, fa referència a un passat remot perquè, a l'actualitat, només uns pocs espècimens hi romanen, si bé condemnats a la desaparició degut a la manca d'exemplars femella. El margalló, a Catalunya, és una planta protegida des de 1984 i, per tant, ja no se'n pot recol·lectar, si bé aquesta activitat ja havia passat a formar part de la història. 

Els voltants del cim de la Morella, de sols calcaris i pedregosos,  són un dels indrets preferits del margalló

 

 

 

Les rogenques terres de gresos també agraden al margalló. A la foto inferior, tomba antropomorfa al castell d'Eramprunyà, a la part més occidental del massís del Garraf

El margalló fa uns dàtils aspres que sembla ser que no són molt mengívols, si bé el seu brot incipient, xicotet, encara dins la soca, que es pot recollir pels volts de Sant Blai, diuen que està molt bo. Tot i així, el principal ús que se n'ha fet tradicionalment dels margallons ha estat el de les seues fulles per a fer tot tipus d'estris de cistelleria i també graneres. Aquesta mena de protoindústria era realitzada pels llauradors i llauradores durant les «hores mortes» (quan plovia o a les nits vora el foc) i els permetia guanyar-se alguns ingressos extra.

La història que vull explicar-vos, però, comença a finals del segle XIX amb la construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Molts obrers d'arreu hi van acudir per a participar d'aquesta gran obra que havia de foradar el massís del Garraf. Entre els que hi anaren hi havia molts valencians i també una colla de gent d'Olocau. Aquest poble del Camp del Túria havia vist créixer moltíssim la seua població durant aquelles dècades i per tant molta gent no tenia feina i havia de buscar-se la vida. Els que van marxar a treballar a aquesta faraònica obra van trepitjar, per primer cop, una terra que marcaria la història del seu poble per a sempre: el massís del Garraf. Allà van descobrir una de les extensions més grans de margallons que mai no havien conegut i van decidir treure'n profit econòmic. Diuen que va ser una dona d'Olocau, Maria Giménez, la polla, qui en va fer els primers contractes amb propietaris locals per a poder segar la palma a la plana de Campdàsens (Sitges). Contractes que, no cal dir-ho, mai no van ser deixats per escrit. En aquells temps i aquells llocs la paraula donada era el més sagrat dels compromisos.

Pareix ser que, a partir d'aquells anys, cada any moltes colles d'olocauins hi anaven fins a les terres del Garraf -i també a d'altres, com les del Gaià o el Camp de Tarragona- a fer la palma. Aquesta feina es feia, a més petita escala, a les terres del Camp del Túria però durant la primera meitat del segle XX, arran de l'augment de la seua demanda, la possibilitat de fer diners va fer que moltes famílies s'hi dedicaren a fons.

La vida al camp te uns ritmes marcats per la natura i els cicles dels conreus. A fer la palma s'hi anava després de Sant Josep, a finals de març i no es tornava fins que era temps de collir les garrofes -a finals d'agost-. Gairebé mig any amunt i avall fent una feina duríssima. Normalment cada colla tornava any rere any al mateix lloc, on ja havien aparaulat amb els amos el contracte per a l'any següent. 

Margallons a la Casa Alta (Vilanova i la Geltrú)

 

Zurriaga descriu les primeres passes d'aquesta marxa: «En arribar el moment d'anar-se'n, les colles es prearaven l'hato: la roba vella per al treball, una muda per anar als pobles, una manta, un parell d'albarques, les corbelles sendreres, un plat i una cullera de la mili, un tonellet per al vi...». Zurriaga recull el testimoni de moltes persones que van fer aquest camí i que li expliquen com, en arribar a molts pobles amb aquest equipatge, a vegades eren confosos amb comediants.

Podeu imaginar la duresa d'aquesta feina. Degut a les punxes dels margallons al cap de pocs dies ja tenien tots les mans deformades «de tantes punxades la pell era com una esponja, i si plovia s'inflaven de l'aigua que xuclaven...». La feina de la sega pròpiament dita durava gairebé un mes, tot allò que es segava es deixava al mateix camp, a un lloc visible, durant tres setmanes fins a que estigueren ben seques. Llavors s'havien d'arreplegar fent garbons d'uns 15 kg. cadascú. Qui haja recorregut els sinuosos viaranys del Garraf podrà imaginar-se que la part més dura de la feina, però, encara no havia arribat. Els collidors explicaven que el pitjor era haver de treure tots eixos feixos de palma d'allà, transportar-los a través de cingles i costeres fins a un lloc on pogueren arribar els carros o els camions. Aquesta operació, si alguns anys eren bons, es podia repetir dues o tres vegades, fent les respectives segades de palmes.

Sembla ser que amb els anys aquestes colles començaven a ser conegudes per la gent de la comarca, que els anomenava els valencians de la palma, els fiaven a les tendes fins que cobraven la sega, etc.

«Quan preguntem pels llocs on feien la sega, ens anomenen un grapat de topònims del Garraf i el Tarragonès: poblets com Jafra, Olivella, la Nou de Gaià, Juncosa de Montmell, Montferri, Vespella, Canyelles, la Riba, Ferran, Tamarit, Roda de Barà, Bisbal del Penedès... són descrits com si tot aquest món estiguera al seu davant. Els masos on van ser acollits alguna vegada, com mas Mestre, Milà, Campdasens, són possiblement a hores d'ara un món desaparegut o transformat, com la Plana Novella -ara monestir d'una comunitat budista- [...]. Aquells cims del Garraf que ells van recórrer: el puig de les Forques, el de l'Àguila, el del Sumidor, el Puig de Matarodona, el de la Mola i aquelles vores encinglerades de la costa de la Punta de la Mora, la cala Morisca i la Falconera, on l'horitzó ample de la mar era una meravella».

Aquestes colles de valencians van estar anant cada any al Garraf fins a finals dels anys 50. Llavors la introducció de noves matèries primeres com el plàstic o la ràfia van acabar substituint-ne les naturals, com l'espart o la palma. Tot i així, la seua petjada no va acabar ací. Arran dels contactes produïts a partir d'aquestes anades i vingudes van ser molts els olocauins i valencians que van deixar enrere la seua terra per treballar a la incipient indústria de Barcelona o d'altres pobles com Gavà, on la diàspora valenciana ha estat ben estudiada (2) (i va materialitzar-se en la formació de bandes de música, la creació de la Casa València i inclús, més recentment, en la plantà de falles i filaes de moros i cristians. Pareix ser que el 14 d'abril de 1931 a Gavà la proclamació de la República va estar amenitzada per les notes d'una banda creada per valencians que interpretava, entre d'altres, la marsellesa.

1) Ferran Zurriaga (2002): Aquells que van anar a fer la palma... Els segadors de Palma d'Olocau. Mètode. UV

[http://metode.cat/Revistes/Monografics/Paisatges-de-l-oblit/Aquells-que-van-a-fer-palma-els-segadors-de-palma-d-Olocau]

2) Josep Capmany: L'impacte associatiu i cultural de l'immigració valenciana a Gavà. Centre d'estudis de Gavà. 

En dies clars és fàcil visualitzar les muntanyes nevades del Pirineu des dels cims del Garraf. Enmig, mitja Catalunya.

 

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...

És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.

Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 

Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

Cartografia viscuda

Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 

 

I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 

Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.

Periples pel Garraf

La setmana passada vaig decidir començar a conèixer millor la meva comarca d'acollida, el Garraf. Tot i que fa no gaire que hi visc, sempre observe el massís del Garraf amb una barreja de fascinació i atracció. Me'l mire des de Vilanova -a vegades puc entreveure les antenes de la Morella, el sostre del massís (593 m.)-, me'l mire des del tren camí de Barcelona -la meva mirada es perd entre els corriols i els penya-segats de noms suggeridors -El Pas de la Mala Dona, La Falconera, etc.-, però fins l'altre dia no vaig animar-me a posar-hi els peus i a mirar-me'ls des de més a prop. 

Per començar a conèixer aquest territori vaig triar una ruta ben senzilla i assequible, des de Garraf fins a Sitges a través del GR-92, uns 15 km que vaig fer, anant a poc a poc, amb descansos i a aturades freqüents per gaudir del paisatge, en quatre hores aproximadament. El desnivell acumulat és de 289 m.

Fins a Garraf vaig arribar-hi en tren i un cop a l'estació no em va costar gaire trobar el camí per començar la ruta. Primera parada: El castellet de Garraf. 

El castellet de Garraf és un antic castell que es troba en estat de runa. Està situat sobre un turó molt a prop de l'actual nucli urbà i el seu origen és medieval. Està documentat per primer cop al segle X, si bé les restes que han arribat fins als nostres dies corresponen als segles XII o XIII. És una construcció de mides reduïdes i planta quadrada. Conservem uns quants metres de mur i la volta de l'entrada. Des de la seva posició tenim una bona vista del segment de costa situat just enfront. Aquesta fortificació controlava un dels pocs passos que la complicada orografia deixa a aquesta zona i la defensava, entre d'altres, de les incursions dels pirates, molt actius en aquesta costa. Si bé l'aïllament de la zona feia que res no la pogués protegir dels atacs. Un document del 1413 ens diu que el castell de Garraf es trobava “totalment arruïnat i destruït” i que “es trobava en un lloc solitari, ermi i infructuós, sotmés al perill de les incursions pirates”.

Al mur podem observar el detall de les mènsules que suportarien una segona planta

Volta de l'entrada

Un cop deixat enrere el castell, seguim avançant direcció a la masia de Can Lluçà. Estem travessant la serra que s'anomena de Coma Roja. A poc a poc, amb una pendent no gaire elevada, la ruta zigzagueja per la falda de la muntanya a través d'un camí construït gràcies a un increïble marge de pedra en sec. Aquest corriol segueix l'antic traçat del camí medieval del Garraf. Al nostre voltant, però, les pedreres fan que les vistes siguen força desoladores. Trobem una al fons de la vall, just al darrere del nucli de Garraf. Una altra es troba al nostre damunt, a l'altra banda de la carena. Amb el soroll industrial de les pedreres de fons, avancem per un paisatge obert, només cobert de tant en tant per petites masses de pi. La millor vista, al darrere, amb la nostra mar de fons. La vegetació és la típica de la nostra costa mediterrània. Els pins blancs (Pinus halepensis) es troben de manera aïllada i en forma de petites boscúries i alguna olivera borda o ullastre (Olea europaea sub. sylvestris) completa l'estrat arbori. El sotabosc està dominat, sobretot pel llentiscle (Pistacia lentiscus) i el romer (Rosmarinus officinalis) i el timó (Thymus vulgaris) són les principals aromàtiques que trobem al nostre camí. 

Xino-xano arribem el camí arriba fins a Can Lluçà. Abans, però, aprofitem la presència d'una font per a fer una petita parada i contemplar el bell paisatge que anem deixant al darrere. Es tracta de la Font del Clot. Una construcció semblant a la d'un pou conté l'aigua i un abeurador roman al costat, sense raberes ni atzembles que s'hi abasteixin. 

Abeurador de pedra de la Font del Clot

El mas de Can Lluçà es troba al punt més alt d'aquesta pujada que, als seus punts finals, ja travessa les eres i bancals abandonats del mas. A la banda de ponent encara s'hi cultiva la vinya en uns petits bancals. El mas està habitat i molt ben conservat, tot i que uns gossos bordadors et mantenen lluny de l'habitatge. Es pensa que a l'emplaçametn d'aquesta masia hi va haver, al passat, el monestir de Sant Vicenç del Garraf, ordre a la qual fou donada aquest territori per Alfons el Cast al segle XII. Al darrere del mas observem, ara de ben a prop, les antenes que coronen la Morella i pense que un altre dia he d'anar-hi. A partir d'ara el camí segueix per una pista asfaltada que comença a descendir a poc a poc. Ens dirigim a les planes de Campdàsens. 

Cap a les planes de Campdàsens, amb la mar de fons

Les planes de Campdàsens és una de les zones més fèrtils del massís del Garraf i segurament per això ha estat habitada des de l'antiguitat. Una sitja ibera datada al segle IV a.C. va ser excavada a aquesta plana. Una altra excavació va treure a la llum restes d'un assentament d'època romana. Les restes medievals són més que visibles, com veurem tot seguit. En l'actualitat, Campdàsens és un petit llogaret format per diverses masies i camps de vinyes, així com per una petita ermita. Des del descens del mas de Can Lluçà es pot apreciar la fertilitat d'aquesta zona, un petit verger al bell mig d'aquestes asproses muntanyes. La plana és preciosa i realment es té la sensació d'estar a altre món. La tranquil·litat es pot palpar en l'aire. Una pintada sobre el mas contigu a l'ermita ens indica l'altitud: 248 metres. 

D'aquest llogaret destaquen, a nivell patrimonial, dues torres de defensa que daten del període medieval: la de Can Planes i la de Ca l'Amell. La primera, de planta rectangular, la trobarem al costat de l'ermita i es troba en un estat d'abandonament, si bé encara podem conservar el seu esplendor i les restes de les espitlleres i el matacà. La segona està adossada a una preciosa masia també d'origen medieval. Entre ambdues trobem dues masies, Can Fontanilles i Can Robert, aquesta darrera abandonada.

Mas de ca l'Amell, amb la seva torre de defensa circular

Deixem enrere Campdàsens amb les vistes del contrast que suposa quan veus el que hi ha a l'altra banda de la vall: una nova pedrera, aquesta enorme i connectada amb la cimentera de Vallcarca. El camí transcorre durant un petit tram de manera paral·lela a la costa, just a l'alçada de la cala Morisca i després descendeix fins als inferns de la cimentera. 

El camí ens mena cap a Vallcarca

El tram que ve a continuació és un dels més desagradables degut a la petjada industrial de l'home: Vallcarca. Hem de baixar fins al nivell del mar, travessar la C-32 per sota, vorejar la subestació elèctrica i després continuar fins la fàbrica de ciment d'Uniland. Aquesta fàbrica funciona des de principis del segle XX, manufactura els materials extrets de la pedrera i després els carrega i exporta a través del port industrial annexe. Tot el conjunt dóna a la zona un aspecte fantasmagòric. Nosaltres vorejarem la fàbrica fins arribar a la vella colònia obrera, el grup de la Trinitat. Potser tots tenim en ment les escenes de les colònies obreres tèxtils del segle XIX o la sèrie “Olor de colònia” de TV3. Ací, els treballadors de la fàbrica de ciment i de l'estació de RENFE van viure amb les seves famílies fins finals del segle XX. L'estació de RENFE de Vallcarca va tancar a l'any 1994 i des de llavors resta abandonada. Com podeu imaginar, les condicions de vida a la colònia eren dures i la contaminació ocasionava molts problemes de salut als seus habitants. 

El camí segueix per darrere de la colònia obrera. Ací començarem a pujar fent ziga-zaga per un turó que ens durà fins l'ermita de la Trinitat. El camí és un corriol ben feréstec que recorre l'obaga d'aquesta muntanya. La vegetació és més abundant i cobreix el cel. Els aritjols (Smilax aspera) s'enfilen pels pins donant a l'ambient un toc selvàtic. Aquesta és la darrera pujada important de la nostra excursió. Dalt, ens espera una recompensa: l'ermita de la Trinitat.

L'ermita de la trinitat s'alça sobre un turó des del qual tenim unes vistes esplèndides de la mar, des de Garraf fins a Sitges. L'edifici, construït a principis del segle XX, sorprèn amb la seva façana modernista. La resta d'edificacions, d'un blanc de calç radiant, ens conviden al repòs i a la tranquil·litat. Si el dia és bo vos recomane asseure, tancar els ulls i deixar-se banyar pel sol. Podeu avançar-vos fins el templet que hi ha més avançat i gaudir de les vistes de la mar, de tots els colors del blau. Prengueu-vos el vostre temps.

La nostra ruta arriba a la seva part final. Només ens queda enfilar fins a Sitges. El camí segueix per darrere de l'ermita i ens duu, per una pista molt transitable i envoltada de pins, per la carena dels turons veïns: la Penya del Llamp i el Puig de Sant Antoni. El descens fins a Sitges és per un corriol més estret, però de seguida arribarem fins al punt més alt de l'urbanització Llevantina. Ací acaba la nostra excursió, només ens queda baixar pels ufanosos xalets d'aquest sector i enfilar-nos cap a l'estació de Sitges per donar per finalitzada la nostra ruta. 

Amb el peiró de Sitges, acabem la nostra ruta