Per a enganxar a la nevera:

L'autocura no te a veure amb l'autocomplaença, sinó amb l'autopreservació. Audre Lorde.

 He volgut traduir un seguit de consells que, com el títol del post afirma, són per enganxar a la nevera, per a recordar cada dia de les nostres vides. Han estat publicats a les pàgines centrals del número 6 de la publicació feminista "La Madeja", dedicat a les cures. 

Aquests consells tan bàsics però al mateix temps preciosos poden ser molt valuosos per a l'autocura i, per tant, per a l'autopreservació. Crec que hem d'agrair al moviment feminista haver posat, d'un temps ençà, el tema de les cures al centre de l'agenda política dels moviments socials. 

Gaudiu-los i recordeu-los cada dia:

• Dir les coses que em cremen a l'estomac, no a la llengua.
  
  
• Començar el dia a poc a poc.
  
  
• Moure'm: el cor bategant, els músculs tensos, la suor... Sentir-me fort.
  
  
• Estirar, sentir que els músculs agarrotats es relaxen i ho agraeixen.
  
  
• Una bona menjada. 
  
  
• Petar a riure.
  
  
• Que el pla siga no tenir pla, que els desitjos fluïsquen, sense expectatives ni rellotges.
  
  
• Ajuntar-me amb amigues: les rialles, les complicitats, la xerrameca, l'amor.
  
  
• Res, deixar-me abraçar per l'aigua.
  
  
• Tota la soledat i un llibre. Per perdre'm, per trobar-me. 
  
  
• Allargar la tornada a casa en bici les nits d'estiu.
  
  
• Agafar-me les mans quan estic molt trist. Sostindre'm.
  
  
• Notar em el vapor de l'aigua calenta obri els porus de la meua pell.
  
  
• Hidratar-me. Recórrer de punta a punta el meu cos.
  
  
• Sentir que m'enfonse en llençols frescos. Amanyagar-me. 
  
  
• Gaudir de la pell d'altres. Parlar amb el cos, escoltar amb el cos.
  
  
• Ballar... i celebrar, despentinar-me, bategar amb els meus peus, mans i malucs. 
  
  
• Jugar. Recuperar eixe temps en el que res importa, excepte compartir. 
  
  
• A estones -dies- inclús mesos, no fer «res» i no demanar perdó. 
  
  
• Dormir. Dormir molt.
  
  
• Prendre'm temps per a pensar(-me), vora un te calent i una fulla en blanc.
  
  
• Estar asseguda al teu costat, en silenci. Escoltar el bosc, sentir-lo respirar.
  
  
• Viure on vull, a prop de les amigues, si pot ser. 
  
  
• Treballar en el que m'agrada (això no se si és autocura o un miracle).
  
  
• Abandonar-me als temps-sense-temps de la infantesa.
  
  
• Posar en l'agenda que em cite amb mi mateixa i no deixar-me plantada.

Valencians i margallons amunt i avall

Són molts els valencians i valencianes que tenim coll avall la idea de que haurem de marxar a treballar a Catalunya. Uns ho hem fet amb gust però d'altres ho fan amb enyor, amb un deix llarguíssim de melangia i amb la ràbia de saber impossible trobar feina al propi territori. Aquesta història de migracions del sud cap al nord no és nova i, gairebé per casualitat, m'he trobat amb una història que em ve molt de gust explicar. És la que ens conta Ferran Zurriaga al seu article «els segadors de Palma d'Olocau» (1), el relat dels olocauins que, cada any, recorrien durant mesos els paisatges del Garraf per recol·lectar les palmes del margalló.

Segurament totes i totes coneixeu el margalló (o bargalló, garballó, palma...), Chamaerops humilis, perquè és una de les plantes més presents a les nostres muntanyes. Durant molt de temps vaig creure -així es fa saber tot sovint- que era la única palmera autòctona d'Europa, fins que fa alguns anys vaig descobrir l'existència de la palmera de Creta, a l'illa grega homònima (Phoenix Theophrastii). Tot i així, no cal dir que per a nosaltres el margalló sempre serà la nostra palmera. 

El margalló destaca enmig de la màquia entre d'altres espècies com el llentiscle, el coscoll, l'estepa, el romer o petits pins isolats.

 

Aquesta planta, que s'estén des de la desembocadura del Tajo, al llarg de tota la costa mediterrània fins el sud de Catalunya, mai no s'allunya gaire de la costa, per això sovint es diu que és un bioindicador del clima termomediterrani, aquell que a la nostra terra es dóna a la primera franja marítima i rarament creua cap a l'interior els primers massissos muntanyosos (el més humit i xafogós durant tot l'any). Joan Pellicer ens diu, al seu costumari botànic, que el margalló no arriba a allunyar-se de la mar més de cinquanta quilòmetres. I es que a aquesta palmereta li agrada molt rostir-se al tòrrid sol estiuenc sobre les terres grises i calcàries, on inclús s'enfila per les penyes i els cingles. Normalment la trobarem ben integrada a la màquia al costat d'altres espècies com el llentiscle o el coscoll i, amb elles, serà una de les primeres plantes a rebrotar després dels habituals incendis mediterranis, omplint el territori gris de cendres de petits brots verdes que avancen el recomençament de la vida.

A la comarca del Garraf el margalló ha adquirit la categoria de símbol. Hi dóna noms a escoles, carrers, etc. Nogensmenys sempre s'ha considerat el massís del Garraf l'últim territori on te presència, el límit de la seua expansió cap al nord, si bé en realitat els margallons més septentrionals els podem trobar a un indret issolat del massís del Montgrí anomenat el Puig de la Palma. Aquest nom suggeridor, però, fa referència a un passat remot perquè, a l'actualitat, només uns pocs espècimens hi romanen, si bé condemnats a la desaparició degut a la manca d'exemplars femella. El margalló, a Catalunya, és una planta protegida des de 1984 i, per tant, ja no se'n pot recol·lectar, si bé aquesta activitat ja havia passat a formar part de la història. 

Els voltants del cim de la Morella, de sols calcaris i pedregosos,  són un dels indrets preferits del margalló

 

 

 

Les rogenques terres de gresos també agraden al margalló. A la foto inferior, tomba antropomorfa al castell d'Eramprunyà, a la part més occidental del massís del Garraf

El margalló fa uns dàtils aspres que sembla ser que no són molt mengívols, si bé el seu brot incipient, xicotet, encara dins la soca, que es pot recollir pels volts de Sant Blai, diuen que està molt bo. Tot i així, el principal ús que se n'ha fet tradicionalment dels margallons ha estat el de les seues fulles per a fer tot tipus d'estris de cistelleria i també graneres. Aquesta mena de protoindústria era realitzada pels llauradors i llauradores durant les «hores mortes» (quan plovia o a les nits vora el foc) i els permetia guanyar-se alguns ingressos extra.

La història que vull explicar-vos, però, comença a finals del segle XIX amb la construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Molts obrers d'arreu hi van acudir per a participar d'aquesta gran obra que havia de foradar el massís del Garraf. Entre els que hi anaren hi havia molts valencians i també una colla de gent d'Olocau. Aquest poble del Camp del Túria havia vist créixer moltíssim la seua població durant aquelles dècades i per tant molta gent no tenia feina i havia de buscar-se la vida. Els que van marxar a treballar a aquesta faraònica obra van trepitjar, per primer cop, una terra que marcaria la història del seu poble per a sempre: el massís del Garraf. Allà van descobrir una de les extensions més grans de margallons que mai no havien conegut i van decidir treure'n profit econòmic. Diuen que va ser una dona d'Olocau, Maria Giménez, la polla, qui en va fer els primers contractes amb propietaris locals per a poder segar la palma a la plana de Campdàsens (Sitges). Contractes que, no cal dir-ho, mai no van ser deixats per escrit. En aquells temps i aquells llocs la paraula donada era el més sagrat dels compromisos.

Pareix ser que, a partir d'aquells anys, cada any moltes colles d'olocauins hi anaven fins a les terres del Garraf -i també a d'altres, com les del Gaià o el Camp de Tarragona- a fer la palma. Aquesta feina es feia, a més petita escala, a les terres del Camp del Túria però durant la primera meitat del segle XX, arran de l'augment de la seua demanda, la possibilitat de fer diners va fer que moltes famílies s'hi dedicaren a fons.

La vida al camp te uns ritmes marcats per la natura i els cicles dels conreus. A fer la palma s'hi anava després de Sant Josep, a finals de març i no es tornava fins que era temps de collir les garrofes -a finals d'agost-. Gairebé mig any amunt i avall fent una feina duríssima. Normalment cada colla tornava any rere any al mateix lloc, on ja havien aparaulat amb els amos el contracte per a l'any següent. 

Margallons a la Casa Alta (Vilanova i la Geltrú)

 

Zurriaga descriu les primeres passes d'aquesta marxa: «En arribar el moment d'anar-se'n, les colles es prearaven l'hato: la roba vella per al treball, una muda per anar als pobles, una manta, un parell d'albarques, les corbelles sendreres, un plat i una cullera de la mili, un tonellet per al vi...». Zurriaga recull el testimoni de moltes persones que van fer aquest camí i que li expliquen com, en arribar a molts pobles amb aquest equipatge, a vegades eren confosos amb comediants.

Podeu imaginar la duresa d'aquesta feina. Degut a les punxes dels margallons al cap de pocs dies ja tenien tots les mans deformades «de tantes punxades la pell era com una esponja, i si plovia s'inflaven de l'aigua que xuclaven...». La feina de la sega pròpiament dita durava gairebé un mes, tot allò que es segava es deixava al mateix camp, a un lloc visible, durant tres setmanes fins a que estigueren ben seques. Llavors s'havien d'arreplegar fent garbons d'uns 15 kg. cadascú. Qui haja recorregut els sinuosos viaranys del Garraf podrà imaginar-se que la part més dura de la feina, però, encara no havia arribat. Els collidors explicaven que el pitjor era haver de treure tots eixos feixos de palma d'allà, transportar-los a través de cingles i costeres fins a un lloc on pogueren arribar els carros o els camions. Aquesta operació, si alguns anys eren bons, es podia repetir dues o tres vegades, fent les respectives segades de palmes.

Sembla ser que amb els anys aquestes colles començaven a ser conegudes per la gent de la comarca, que els anomenava els valencians de la palma, els fiaven a les tendes fins que cobraven la sega, etc.

«Quan preguntem pels llocs on feien la sega, ens anomenen un grapat de topònims del Garraf i el Tarragonès: poblets com Jafra, Olivella, la Nou de Gaià, Juncosa de Montmell, Montferri, Vespella, Canyelles, la Riba, Ferran, Tamarit, Roda de Barà, Bisbal del Penedès... són descrits com si tot aquest món estiguera al seu davant. Els masos on van ser acollits alguna vegada, com mas Mestre, Milà, Campdasens, són possiblement a hores d'ara un món desaparegut o transformat, com la Plana Novella -ara monestir d'una comunitat budista- [...]. Aquells cims del Garraf que ells van recórrer: el puig de les Forques, el de l'Àguila, el del Sumidor, el Puig de Matarodona, el de la Mola i aquelles vores encinglerades de la costa de la Punta de la Mora, la cala Morisca i la Falconera, on l'horitzó ample de la mar era una meravella».

Aquestes colles de valencians van estar anant cada any al Garraf fins a finals dels anys 50. Llavors la introducció de noves matèries primeres com el plàstic o la ràfia van acabar substituint-ne les naturals, com l'espart o la palma. Tot i així, la seua petjada no va acabar ací. Arran dels contactes produïts a partir d'aquestes anades i vingudes van ser molts els olocauins i valencians que van deixar enrere la seua terra per treballar a la incipient indústria de Barcelona o d'altres pobles com Gavà, on la diàspora valenciana ha estat ben estudiada (2) (i va materialitzar-se en la formació de bandes de música, la creació de la Casa València i inclús, més recentment, en la plantà de falles i filaes de moros i cristians. Pareix ser que el 14 d'abril de 1931 a Gavà la proclamació de la República va estar amenitzada per les notes d'una banda creada per valencians que interpretava, entre d'altres, la marsellesa.

1) Ferran Zurriaga (2002): Aquells que van anar a fer la palma... Els segadors de Palma d'Olocau. Mètode. UV

[http://metode.cat/Revistes/Monografics/Paisatges-de-l-oblit/Aquells-que-van-a-fer-palma-els-segadors-de-palma-d-Olocau]

2) Josep Capmany: L'impacte associatiu i cultural de l'immigració valenciana a Gavà. Centre d'estudis de Gavà. 

En dies clars és fàcil visualitzar les muntanyes nevades del Pirineu des dels cims del Garraf. Enmig, mitja Catalunya.

 

Olora a pluja, a taronja, a país, a la teua cambra...

Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

Gabriel Ferrater

La poesia de'n Cesk sona a aixopluc, a recer mentre la pluja cau a fora, en gotes grosses i sorolloses, sobre un sostre d'uralita. Diu que els seus versos fan alè a taronja però a mi em transporten a la terra eixuta i aspra del Vinalopó, als seus tons grocs i vermells d'argila colrada pel sol.

El Vinalopó, riu-torrent de ponent, del nostre particular far i far west. Gràcies Cesk per transportar-nos a la frescor dels aiguats sobtats de setembre [fem l'amor a poc a poc / amb les portes obertes] però sempre amb l'aixopluc necessari: porxos precaris, fogueres a l'hivern o terrasses a l'estiu. Les nostres particulars cambres de tardor.

Només en Cesk podria haver escrit un llibre així, un baix que ve de dalt i que ha recorregut aquest país llarg i tossut des dels caps fins als peus. Algú a qui el seu ofici l'ha dut a conèixer molts llocs, moltes pluges i molts estius però, sobretot, moltes cases amb sostre que li han servit d'aixopluc. Dins les seus tapes dures hi ha tota l'experiència del trobador ambulant que va eixir d'aquella bota perduda al nord del Penedès per a recórrer molts camins i moltes vides i enamorar-se d'una altra terra, també coberta d'oliveres i ceps. Per enmig: totes les taronges senceres del nostre país amb totes les seues vitamines, les que trobarem, pàgina rere pàgina, a aquest xicotet-gran llibre.

Gràcies Cesk per inserir poesia a les nostres cartografies, al castell de Santa Bàrbara, a l'esplanada i a les escales del mercat central on hem esperat tantes i tantes coses. Gràcies per trencar una micona els silencis que pesen però deixar, clars i vehements, aquests profunds silencis plens de tu.

En definitiva, què ens aporta aquest llibre? Poesia-recer-refugi, vitamines de taronges senceres, l'assossec de la pluja fresca de setembre, sud i memòria, ponent i energia, país i països, estius i gents. Molts mots conjugats en la rica diversitat dels plurals.

Perquè la poesia, com la sang

d'una vida o d'un somni compartit,

no acaba ni comença en mi. 

Cesk Freixas

Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

Roque Dalton

 

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...

És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.

Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 

Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

Vivim sobre un terra de vidre.

Tota la terra és de vidre, un títol que crida l'atenció en un primer moment i que va cobrant cada cop més sentit en el transcurs de les pàgines d'aquesta novel·la de'n Joanjo Garcia. El vidre, un material fràgil, inestable; potser podem veure-hi a través però poques voldríem caminar-hi per sobre. Tot es pot trencar en qualsevol moment i els talls fan mal.

Tota aquesta història comença i acaba a la plaça de la Mare de Déu un dijous a migdia. La trama comença quan un dels membres del Tribunal de les Aigües és assassinat a trets a plena llum del dia. El Tribunal, un dels símbols característics de l'horta de València i la institució jurídica en funcionament més antiga d'Europa, tot un símbol d'una societat pública que n'amaga una altra al darrere, molt més fosca i oculta. L'altra cara d'una lluna que durant massa temps ha brillat sense llum pròpia.

A través d'una prosa seductora, l'autor aconsegueix atrapar al lector a dins d'una trama que el portarà fins els baixos fons de València, allà on els ambients tètrics de la ciutat troben la seua connexió amb els estrats més alts del poder, on el cel es barreja amb l'infern a un paisatge format per clubs de carretera, polígons industrials en decadència, camins d'hortes abandonades i superbs xalets a urbanitzacions de perifèria, és a dir, el nostre paisatge de cada dia.

Tots aquests ingredients estan amanits a un context plenament apocalíptic: El 2012. Aquell any la crisi pareixia arribar al seu zenit, el diari s'omplia cada dia de casos de qui preferia suïcidar-se abans que ser desnonat mentre la selecció espanyola de futbol guanyava la seua primera Eurocopa; aquell estiu les muntanyes de València cremaven, llençant la seua cendra contra la capital, mentre que a Grècia eren els carrers els que s'encenien a base de còctels molotov. L'autor no hagués pogut triar millor escenari de fons per a una història com la que ens explica, marcada des de l'inici amb un esperit pessimista, de impotència, on malgrat els esforços dels protagonistes -uns contra-herois força acabats en les seues respectives vides- per evidenciar la veritat, aquesta pareix coberta per un fat impossible de superar.

S'agraeix a Joanjo una interessant subtrama on posa el focus en unes històries provinents de l'altre costat del charco on ens mostra unes dones ben fortes, lligades a la lluita clandestina contra el dictador Videla i que contenen -no avançaré esdeveniments- elements comuns amb la història del nostre país. S'agraeix perquè a aquest tipus de novel·la negra -i Tota la terra és de vidre no n'acaba de ser tampoc una excepció- els personatges femenins sempre hi són al paper de víctimes, prostitutes o dona de. Esperem que a pròximes obres de l'autor puguem veure dones fortes a papers protagonistes. 

 

 

Per últim he de dir que un dels al·licients de la novel·la per al públic familiaritzat amb el cap-i-casal és el seu transcurs a ambients que el lector avesat podrà visualitzar perfectament. Només en faré esment d'un de particular: Un bar al cantó de la plaça del Pilar, amb entresòl i un únic client, un ancià amb un barret d'ala curta que amb la seua xarrameca bombardejava un cambrer de somriure sorneguer. Apa, bona lectura!

Cartografia viscuda

Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 

 

I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 

Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.

Oda insular

Vam veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu aquells llocs significaven tot el contrari.

T'agradaven molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.

A poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant, un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que poguérem imaginar.

Per a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat, d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de tota mena: Anafi, Síkinos, Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries anar et feia venir mal de cap.

Però les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres, però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia, enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop, que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse les bigues.

I Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra, les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.

Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma.