Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, guanyadora del darrer certamen del Premi Herralde de Novel·la que organitza Anagrama i que altres anys havien guanyat pepinacos de la talla de Lectura fácil, de Cristina Morales o Nuestra parte de noche de Mariana Enríquez.
«Cien noches» es una novel·la viajera, promiscua y compartida. Las tres mejores cosas que se puede ser». Amb estes paraules tanca Luisgé Martin l’epígraf d’agraïments de la seua novel·la, donant les gràcies als amics que li han deixat les seues cases per escriure a diferents ciutats i als suggeriments de diferents personetes, com ara la seua editora, el seu marit i el seu amant. L’escriptor no podria tancar aquesta obra de manera més adient, perquè segons es diu en boca de Irene, la protagonista, «las personas monógamas, como las personas sedentarias o las personas ignorantes, mueren sin conocer de verdad el mundo». Pam! Com t’has quedat?
Cien Noches és una novel·la sexual i policial. El sexe batega al llarg de tot el text com un motor que la fa caminar pàgina a pàgina. Aquest leit-motiv es barreja amb la història d’Irene, una jove estudiant de psicologia espanyola amb una vida bastant promíscua a la Chicago dels anys 80, i també amb la de Claudio, un argentí provinent d’una família amb problemes polítics al seu país i de qui la protagonista s’enamora molt fort. Podríem dir que alguns dels temes centrals de l’obra són el desig i la fidelitat. Un dels fils conductors d’aquesta història és el «Projecte Coolidge», financiat per Adam Galliger, un milionari que també té un fort protagonisme a la novel·la. Aquest projecte vol comprovar si eixa meitat de la població que a les estadístiques afirma ser fidel a les seues parelles menteixen o diuen la veritat.
Reconec que la primera vegada que vaig llegir la sinopsi alguna cosa va grinyolar a dins meu. Per què aquest pavo (Luisgé Martín, que jo no coneixia de res) es posa a la pell d’una dona? I quines implicacions té això per una novel·la tan sexual? Realment el que sent la protagonista serà versemblant o llegirem les fantasies d’un ONVRE projectades a un personatge femení? Pensar des d’on s’escriuen les novel·les no és cap tonteria, i no dec ser el primer lector en qüestionar-se això, perquè el propi autor en parla a una entrevista a Página dos. Allí diu qie és la primera volta que ocupa una veu femenina i que per ell també ha suposat un repte. Confessa que volia crear un personatge promiscu, però sense caure en el tòpic que suposa que un personatge masculí o homosexual ho siga, i que per això ha escollit a Irene.
Partint d’aquesta premissa, a voltes em grinyolaven algunes opinions de la protagonista sabent des d’on estaven escrites. La minuciositat amb que la anota tots els detalls dels homes amb els que es gita -a voltes per pur interès sociològic- o algunes de les seues opinions, com quan diu que estava molt a gust amb un home perquè la feia sentir «frágil e inexperta» o afirma que «Amé a Claudio porque nunca encontré en él sosiego o equilibrio (...) porque intentaba ser brutal y sólo conseguía ser vulnerable». Parlant d’això amb amigues, però, m’han dit que a voltes s’han troben reconegudes en eixe desig. També Luna Miguel, al seu últim llibre, «Caliente», diu «Cuando pienso en otros hombres, solo imagino sus brazos. Sus largos brazos. Al lado de un hombre me gusta sentirme vulnerable, aunque solo en apariencia. La debilidad es mi fachada». Així que, després d’alguns dubtes, comencem aquesta novel·la amb un vot de confiança cap a l’autor en aquest aspecte. A més, l’autor és homosexual i, per tant, tampoc tindria per què recrear-se en el plaer femení per alimentar la seua pròpia fantasia.
No entraré a desentranyar la trama de la novel·la, que d’una altra banda m’ha semblat allò més fluix, sinó que em centraré en alguns dels temes que toca i que em semblen més interessants. En primer lloc, en l’atmosfera de l’obra. La il·lustració que acompanya la portada («Quiet restaurant», de Steven J. Levin) em pareix molt encertada, perquè recull eixe ambient fosc dels diferents escenaris de la història: hotels (uns de luxe i altres no tant) restaurants bien, nits de festa i culpa, llits i llençols bruts d’esperma i altres fluids... Una novel·la amb escenaris nocturns, discrets, i en la que també hagués valgut com a portada qualsevol obra de Hopper, que al remat seria l’autor que copsaria millor l'atmosfera de l’obra.
També m’interessa abordar el tema del desig. Si bé Cien noches no és una novel·la eròtica, està travessada pel sexe. Sexe de tot tipus, el sexe culpable («Post coitum omne animal triste est», que deia Galeno), el sexe avorrit i rutinari, el sexe ple de plaer, el d’aprenentatge («Su fornicación era paciente, apacible, aunque a veces se comportaba como si embistiera. Me enseñó cosas simples que nunca había imaginado y que no me habría atrevido a hacer con un hombre al que amara: abrir su ano con dos dedos, masturbarle sin permitir que eyaculara, poner el semen en su propia boca»), etc.
Aquest últim fragment em connecta amb un dels dilemes que apareix en el llibre: existeix un amor carnal i un altre sentimental? Irene pensa que «El afecto destruye algunas dimensiones eróticas. Rompe el hilo hiriente de la morbosidad y de los actos prohibidos (...) me repugnaba la idea de compartir violencia, promiscuidad o rituales fetichistas con alguien con quien compartía tambien los sueños de futuro». Però jo crec que si Irene diu això és -com ella mateixa ho reconeix- per la seua educació cristiana. Personalment opine que hem de saber construir relacions amb prou confiança per parlar dels nostres desitjos més bruts i acomplir-los si hi ha consentiment. Parlant amb amigues sobre aquest tema, opinen el mateix. Ara bé, moltes relacions que coneixem (penseu en el vostre entorn) no estan construïdes sobre la confiança, sinó sobre el tabú, el tòpic, la inèrcia i la manca de comunicació i ahi sí que hi ha un problema que pot ser resolt en nits de bogeria i infidelitat sense haver d’explicar res a ningú després.
«En ese momento pensé en lo difícil que es elegir un solo hombre para amarlo». Diu Irene quan coneix a Adam Galliger, un milionari amb el que el sexe és meravellós i comparteixen una certa visió de la vida. Hem dit que la fidelitat és un dels grans temes de l’obra. Segons la seua protagonista, l’amor eròtic entre dues persones dura cent coits, cent trobades sexuals, cien noches. A partir d’ahi, desapareix la sorpresa i l’excitació. I encara que afirma constantment que mai ha estimat a ningú tant com a Claudio, ella no deixa de tenir trobades sexuals amb altres persones de manera clandestina, és a dir, de ser infidel. Però Irene té una opinió molt clara sobre això. Una dona casada li explica de la següent manera com va rebutjar taxativament a algú que la va seduir: «En la concepción del amor verdadero que yo tenía era incomprensible darle el cuerpo a otro hombre. Yo había firmado una renuncia. Un compromiso. Un deber de lealtad». A aquests arguments i a la pregunta de si ella no creu en un amor «virtuós», la seua resposta és molt clara: «No. Siempre creí que el amor no podía tener esas cargas imposibles», per seguidament dir que a això que la dona casada anomena «amor virtuós», ella li prefereix anomenar «por».
Prenent aquestes darreres reflexions, tanque aquest comentari sobre l’obra de Luisgé Martin amb les últimes cites de Luna Miguel a Caliente: «Una de las preguntas más torpes que yo me hacía al comienzo era esta: ¿De verdad es possible amar a más de una persona? Luego todo cambió: ¿De verdad habéis sido capaces de reprimir vuestro deseo durante tanto tiempo?"
