Olora a pluja, a taronja, a país, a la teua cambra...

Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

Gabriel Ferrater

La poesia de'n Cesk sona a aixopluc, a recer mentre la pluja cau a fora, en gotes grosses i sorolloses, sobre un sostre d'uralita. Diu que els seus versos fan alè a taronja però a mi em transporten a la terra eixuta i aspra del Vinalopó, als seus tons grocs i vermells d'argila colrada pel sol.

El Vinalopó, riu-torrent de ponent, del nostre particular far i far west. Gràcies Cesk per transportar-nos a la frescor dels aiguats sobtats de setembre [fem l'amor a poc a poc / amb les portes obertes] però sempre amb l'aixopluc necessari: porxos precaris, fogueres a l'hivern o terrasses a l'estiu. Les nostres particulars cambres de tardor.

Només en Cesk podria haver escrit un llibre així, un baix que ve de dalt i que ha recorregut aquest país llarg i tossut des dels caps fins als peus. Algú a qui el seu ofici l'ha dut a conèixer molts llocs, moltes pluges i molts estius però, sobretot, moltes cases amb sostre que li han servit d'aixopluc. Dins les seus tapes dures hi ha tota l'experiència del trobador ambulant que va eixir d'aquella bota perduda al nord del Penedès per a recórrer molts camins i moltes vides i enamorar-se d'una altra terra, també coberta d'oliveres i ceps. Per enmig: totes les taronges senceres del nostre país amb totes les seues vitamines, les que trobarem, pàgina rere pàgina, a aquest xicotet-gran llibre.

Gràcies Cesk per inserir poesia a les nostres cartografies, al castell de Santa Bàrbara, a l'esplanada i a les escales del mercat central on hem esperat tantes i tantes coses. Gràcies per trencar una micona els silencis que pesen però deixar, clars i vehements, aquests profunds silencis plens de tu.

En definitiva, què ens aporta aquest llibre? Poesia-recer-refugi, vitamines de taronges senceres, l'assossec de la pluja fresca de setembre, sud i memòria, ponent i energia, país i països, estius i gents. Molts mots conjugats en la rica diversitat dels plurals.

Perquè la poesia, com la sang

d'una vida o d'un somni compartit,

no acaba ni comença en mi. 

Cesk Freixas

Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

Roque Dalton

 

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...

És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.

Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 

Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

Vivim sobre un terra de vidre.

Tota la terra és de vidre, un títol que crida l'atenció en un primer moment i que va cobrant cada cop més sentit en el transcurs de les pàgines d'aquesta novel·la de'n Joanjo Garcia. El vidre, un material fràgil, inestable; potser podem veure-hi a través però poques voldríem caminar-hi per sobre. Tot es pot trencar en qualsevol moment i els talls fan mal.

Tota aquesta història comença i acaba a la plaça de la Mare de Déu un dijous a migdia. La trama comença quan un dels membres del Tribunal de les Aigües és assassinat a trets a plena llum del dia. El Tribunal, un dels símbols característics de l'horta de València i la institució jurídica en funcionament més antiga d'Europa, tot un símbol d'una societat pública que n'amaga una altra al darrere, molt més fosca i oculta. L'altra cara d'una lluna que durant massa temps ha brillat sense llum pròpia.

A través d'una prosa seductora, l'autor aconsegueix atrapar al lector a dins d'una trama que el portarà fins els baixos fons de València, allà on els ambients tètrics de la ciutat troben la seua connexió amb els estrats més alts del poder, on el cel es barreja amb l'infern a un paisatge format per clubs de carretera, polígons industrials en decadència, camins d'hortes abandonades i superbs xalets a urbanitzacions de perifèria, és a dir, el nostre paisatge de cada dia.

Tots aquests ingredients estan amanits a un context plenament apocalíptic: El 2012. Aquell any la crisi pareixia arribar al seu zenit, el diari s'omplia cada dia de casos de qui preferia suïcidar-se abans que ser desnonat mentre la selecció espanyola de futbol guanyava la seua primera Eurocopa; aquell estiu les muntanyes de València cremaven, llençant la seua cendra contra la capital, mentre que a Grècia eren els carrers els que s'encenien a base de còctels molotov. L'autor no hagués pogut triar millor escenari de fons per a una història com la que ens explica, marcada des de l'inici amb un esperit pessimista, de impotència, on malgrat els esforços dels protagonistes -uns contra-herois força acabats en les seues respectives vides- per evidenciar la veritat, aquesta pareix coberta per un fat impossible de superar.

S'agraeix a Joanjo una interessant subtrama on posa el focus en unes històries provinents de l'altre costat del charco on ens mostra unes dones ben fortes, lligades a la lluita clandestina contra el dictador Videla i que contenen -no avançaré esdeveniments- elements comuns amb la història del nostre país. S'agraeix perquè a aquest tipus de novel·la negra -i Tota la terra és de vidre no n'acaba de ser tampoc una excepció- els personatges femenins sempre hi són al paper de víctimes, prostitutes o dona de. Esperem que a pròximes obres de l'autor puguem veure dones fortes a papers protagonistes. 

 

 

Per últim he de dir que un dels al·licients de la novel·la per al públic familiaritzat amb el cap-i-casal és el seu transcurs a ambients que el lector avesat podrà visualitzar perfectament. Només en faré esment d'un de particular: Un bar al cantó de la plaça del Pilar, amb entresòl i un únic client, un ancià amb un barret d'ala curta que amb la seua xarrameca bombardejava un cambrer de somriure sorneguer. Apa, bona lectura!

Cartografia viscuda

Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 

 

I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 

Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.

Oda insular

Vam veure junts «L'avventura», una pel·lícula d'Antonioni. A tu et va fascinar el món de les illes eòlies on s'ambientava la primera part del film: Stromboli, Panarea, Lípari... Però no entenies que el director ho plasmara com un món inquietant i amarg, perquè per a tu aquells llocs significaven tot el contrari.

T'agradaven molt les illes, t'atreien irracionalment. Allà et senties sana i estàlvia, lluny d'un món hostil, aïllada de tot perill. Em vas explicar que a Ouessant un avi deia que al món hi ha tres tipus de persones: els vius, els morts (!) i els illencs. Potser era per la certesa de que l'espai que podries recórrer a peu era ben limitat que es forjava en aquelles gents un tipus de personalitat particular.

A poc a poc i amb veu suau m'enumeraves tot allò que t'agradava de les illes, especialment el fet d'arribar-hi en vaixell. Solcar la mar blava, un paisatge monòton que et feia venir la son, que t'adormia fins que, de sobte, un enrenou et feia obrir els ulls i llavors et sorprenia un món de roca que de sobte havia aparegut al teu davant, un món nou, un món per descobrir. D'aquesta manera raonaves sobre les illes i et preguntaves a tu mateixa el per què d'aquesta atracció, pensaves, per exemple, en la frustració que et suposava ser conscient de que mai series capaç de copsar tot el coneixement del món. Era potser el fet de posar uns límits a l'espai terrestre el que et seduïa de les illes? La ingènua idea de que un territori físicament limitat contenia un coneixement igualment limitat? Com si cada còdol d'una platja no contingués en si mateix una història insondable, com si les onades no portaren a cada brogit veus de temps passats i com si cada botiga de pescador, inclús les més petites i modestes, no hagueren viscut més patiments i alegries dels que poguérem imaginar.

Per a tu les illes eren el territori de l'aventura, de la possibilitat, d'allò desconegut. Sovint les reivindicaves com La illa del tresor de Stevenson o idealitzada, com la teva Ítaca particular, com la teva «isla del mediodia» del conte de Júlio Cortázar, on el protagonista s'obsessiona amb un petit illot grec que un cop per setmana guaita des de vuit mil peus d'altitud i s'imagina feliç vivint allà, entre humils pescador, menjant polp cada dia i sense preocupacions de cap mena. Algun cop t'havia descobert sospirant mentre repassaves, amb el dit, uns noms a un atles. Noms de illes que potser mai trepitjaries però que omplien el teu cap de pardals de tota mena: Anafi, Síkinos, Íos... A l'Egeu hi havia tantes illes que pensar a quina voldries anar et feia venir mal de cap.

Però les illes eren molt més que això, també tenien una altra cara molt més realista i crua. Stromboli per a tu era el paradís sobre la terra, però per a Ingrid Bergman va ser una presó natural i mental insuportable al film de Rossellini. Parlaves d'Ouessant i dubtaves que hi haguera al món cap espectacle comparable als seus capvespres, però oblidaves les duríssimes històries de vida dels seus habitants. L'absència eterna dels homes, mar enllà, a la Polinèsia, enrolats en la marina mercant o pescant bacallà per Terranova. Els homes que marxaven a Austràlia durant trenta anys i quan tornaven coneixien al fill que havien concebut abans de marxar per darrer cop, que llavors ja era un home fet i dret. Oblidaves la soledat eterna de les dones, tancades a casa les nits d'hivern, vora el foc, amb el brogit de la mar allà a fora, envaint-lo tot. Hi havia els desapareguts a la mar, tots eixos cossos que mai reposaran a terra ferma i que algun breu ritual encara recorda als petits cementiris parroquials, unes petites creus de cera exposades a l'adversitat. I hi ha també els exiliats, els que mai no retornaran. Els exiliats i les seves cases, les quals romanen tancades, plenes de goteres, fins que alguna tempesta trenque les teules i el temps corque i enfonse les bigues.

I Formentera? Oh, sempre renegaves quan veies que, pels volts de l'estiu, el teu mur de Facebook s'omplia amb les fotos de les teves amistats fent postureo a l'illa, amb els seus peus a la sorra, les excursions en moto al far... En el fons les envejaves, perquè tu mai no havies anat a Formentera. Llavors, per consolar-te, parlaves dels efectes nocius de la pressió turística i dels joves que han d'exiliar-se durant l'any i que només poden tornar a l'agost per a fer de cambrers. Reivindicaves la illa a l'hivern, quan la mar envaeix els penya-segats, el vent s'escola per les esquerdes de les cases i les platges esdevenen terra salvatge, indòmita.

Però les illes, a l'hivern, poden fer por i per a explicar-t'ho et vaig parlar de Sein, una petita roca atlàntica, el bressol dels primers homes de la França lliure -segons De Gaulle-, una illa que en algunes ocasions havia arribat a desaparèixer sota les aigües en dies de forta tempesta. Res no es podia plantar allà, tret de pobres patates que havien de ser protegides per murs del fort vent que udolava constantment. Aleshores, per defensar-te dels meus arguments, tu em parlaves de la Belle-Île i de com Monet s'havia inspirat en els seus roquers per a pintar alguns dels seus quadres més bells. Per a tu no hi havia volta de fulla, les illes t'atreien irracionalment i, si només hagués depès de tu, hagueres volgut passar la resta de la teva vida com una Ulisses femenina, vivint la teva Odissea particular. Quan hagués arribat el moment de deixar enrere cada illa només ho haguessis fet amb els ulls plens de llàgrimes, en coberta, amb el fred i la humitat clavant-se dins del teu cos mentre el moll desapareix entre la bruma. 

Ravalejant

Cada dia m'agrada una mica més Barcelona. La vaig descobrint a poc a poc, aprofitant les estones després de la feina i abans de tornar al poble, com qui completa una col·lecció per fascicles. Avui això, demà allò... La ciutat com un gran museu amb sales molt diverses. Però entre tanta varietat, al final sempre es troba alguna que destaca per algun motiu, una on sempre hi repeteixes, on t'estas més estona del normal... I es que a poc a poc vaig descobrint tots els significats del verb ravalejar. 

 

El Raval em recorda molt a València, potser per això m'ha atrapat. Em recorda al Carme i a Velluters, a eixa Ciutat Vella que tant m'agradava recórrer. Ravalejant tinc una sensació semblant a la que tenia durant els primers mesos de viure a València, la de perdre'm, però perdre'm amb molt de gust, perquè sempre em trobava i trobava indrets especials, carrers que em captivaven, murs, façanes, llibreries i bars plens de vida i autenticitat. En definitiva, perdent-me vivia tot de moments carregats de l'emoció de la primera vegada. Aquells passejos de bon de matí o al capvespre que tenien un aura iniciàtica. Trobava a faltar eixa sensació i ara torne a descobrir-la, novament, al Raval de Barcelona.

Tinc la sort de treballar al final -o al principi- del Raval. Així que isc de treballar a Drassanes decidit a vagar, a creure'm un flâneur, un situacionista a la deriva per la ciutat, predisposat a la descoberta i a l'exploració. M'enfile per carrers, carrerons i passadissos perpendiculars a les principals artèries del barri -nou de la Rambla, Sant Pau-, les quals travesse i a vegades també recorro. Hi ha balcons plens de flors i botigues plenes de vida. Tots els colors de les persones conflueixen en aquestes voreres, totes les cares miren per les seues finestres. Mire bocabadat i salivant els aparadors de les pastisseries musulmanes i també hi ha algun que altre colmado dels de tota la vida, però ja són molt pocs. Hi ha llibreries de vell d'aquelles on hi podries viure buscant la primera edició d'aquell poemari i també llibreries de nou com la de l'Espai Mallorca, on pots viajar hasta Mallorca sin utilizar el barco ni el avión, sols amb Blai Bonet, Sánchez-Rubio o Alcover.

De tots aquests indrets del Raval, però, hi ha un que m'agrada per sobre de la resta. Són els jardins Rubió i Lluch, on hi ha l'Escola Massana, la Biblioteca de Catalunya, uns escacs gegants, l'Institut d'Estudis Catalans i parades d'intercanvi de llibres. Als matins, ara que l'estiu ha marxat, el sol toca directament a alguns bancs i allà m'agrada seure i tancar els ulls i deixar que la llum m'inunde. Per davant meu passen guiris, estudiants de belles arts, rodamons i jubilats i alguns d'ells m'acompanyen amb aquest solar plaer que sols es pot gaudir en aquesta època de l'any, quan l'estiu ja ha marxat. Aquests jardins són com un recés de pau a l'interior de la Metròpoli, com un oasi al bell mig del caos del Raval. Entre els robustos murs del vell hospital de Santa Creu he pogut trobar El descrèdit de la realitat de Joan Fuster, llegir a Bolaño assegut a una cantonada, veure partides d'escacs entre jubilats i joves amb aspecte d'estar recorrent Europa en autoestop i també he vist com desenes de mans dibuixaven, a desenes de llenços, el claustre i els pòrtics d'aquell bell -i vell- recinte. 

 

Hi ha també les prostitutes de la plaça de la Filmoteca i la guàrdia urbana que les mira atentament, al voltant hi ha carrers on Joan Colom encara sembla passejar-se tot fotografiant dissimuladament un món refotudament real. Hi ha hipsters i modernos que obren botigues inversemblants i inclús a una cafeteria propera al carrer del Tigre he vist un gat gegant, gros com un lleó. Tot això i molt més, senyores i senyors, ho he pogut trobar ravalejant, així que pasen y vean.

Rebetiko, el blues grec.

Corria l'any 1922 i la guerra greco-turca arribava al seu final. Les derrotes gregues s'havien succeït una rere altra i la seva moral estava pel terra. Va ser en aquest context que va tenir lloc el que l'historiografia grega ha anomenat "el desastre de l'Àsia Menor". Kemal, l'heroi nacional turc, entrava amb les seves tropes a la ciutat d'Esmirna posant fi a milers d'anys de cultura grega a la Jònia. Milers de grecs van haver de marxar cap a Grècia de manera dramàtica, fugint dels assassinats i la repressió. Aquests nous refugiats van instal·lar-se majoritàriament a les viles portuàries del Pireu i Tessalònica, omplint les barriades marginals i a unes dures condicions de vida, no exentes de conflictes socials. Va ser en aquest context de pobresa i marginalitat on va nèixer el Rebetiko, el qual s'ha anomenat "el blues dels grecs".

Al igual que moltes altres músiques populars nascudes a contextos marginals, com ara el jazz als Estats Units, el flamenc a Andalusia o el fado a Porgual, el rebetiko resulta desgarrador quan hom l'escolta per primera vegada. Eixes veus trencades allargant-se passionalment acompanyades pel buzuki, una mena de llaüt típic de Grècia. Les lletres també tenen molt en comú, parlant de temes propis dels contextos on ha nascut, l'amor desgarrador i amarg, la melancolia, les drogues, les baralles... en definitiva, al voltant de l'estil de vida propi dels suburbis. De fet, els primers cantants de rebetiko pertanyien a un gènere social anomenat "rembétes" o "mángas", tipos xungos, gent considerada de mal viure perquè vivien al marge de les normes social establertes: prenien drogues, no es casaven ni es comprometien, no feien servir corbata, odiaven la policia i el treball i portaven un característic i gros bigotí, una mena de nihilistes antisocials i problemàtics que omplien les presons i els tekédes (llocs on fumaven opi), els primers llocs de la Grècia continental on es va començar a fer Rebetiko. 

El rebetiko va viure el seu gran auge als anys 20 i 30 del segle XX, fins que va ser prohibit per la dictadura feixista de Metaxas, la qual va dominar Grècia entre 1936 i 1941. Tot i la seva prohibició, el rebetiko va seguir bategant ben viu al cor de les tavernes del Pireu. Durant l'ocupació nazi de Grècia es van viure temps de misèria i repressió durant els quals el rebetiko va esdevenir un mitjà d'expressió de la identitat grega, molt lligat a la lluita contra el feixisme i el nazisme. 

Però el rebetiko no és només música, sinó que va intrinsecament unit a alguns tipus de balls de taberna. Un dels més comuns és el Zembekiko, el qual es balla tot sol i resulta una exhibició de les habilitats, normalment dels homes, jugant amb objectes com gots de vidre, ampolles, etc. En definitiva, és el seu moment de glòria on poden lluir habilitats davant de tot el galliner.

 

Un altre ball que acompanya al rebetiko, aquest cop grupal, és el Kashápiko. El balla normalment una colla de tres o quatre amics que, agafats dels muscles, fan pasos conjuntament. No cal dir que cal una gran coordinació i sincronització entre tots!

Si bé el rebetiko ha estat majoritàriament una música masculina, les dones també han estat presents al seu panorama. Trobem veus femenines des dels seus orígens, com ara Rosa Eskenazi o Rita Abatzi. 

Tot i que si hi ha un cantant de rebetiko que ha ascendit a la categoria de mític, aquest és sense dubte  Markos Vamvakaris, amb la seva característica veu, el qual va viure el seu auge als anys 30-40 del segle XX. Aquest vídeo és molt interessant perquè a banda de poder-lo sentir en directe, tenim l'oportunitat de vore com havia de ser l'ambient en les tavernes gregues d'aquells temps.

a 1983 es va estrenar una pel·lícula que portava com a títol Rebetiko i que va ser una bona aproximació a l'evolució d'aquest gènere musical des dels seus orígens fins la seva decadència final de la mà d'una cantant femenina. No vos perdeu algunes de les seves escenes, com ara aquesta on podeu veure una parella ballant Kashápiko:

En definitiva, un estil musical que alhora és un gran testimoni d'un moment determinat i d'unes gents concretes. Un relat d'exili, marginalitat i conflicte social narrat amb veus melancòliques i desgarrades.