Les closques

 

Jo no em crec que la Laia Viñas tinga 23 anys. No m’ho crec perquè aquesta jove de Xerta narra com una güela. Com si haguera viscut la postguerra i la fam, com si el patiment d’aquells anys, la incertesa d’aquella vida incerta haguera sigut el seu paisatge quotidià.

A «Les closques» ha construït un univers narratiu que ens porta als anys durs de desprès de la guerra. Anys de fam i migració, de viure d’una altra manera, més senzilla però també més complicada. Ha guanyat el premi Documenta 2020 i no m’estranya que el jurat haja destacat, entre altres coses, la seua «elaboració estilística».

 

Reconec que al principi aquesta novel·la em va costar de captivar. Vaig haver de passar alguns dies llegint un poquet a les nits per entrar al món que ens descriu i entendre els personatges i la relació entre ells. Però una volta vaig entrar-hi, em va atrapar sense remei. Viñas utilitza un llenguatge tendre, però punyent alhora. Ens mostra un món dur i bonic, on els xiquets creixen i moren de sobte amb la naturalitat amb que una fruita madura cau de l’arbre. «I creixien i els carrers els veien créixer i allà no passava res fins que hi passava de tot, i els xiquets s’ofegaven i apareixien mig surant mig encastat a les roques i d’altres fumaven purets abans de la primera comunió i a molts els partien les celles si el vi pujava massa al cap».

Més enllà de la trama principal, on l'Arnau es retroba amb la seua filla desprès d'anys de separació, a Les closques trobarem també la història de diverses generacions marcades pel seu temps. Marcada, per exemple, per la necessitat d’emigrar: «L’Andreu va dir-los que també se n’hi anava, a buscar una feina que no encongís l’esquena i a sentir com parla la gent, fora d’aquí». Des de les terres de l’Ebre, on «indundaven el camp d’aigua dolça i quan hi endinsaven els peus notaven els cucs i els mosquits que els feien pessigolles, i la vida era tranquila», fins a Barcelona, on «aquesta gent i aquesta ciutat fan pudor». I més tard encara més lluny, fins a Ginebra, entre «muntanyes que et rodejaven i no te’n podies escapar, i asfixiaven, però també eren com una abraçada», enyorant-se els uns els fills i uns altres «els fills que encara havien de tenir». Impossible no empatitzar amb sentiments dels protagonistes i amb eixe fet universal que és migrar. 

L’estil d’escriptura de la Laia, tendre i dur alhora, escrita sovint des de la mirada ingènua però sincera d’un infant, m’ha recordat un poc al de la Carmelina Sánchez-Cutillas a la seua Matèria de Bretanya, sobretot en com relata un món que ja no existeix, que nosaltres no hem viscut i que només hem sentit de la boca dels güelos. Un món costumista i senzill, però del que se sap que hi ha grans drames amagats. «Els demanava què volien amb les ulleres al cap i un fil de rosari que les subjectava al coll ple de taques, i la mare deia que dues ampolles d’oli i deixava dos bitllets al taulell abans de veure-les, i la dona s’amagava a la rebotiga i en sortia amb dues botelles plenes d’or líquid. L’Ariana li passava el cistell i la dependenta les ficava a dins, i la sal grossa cruixia del pes nou que li encolomaven, i la botiga feia olor de xufes al juliol i de moniato a l’octubre, i tot estava a vistes i tot era dels colors de la terra i mirant-los et senties al mig del món. No et feia falta res que no fos allà i amb això n’hi havia prou per estar tranquil». La importància de la mar i del paisatge també ens permet trobar paral·lelismes amb l'escriptora d'Altea, mig segle desprès.  

Alguna de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta novel·la és com descriu la quotidianitat de la postguerra. Com ho fa, per exemple, amb els aliments i la manera de consumir-los. Com ho fa, també, amb tradicions com la que manava que les dones es tallaren el monyo desprès de la boda, al quedar-se embarassades del seu primer fill. Bocinets d'un món  perdut que ens mirem amb curiositat en estos temps que corren, on es parla tant de la nostàlgia. Un món passat, però, que l'autora no idealitza de cap manera. 

Homer i els Beatles

 

Estic llegint El infinito en un junco, guardonat assaig de Irene Vallejo sobre la invenció dels llibres en l’Antiguitat. Potser el tema no vos interpel·la en un principi, però vos recomane a tots i totes que el llegiu, perquè és un llibre preciós i una bona manera de retrobar-se amb el món antic.

Encara no l’he acabat, però he sentit la necessitat d’escriure aquestes línies després de veure la pel·lícula Yesterday (2019). L’argument és el de Jack Malick, un músic frustrat que després d’un accident de bici es desperta a un món on els Beatles mai no han existit. Quan es recupera, els seus amics li demanen que toque una cançó i ell s’arrenca amb Yesterday, provocant més d’una llàgrima. «És una de les cançons més boniques que he sentit», li diu emocionada una amiga. Durant el film, Jack recuperarà de cap totes les cançons que recorda de la banda de Liverpool, fingirà que són segues, i això farà d'ell un dels músics més populars del planeta. 

       

Podeu imaginar-vos un món sense els Beatles? Podeu concebre ni per un instant un món sense Homer? Sense la Ilíada o l’Odissea? I, tanmateix, si vos pareu a pensar-ho és un vertader miracle que aquests textos hagen arribat fins a nosaltres quasi 3.000 anys després.

La prosa poderosa i alhora tendra de Irene Vallejo m’està transportant a eixe món homèric del qual sabem tan poques coses. Un món oral, de bards que recorrien els polsosos camins de l’Hèl·lade memoritzant històries i recitant-les com a versos per tal de recordar-les millor gràcies al ritme. Eixes paraules alades que Homer citarà tan sovint. Intenteu imaginar com seria eixe món i com eixes històries circularien de mà en ma, de boca en boca, sent recitades a les nits d’hivern vora el foc i als sopars d'estiu, quan treuen els melons d'alger i la misteleta. Els cantors, adaptant la lletra al públic, al seu estil o a cada situació, introduirien xicotetes variacions al text après, creant milers de versions a partir del mateix origen. 

 

Carta en la mesa, pesa, em diuen sempre que dubte després de fer una jugada. I la lletra també pesa. L'escriptura fixa i transforma eixe món oral i espontani de l'edat obscura en versions estandarditzades. Es passa de la memòria i l’escolta en grup a la lectura solitària i meditativa, en silenci. El propi Sòcrates desconfiava d’aquest nou mètode i renegava als que canviaven l’animada conversa per l’escriptura. En el Fedro es recullen alguns dels arguments del savi filòsof contra la paraula escrita: «Es olvido lo que producirán las letras en quienes las aprendan, al descuidar la memoria, ya que fiándose de los libros, llegarán al recuerdo desde fuera. Será, por tanto, la apariencia de sabiduría, no su verdad, lo que la escritura dará a los hombres [...], se creerán sabios en lugar de serlo. [...] La palabra escrita parece hablar contigo como si fuera inteligente, però si le preguntas algo, porque deseas saber más, sigue repitiéndote lo mismo una y otra vez. Los libros no son capaces de defenderse». Impossible no llegir aquests textos sense pensar en el debat que actualment estem tenint en relació a l’ús d’Internet i el coneixement, veritat? «Somos en el fondo más ignorantes que nuestros memoriosos antepasados de los viejos tiempos de la oralidad?», es pregunta Vallejo

                                     

 

Aquests textos antics, si han creuat el temps per arribar fins els nostres dies, ho han fet per pur miracle. Escrits en rotllos de papir que podien mesurar fins a 40 metres de longitud i que havien de ser copiats a mà, la majoria han sucumbit al pas del temps, els insectes i la humitat. Només a les regions seques d’Egipte se n'han pogut conservar exemplars. Esquilo, Sòfocles i Eurípides van escriure centenars de tragèdies de les quals coneixem els títols, però només se'n conserven 32. Quantes paraules s’han perdut per sempre?

Recordem per un instant a totes les persones que al llarg de la història han copiat a mà les obres clàssiques per a que ara puguen ser llegides per nosaltres. La solitud i la vista cansada dels scriptoriums medievals que tots recordem a El nom de la rosa. Al igual que els protagonistes de la novel·la distòpica Farenheit 451, que van memoritzar els llibres que consideraven imprescindibles en la història de la humanitat per salvar-los d’un règim que volia cremar-los, aquests copistes són els causants de perpetuar una memòria i una tradició sense les quals ens és impossible imaginar la nostra cultura contemporània. Vos imagineu la música actual sense la influència del grup de John Lenon? Un paral·lelisme semblant podríem fer amb la literatura i eixa obra universal, eixa història d'històries vitals que és l'Odissea. 

A la pel·lícula Yesterday, el protagonista dedica nits senceres a recordar acords i lletres dels Beatles. A El infinito en un junco Irene Vallejo diu «Imaginemos por un instante que cada uno de nosotros tuviéramos que dedicar meses enteros de nuestra vida a hacer copias a mano, palabra por palabra, de nuestros libros más queridos, para evitar su extinción. ¿Cuántos se salvarían?» i afegeix a continuació, citant a J. M. Coetzee, «lo clásico es aquello que sobrevive a la peor barbarie, aquello que sobrevive porque hay generaciones de personas que no se pueden permitir ignorarlo y, por tanto, se agarran a ello a cualquier precio.»

Jack Malack viu un moment de pànic a la pel·lícula quan es troba amb dos fans que, al igual que ell, recorden als Beatles. S’espanta perquè pensa que van a recriminar-li que s’aprofite de la seua música per fer-se ric i famós, inclús creu que van a detindre’l o agredir-lo. Tot el contrari. «Sols volíem donar-te les gràcies [...] un món sense els Beatles és un món infinitament pitjor», li diuen entre llàgrimes mentre repeteixen quant trobaven a faltar sentir eixes cançons. Ell les ha recuperat del passat i les ha portat a un present per tal que seguisquen sonant, bategant, sent disfrutades. 

Pensar en tot açò em fa tornar a valorar coses que donem per simples o naturals, com tenir l’Odissea al prestatge de casa -amb fantàstica traducció al valencià de Joan Francesc Mira, per cert- i poder llegir quan em dona la gana veus que em parlen des de tres mil·lennis abans. Per tot això, només em queda enviar un fort agraïment a través del temps a totes les persones que han dedicat el seu temps a copiar, rescatar i fer viatjar aquests textos clàssics des dels papirs fins les nostres llibreries. GRÀCIES. 

 

  

"Cien noches" de desig

 

Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, guanyadora del darrer certamen del Premi Herralde de Novel·la que organitza Anagrama i que altres anys havien guanyat pepinacos de la talla de Lectura fácil, de Cristina Morales o Nuestra parte de noche de Mariana Enríquez. 

 

«Cien noches» es una novel·la viajera, promiscua y compartida. Las tres mejores cosas que se puede ser». Amb estes paraules tanca Luisgé Martin l’epígraf d’agraïments de la seua novel·la, donant les gràcies als amics que li han deixat les seues cases per escriure a diferents ciutats i als suggeriments de diferents personetes, com ara la seua editora, el seu marit i el seu amant. L’escriptor no podria tancar aquesta obra de manera més adient, perquè segons es diu en boca de Irene, la protagonista, «las personas monógamas, como las personas sedentarias o las personas ignorantes, mueren sin conocer de verdad el mundo». Pam! Com t’has quedat?

Cien Noches és una novel·la sexual i policial. El sexe batega al llarg de tot el text com un motor que la fa caminar pàgina a pàgina. Aquest leit-motiv es barreja amb la història d’Irene, una jove estudiant de psicologia espanyola amb una vida bastant promíscua a la Chicago dels anys 80, i també amb la de Claudio, un argentí provinent d’una família amb problemes polítics al seu país i de qui la protagonista s’enamora molt fort. Podríem dir que alguns dels temes centrals de l’obra són el desig i la fidelitat. Un dels fils conductors d’aquesta història és el «Projecte Coolidge», financiat per Adam Galliger, un milionari que també té un fort protagonisme a la novel·la. Aquest projecte vol comprovar si eixa meitat de la població que a les estadístiques afirma ser fidel a les seues parelles menteixen o diuen la veritat.

Reconec que la primera vegada que vaig llegir la sinopsi alguna cosa va grinyolar a dins meu. Per què aquest pavo (Luisgé Martín, que jo no coneixia de res) es posa a la pell d’una dona? I quines implicacions té això per una novel·la tan sexual? Realment el que sent la protagonista serà versemblant o llegirem les fantasies d’un ONVRE projectades a un personatge femení? Pensar des d’on s’escriuen les novel·les no és cap tonteria, i no dec ser el primer lector en qüestionar-se això, perquè el propi autor en parla a una entrevista a Página dos. Allí diu qie és la primera volta que ocupa una veu femenina i que per ell també ha suposat un repte. Confessa que volia crear un personatge promiscu, però sense caure en el tòpic que suposa que un personatge masculí o homosexual ho siga, i que per això ha escollit a Irene.

Partint d’aquesta premissa, a voltes em grinyolaven algunes opinions de la protagonista sabent des d’on estaven escrites. La minuciositat amb que la anota tots els detalls dels homes amb els que es gita -a voltes per pur interès sociològic- o algunes de les seues opinions, com quan diu que estava molt a gust amb un home perquè la feia sentir «frágil e inexperta» o afirma que «Amé a Claudio porque nunca encontré en él sosiego o equilibrio (...) porque intentaba ser brutal y sólo conseguía ser vulnerable». Parlant d’això amb amigues, però, m’han dit que a voltes s’han troben reconegudes en eixe desig. També Luna Miguel, al seu últim llibre, «Caliente», diu «Cuando pienso en otros hombres, solo imagino sus brazos. Sus largos brazos. Al lado de un hombre me gusta sentirme vulnerable, aunque solo en apariencia. La debilidad es mi fachada». Així que, després d’alguns dubtes, comencem aquesta novel·la amb un vot de confiança cap a l’autor en aquest aspecte. A més, l’autor és homosexual i, per tant, tampoc tindria per què recrear-se en el plaer femení per alimentar la seua pròpia fantasia.

No entraré a desentranyar la trama de la novel·la, que d’una altra banda m’ha semblat allò més fluix, sinó que em centraré en alguns dels temes que toca i que em semblen més interessants. En primer lloc, en l’atmosfera de l’obra. La il·lustració que acompanya la portada («Quiet restaurant», de Steven J. Levin) em pareix molt encertada, perquè recull eixe ambient fosc dels diferents escenaris de la història: hotels (uns de luxe i altres no tant) restaurants bien, nits de festa i culpa, llits i llençols bruts d’esperma i altres fluids... Una novel·la amb escenaris nocturns, discrets, i en la que també hagués valgut com a portada qualsevol obra de Hopper, que al remat seria l’autor que copsaria millor l'atmosfera de l’obra.

 

També m’interessa abordar el tema del desig. Si bé Cien noches no és una novel·la eròtica, està travessada pel sexe. Sexe de tot tipus, el sexe culpable («Post coitum omne animal triste est», que deia Galeno), el sexe avorrit i rutinari, el sexe ple de plaer, el d’aprenentatge («Su fornicación era paciente, apacible, aunque a veces se comportaba como si embistiera. Me enseñó cosas simples que nunca había imaginado y que no me habría atrevido a hacer con un hombre al que amara: abrir su ano con dos dedos, masturbarle sin permitir que eyaculara, poner el semen en su propia boca»), etc.

Aquest últim fragment em connecta amb un dels dilemes que apareix en el llibre: existeix un amor carnal i un altre sentimental? Irene pensa que «El afecto destruye algunas dimensiones eróticas. Rompe el hilo hiriente de la morbosidad y de los actos prohibidos (...) me repugnaba la idea de compartir violencia, promiscuidad o rituales fetichistas con alguien con quien compartía tambien los sueños de futuro». Però jo crec que si Irene diu això és -com ella mateixa ho reconeix- per la seua educació cristiana. Personalment opine que hem de saber construir relacions amb prou confiança per parlar dels nostres desitjos més bruts i acomplir-los si hi ha consentiment. Parlant amb amigues sobre aquest tema, opinen el mateix. Ara bé, moltes relacions que coneixem (penseu en el vostre entorn) no estan construïdes sobre la confiança, sinó sobre el tabú, el tòpic, la inèrcia i la manca de comunicació i ahi sí que hi ha un problema que pot ser resolt en nits de bogeria i infidelitat sense haver d’explicar res a ningú després.

 

«En ese momento pensé en lo difícil que es elegir un solo hombre para amarlo». Diu Irene quan coneix a Adam Galliger, un milionari amb el que el sexe és meravellós i comparteixen una certa visió de la vida. Hem dit que la fidelitat és un dels grans temes de l’obra. Segons la seua protagonista, l’amor eròtic entre dues persones dura cent coits, cent trobades sexuals, cien noches. A partir d’ahi, desapareix la sorpresa i l’excitació. I encara que afirma constantment que mai ha estimat a ningú tant com a Claudio, ella no deixa de tenir trobades sexuals amb altres persones de manera clandestina, és a dir, de ser infidel. Però Irene té una opinió molt clara sobre això. Una dona casada li explica de la següent manera com va rebutjar taxativament a algú que la va seduir: «En la concepción del amor verdadero que yo tenía era incomprensible darle el cuerpo a otro hombre. Yo había firmado una renuncia. Un compromiso. Un deber de lealtad». A aquests arguments i a la pregunta de si ella no creu en un amor «virtuós», la seua resposta és molt clara: «No. Siempre creí que el amor no podía tener esas cargas imposibles», per seguidament dir que a això que la dona casada anomena «amor virtuós», ella li prefereix anomenar «por».

Prenent aquestes darreres reflexions, tanque aquest comentari sobre l’obra de Luisgé Martin amb les últimes cites de Luna Miguel a Caliente: «Una de las preguntas más torpes que yo me hacía al comienzo era esta: ¿De verdad es possible amar a más de una persona? Luego todo cambió: ¿De verdad habéis sido capaces de reprimir vuestro deseo durante tanto tiempo?"

Les pàgines de 2020 (l'any que canvià tantes coses)

 

Gener ja ha caigut del calendari i ben bé estem a l'equador de febrer -el mes més curt, també el més insuls?-, però mai no és tard per fer balanç de lectures. Retornar a aquest bloc després d'un any d'abandonament on les reflexions han pres altres canals -llibretes, cartes, xarxes socials...- ha creat el buit d'un any, així que, com que ens agraden les llistes, saltem de les pàgines de 2019 a les lectures que han omplert aquest any tan atípic: 

1. Mary Shelley, "Frankestein"
2. Ian Gibson, "Ligero de equipaje"
3. Antonio Altarriba, "El arte de volar"
4. Pablo Batalla, "La virtud en la montaña"
5. Xisca Homar, "Aigua d'alta mar"
6. Carlos Taibo, "Colapso"
7. Pio Baroja, "Zalacaín el aventurero"
8. Manuel Cruells, "L'expedició a Mallorca"
9. Mariana Enríquez, "Nuestra parte de noche" Primer llibre del confinament
10. Zygmunt Bauman, "Los retos de la educación en la modernidad líquida"
11. Josep Maria Esquirol, "La resistència íntima"
12. Jorge Riechmann, "Peces fuera del agua"
13.  Antonio Tabucchi, "La cabeza perdida de Damasceno Monteiro"
14. José Saramago, "Todos los nombres"
15. Sally Rooney, "Gent normal"
16. Marta Sanz, "Amor fou"
17. Alba Sidera, "Feixisme persistent"
18. Vivian Gornick, "Mirar-nos de cara"
19. Mircea Cartarescu, "El ruletista" Ací ja podiem eixir un poquet, perquè este el vaig comprar a la llibreria Públics de Dénia.
20. Lana Bastasic, "Atrapa la llebre"
    
21. Aleix Saló, "Tots som nazis"
22. Santiago Lorenzo, "Los asquerosos"
23. Almudena Hernando, "La fantasía de la individualidad"
24. Gabi Hernández, "Un cambio de verdad"
25. Kent Haruf, "Cançó de la Plana"
26. Kent Haruf, "Capvespre"
27. Kent Haruf, "Benedicció" Aquesta "trilogia de Holt" la vaig llegir un plàcid juliol a cal Rosas de Llinya (Solsonès), majorment bressolat per l'hamaca sota l'ombra d'uns anouers. 
28. David Botello, "Follones, amorios, sinrazones... y otros tejemanejes del siglo XIX"
29. Anna Pacheco, "Listas, guapas, límpias"
30. Andrea Abrey, "Panza de burro"
31. Maria Sánchez, "Almáciga"
32. Miguel Delibes, "El camino"
33. Elena Medel, "Las maravillas"
34. Cristina Morales, "Lectura fácil"
35. Han Kang, "La vegetariana"
36. Guillem Sala, "El castig"
37. Pablo Narach, "Amor maestro"

 De tots aquests llibres, sense dubte en destacaria tres: "Nuestra parte de noche", de Mariana Enríquez, que em va fer viure la ficció com pocs abans ho havien fet i viatjar a través de la història d'Argentina de la mà de sectes obscures i estranys poders. la "Trilogia de Holt", de Kent Haruf, tres llibres que em va deixar Pau per passar l'estiu i que van acompanyar d'allò més bé la placidesa d'aquells dies de sol i blat a Llinya. És increïble la calma i l'assossec, la tendresa que transmeten les històries quotidianes dels habitants d'aquest xicotet poble de les planes altes de Colorado. Per últim, i per seguir fent pujar les accions d'Anagrama, potser destacaria "Las Maravillas", d'Elena Medel. És la primera novel·la de l'editora de La Bella Varsovia i en aquest text traça de manera magistral alguns dels grans pepinos del nostre temps: La precarietat, la maternitat i el feminisme. Com la pròpia autora explica, és una novel·la que "va sobre els diners, sobre tenir-los o no" i sobre decisions vitals que sembla que tornen i tornen una i altra volta en diferents moments de la nostra història a causa d'aquesta absència de recursos. 

                         

 

 

 

Va, que aquest 2021 promet escriure més en aquest bloc...

 

Les pàgines de 2019

Igual que odie les celebracions nadalenques, m'encanta la sensació de recapitular que ens agarra a alguns a les acaballes de l'any. I m'agrada especialment la tendència que fa un temps que veig, gràcies a les xarxes socials, on gent publica els llibres que ha llegit durant l'any. He estat fent un recompte i m'agradaria publicar els meus, sense un ordre clar. 

- Les justes. Albert Camus. Relectura d'un clàssic que, a més, fou el primer llibre que vaig llegir en francès.
- Altai. Wu Ming
- Desprès dels esbarzers. Meritxell Gené
- Campos de Castilla. Antonio Machado
- Poemes d'Alberto Caeiro. Fernando Pessoa
- Serem Atlàntida. Joan Benesiu. Una de les millors novel·les d'aquest any
- Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Una altra de les millors novel·les d'enguany.
- El nen de Prades. Robert Vallverdú
- Borja papa. Joan Francesc Mira
- Farenheit 451. Bradbury. Regal d'una alumna <3
-  Les possessions. Llucia Ramis
- Viatge al país dels blancs. Ousman Umar. Pel club de lectura de l'institut
- La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo
- Tierra de mujeres. Maria Sánchez. EL LLIBRE DE L'ANY.
- Yo nunca fui a la escuela. André Stern
- Un geólogo en apuros. Nahúm Méndez. El millor llibre divulgatiu sobre geologia que conec.
- La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Edelmir Galdon
- La lluvia amarilla. Julio Llamazares. A partir d'ací comencen uns quants llibres sobre literatura rural i despoblament, un dels temes que més m'han interessat enguany.
- Memoria de un montañés. José Satué Buisan
- Ruido de zuecos. Severino Palleruelo
- Pirineos, tristes montes. Severino Palleruelo. Comprat i llegit aquest estiu a Ainsa
- Sobre los artistas. John Berger
- Castells, una història d'èxit. Miquel Botella
- Breu història dels castells i la muixeranga. J. Beltrán
- ¡Puta Guerra! Tardi-Verney. Obro xicoteta secció de còmics històrics, que enguany també m'ha donat per llegir-ne
- Los surcos del azar. Paco Roca
- Dr. Uriel. Sento
- La guerra civil española (Còmic). Paul Preston i Jose Pablo García
- Los caminos del señor. David-Lassabliere-Calderón
- Historia del arte en còmic. El mundo antiguo. Pedro Cifuentes

I, per últim, el que tinc ara mateix entre mans:

- Ines y la alegría. Almudena Grandes

Viviu intensament

Aquesta setmana m'he acomiadat dels meus alumnes de 1r de Batxillerat. Sóc nou a la professió docent i han estat els primers joves als que he donat classe. Durant els mesos que hem passat juntes s'ha genera entre nosaltres un vincle molt especial i, per acomiadar-me d'ells, els he escrit aquesta carta: 

Si us plau, viviu intensament. Ara esteu a punt d’acabar un curs molt important. Passareu aquest estiu, també en passareu el pròxim i apa, unes cap a la universitat, unes altres cap a un grau superior, i d’altres cap a una feina. Unes cap a on vulgueu, unes altres, cap a on pugueu. Passi el que passi, feu-me un favor: viviu intensament. El món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes.

Aquests dies de final de curs he tornat a pensar sobre per què vaig decidir fer-me professor. Hi ha una motivació per damunt de tota la resta: intentar canviar el món. Digueu-me ingenu, però com que sóc jove puc permetre’m encara pensar en utopies i creure que l’educació és una arma de canvi social. Malgrat tot. Malgrat els temaris infinits i el exàmens atabaladors. Malgrat els dies marcats pel cansament, l'escepticisme cap als mètodes d’avaluació i les dubtosament eficaces reformes educatives. Malgrat tot, crec que encara hi ha un espai per a la reflexió, per a commoure’s i per a pensar altres mons possibles. Se que ara estic sent massa ingenu; massa utòpic, però recordem la frase d’Eduardo Galeano: La utopia està a l’horitzó. Camine dues passes cap a ella i se n’allunya deu. Llavors, per a què serveix la utopia? Doncs per a això, per a caminar.

Ja ho sabeu: heu estat les meves primeres alumnes. Amb vosaltres ha començat, també per a mi, una nova etapa en aquesta aventura que és la vida. Fa quatre mesos que vaig travessar aquesta porta ple de pors i inseguretats, però vosaltres me les vau treure de seguida. Vosaltres m’heu anat donant, a poc a poc, l’energia per anar tirant i la il·lusió per pintar els dies. Creieu-me si vos dic que intentaré no oblidar mai ni un sol dels vostre rostres. Diuen que el primer petó mai no s’oblida, i supose que els primers alumnes tampoc.

Fa 14 anys jo també tenia 16 anys i feia 1^r de Batxillerat i, sincerament, recorde ben pocs professors d’aquell any. Sí que recorde perfectament les companyes, els cafès que em prenia a la sortida per fer-me el gran i alguna que altre dia que saltàvem la tanca i fèiem fugina entre riures. Recorde l’adrenalina de preparar cada vaga general i l’emoció dels primers concerts als que anava perquè volia, les primeres pel·lícules que veia per voluntat pròpia i sentir -per primer cop- que un món s’obria al meu davant a l’obrir alguns llibres. Recorde, amb un somriure, alguns professors substituts que anaven, venien, marxaven als pocs mesos i, malgrat la brevetat, deixaven una petjada enorme. A ells els recorde. Com ells, supose que aspirava ser, quan vaig decidir que volia ser professor.

Un gran i sincer agraïment per a totes i tots vosaltres. GRÀCIES en majúscules. Durant aquests mesos potser m’heu ensenyat més coses a mi que jo a vosaltres.

Un agraïment i, malgrat la meua joventut inexperiència, deixeu-me que sigui un poc pretensiós i intenti donar-vos alguns consells de abuelo cebolleta:

1. Primer Consell: Vivim en un món cada cop més complexe, però també superficial. Les coses han deixat de ser sòlides per a fer-se líquides i canviants. Les modes i les cançons passen sense que tinguem temps d’assimilar-les. Te’n descuides, i Rosalia treu un altre tema i ja ningú no recorda els detalls de la darrera sèrie que va mirar, del darrer article que va llegint, a correcuita i per damunt, al seu mòbil. Passem hores enganxats a aplicacions i dispositius que, d’alguna manera, controlen el nostre ritme i la nostra vida.
   Davant de tot això, aprenguem a parar. Aprenguem a ser capaços de posar la pausa quan nosaltres decidim i a mirar el món amb la calma que es mereix. Mireu el món. Que com deia la periodista Mar Vallecillos «no hi ha mirada sense transformació, que tota mirada és una relació».
   
   Aprenguem a parar i a SENTIR els petits detalls de l’existència, car ahí habita la veritat. I seguisc citant a la Vallecillos: «que miraràs el món i en trossos il·luminats i en angles a la penombra, celebraràs la vida i la veritat que s’amaga en unes mans acariciant-te la cara, en la llum d’un capvespre, les sardines a la brasa, tots els blaus de la mar, lectures que travessaran el llindar en sentit contrari, un cos desitjant-te i deixant-te desitjar, un esclat de riure compartit que cau al bell mig de la sobretaula, les batalles col·lectives que de vegades guanyem».
2. Segon consell: Si us plau, no deixeu mai de pensar, de reflexionar i de qüestionar-vos-ho tot. En un moment en que sembla que ho tenim tot a l’abast d’un clic és quan hem d’aprendre més a seleccionar i a no deixar-nos inundar per l’allau de informació que, per saturació, ens bloqueja i ens tanca els sentits. Com diu la filòsofa Marina Garcès: «Som temps i som espai. Volem fer més coses, volem arribar a més llocs (...) però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heideggert en deia la concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot omplir de més i més coses. No vivim en el temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai (...)». Si us plau, fem que passin coses, però coses de veritat.
   
   Siguem persones crítiques i no donem res per suposat. Atrevim-nos a pensar i esdevinguem així persones autònomes, independents i cada cop més lliures. Comprometem-nos, que és la única manera de deixar petjada en aquesta vida. 
    
3. Tercer consell: Llegiu molt, mireu moltes pel·lícules, emocioneu-vos amb un poema i balleu embogides les cançons. Sortiu a les nits i també als matins. Viatgeu molt: lluny, però també a prop. Camineu, feu esport i mengeu sa. Aspireu a l’ideal clàssic: Mens sana in corpore sano. Sortiu a la muntanya i recorreu els camins. Atureu-vos sovint, a soles, a escoltar el silenci i a veure passar els núvols per sobre de les branques. Sigueu conscients del vostre cos i escolteu el batec del vostre cor. Feu tot això i més, però feu el que feu, si us plau, feu-ho intensament. El món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes.     
   
   
   Llegiu molt, que és la millor manera d’aprendre i de imaginar altres mons possibles. I només imaginant-los podrem construir-los, algun dia. Torne a la Vallecillos, que aquests dies marca la meva lectura, que ens diu « No hi ha lectura sense l’altre. Llegim perquè algú té alguna cosa a dir-nos, sigui avui o des de segles remots. Algú té alguna cosa a dir-nos i nosaltres la volem escoltar. Llegir és reconèixer-nos com a éssers necessitats, dependents d’algú altre que ens vol dir quelcom, que té una història per explicar, un raonament a fer. No hi ha lectura sense vincle amb l’altre, sense voluntat d’escolta, i és per això, també, que en aquests temps d’individualisme salvatge i del diàleg com a lluita de zascas, cal defensar la lectura, com a espai d’escolta, dependència i vincle. Algú té alguna cosa a dir-nos, sí. Algú vol tocar-nos amb les paraules per transformar-nos l’emoció, l’esperit o la raó. I ho sabem i ho acceptem. Llegim perquè volem que ens toquin. Volem que el toc ens mogui una mica o molt del lloc on som, que alteri el contorn del nostre cos, que ens deixi marca a la pell, l’ànima, el coneixement.»
   
   
   
   
4. Quart consell: Estimeu molt, i estimeu molt fort, que odiar és de flojitos. Estimeu amb total llibertat, a les amigues i als amics, a la família de sang i a la que trieu. Estimeu a la persona o persones que t’accelerin el cor -sense importar el vostre sexe-. Busqueu al diccionari la paraula EMPATIA, retalleu-la i feu-li un altar a les vostres habitacions per a pensar-hi cada dia. Tatueu-vos la paraula RESPECTE al braç, allà on la vegem cada dia. Recordeu sempre, nois, que només sí és sí.
   I igual que estimem, aprenguem a deixar-nos estimar, a mostrar-nos vulnerables sense sentir culpa ni vergonya, que som persones humanes i la vida és un miracle molt fràgil. Estimeu molt, molt fort, no només a les persones, sinó també la terra, l’entorn, la cultura i la història de la qual totes en som hereves, cadascun a la seva manera. 

Us mentiria si us digués que el món cap al que aneu és fàcil, que no aneu a trobar problemes ni entrebancs. La realitat és crua i, més tard o més d’hora, aneu a topar amb la precarietat laboral i amb les injustícies. Amb el masclisme i l’homofòbia. Amb les pressions, amb la censura i amb l’autocensura. Però també us mentiria si us digués que la vida és només això. He començat aquest discurset dient que el món és massa ample i bonic com per passar-hi de puntetes, i ho mantinc. Perquè també aneu a trobar, de ben segur, la solidaritat i la tendresa, el suport i l’amistat, l’amor i el compromís. Un dia us adonareu i tindreu braços i mirades al voltant per agafar-vos, i cançons i poemes per continuar.

Però m’heu de prometre, si us plau, que viureu intensament.

Aparadora és nom de dona

Ma mare va ser aparadora durant molts anys. «Aparadora» és el nom que al sud del País Valencià es dóna a les dones que treballen en el calçat. Aquesta és potser una de les feines més feminitzades i invisibilitzades que encara podem trobar al nostre entorn. Feminitzada perquè és realitzada íntegrament per dones. Invisibilitzada, en primer lloc, perquè és una feina pròpia de l’economia submergida però sobretot perquè es realitza «fora» de la vista del món: a tallers amagats o, en el millor dels casos, a casa.

A casa.

A casa mentre cuides de la família. A casa mentre t’encarregues de tenir-la ben neta i garantir cada dia el menjar a taula. A casa mentre en cap cas desatens les teues obligacions de mare i esposa. A una casa on cada setmana un home de l’empresa, conduint una furgoneta, et porta sacs plens de feina i s’emporta uns altres plens de suor. A casa, amb la màquina de cosir presidint el saló. 

Foto publicada a El Salto

 

Com eren els vostres salons de la infància? Als films sempre hi regna un ordre domèstic i conjugal. Els sofàs amb coixins, la tauleta per posar-hi el cafè quan reps convidats, els armaris plens de llibres i figuretes de decoració -potser de Lladró- i la televisió a un lloc d’honor, presidint l’estança.

A ma casa també la tele presidia l’espai, però el volum de l’aparell havia de combatir amb el traqueteig de la màquina Singer que també tenia un lloc destacat al saló. La màquina presidint l’espai domèstic. Les bobines de fil i els sacs de material amuntegats a un racó vora el sofà i, a voltes, l’olor a cola que envaïa l’estança, llavors calia obrir portes i finestres. Impossible desvincular així vida i treball, la feina s’escolava dins la vida a través del soroll de la vella i pesada màquina de cosir, un soroll gairebé integrat a la quotidianitat. Sempre un ull a la televisió, un altre al fil i un tercer ull a nosaltres, els fills.

Recorde el sentiment d’odi quan el joc infantil s’interrompia perquè calia ajudar a la mare. Ajudar a tallar amb tisores els fils solts de les peces que conformarien la sabata o a posar-hi les esponges. Un altre detall relacionat amb el joc que és significatiu de fins a quin punt aquesta «indústria» era important al meu poble: a l’escoleta les principals joguines que teníem, les més nombroses i que utilitzàvem per a tot, eren les bobines buides dels fils de cosir. Eren els nostres castells, les nostres bitles, les nostres peces de construcció, les nostres pilotes, els complements de les nostres disfresses... tot ho fèiem amb bobines de fil.

Anys després, a la universitat, em van explicar que a l’Anglaterra del segle XVIII un dels precedents de la Revolució Industrial va ser els «Domestic systems», i quan m’ho explicaven jo pensava en ma mare i en tantes altres dones del poble que, com ella, feien exactament això mateix però a l’Alacant de finals del segle XX. Eren com els marges d’un sistema econòmic d’explotació brutal que a la indústria li havia interessat perpetuar, com unes restes tan maltractades com imprescindibles al seu engranatge.

Quan ets xicotet i estàs immers a un sistema hegemònic assimiles tot això amb un total sentiment de normalitat. No havia res d’estrany en eixa màquina de cosir presidint el saló, en el seu traqueteig fins la matinada sense importar el dia de la setmana o en l’home en furgoneta que venia cada setmana a endur-se la feina feina i a deixar-ne de nova. No hi havia res d’estrany en eixa explotació que es reproduïa a totes les cases del barri o en tallers clandestins. Després creixes, et fas gran i lliges i aprens, i te n’allunyes i agafes perspectiva i te n’adones del que passava. Te n’adones llavors que la teua comarca, amb més del 70% de la producció de calcer a Espanya, és la zona de l’estat amb méseconomia submergida. I tu i la teua vida formeu part d’aquesta història.

La importància de la consciència, de saber-te part d’un procès històric. No cal mirar a Bangladesh per a trobar condicions miserables en el tèxtil perquè els tenim a la nostra pròpia casa. Sense contracte, sense drets, sense seguretat. Milers de dones (les nostres mares, germanes, amigues) obligades a comprar el seu propi material i a vendre la seua força de treball per uns pocs cèntims la peça, peces de importants marques que després a les botigues podran superar els 100€ el parell de sabates. Ets conscient de que ni tan sols el «Made in Spain» ha estat mai garantia de feina justa i digna.

La importància de llegir, viure i aprendre. Li agafes el gust a la lectura i arriben a les teues mans pamflets i fullets polítics, hi arriben uns noms: Marx, Bakunin, Lenin, Emma Goldman. Arriben els llibres de Silvia Federici i les idees de l’economia feminista, arriben les històries de lluita i resistència a les fàbriques, des dels International Workers of the World dels Estats Units fins a la Barcelona de la Rosa de foc. Les vides de Federica Montseny o Rosa Luxemburg i el seu fil roig.

Perquè descobreixes que existeix un fil roig. Un fil roig que uneix tota aquesta tradició de lluita amb el present i que encara no s’ha trencat, per molt de que s’haja pregonat en cent ocasions la fi de la història o la derrota de la lluita de classes. Un fil roig que enllaça el «Pan y rosas» que 15.000 dones van cridar pels carrers de Nova York al 1908 per exigir millors condicions laborals i la fi del treball infantil amb les Kellys que netegen els nostres hotels i les seues demandes que són, al cap i a la fi, les mateixes: treball digne, salut i una vida que valga la pena la pena ser viscuda. És el mateix fil que enllaça amb les bobines de les màquines de les aparadores d’Elx i també amb les que feia anar ma mare. Les aparadores d’Elx que, per fi, han decidit organitzar-se en una assemblea i començar a exigir una cosa tan bàsica com deixar de ser invisibles.

Ma mare va ser aparadora i durant molts anys no li vaig donar importància però ara, amb el pas del temps, la vida viscuda i tot allò aprés dels llibres i dels carrers puc dir que em senc molt orgullós de ser, com deien els Inadaptats, fill d’un barri obrer.

Estampes de Palma

A vegades costa saber si som a Palma o a Itàlia. Seran els colors o la llum, el verd de les finestres, les capelles populars al carrerons o el seu passat comercial. Serà la memòria genovesa o napolitana.

Mai no em sentiré foraster a Mallorca. Només cal visitar la llotja o simplement envoltar-la. Els merlets sobre els murs, les columnes salomòniques, els grans finestrals... No penses en València? En la nostra llotja de la seda? Aquest gòtic civil de gàrgoles desgastades pel salnitre.

Vora el baluard del puig de Sant Pere un jove seu a terra, a l'ombra d'uns pins. Té trets àrabs i mira amb una certa nostàlgia la forta grogor de les pedres, les velles runes plenes de sol i pols. Li pot recordar al seu país? A la destruïda Palmira?

A Palma, la ciutat més real es pot trobar als carrerons de darrere dels bars i restaurants, allà on, tot fent la cigarreta, els cambrers parlen de tot i de res, on xarren sobre la precarietat.

Crònica d'uns dies intensos

No deixeu mai de cridar, perquè des de dins se vos escolta, vos ho assegure. Bé, en aquells moments no sé si se vos escoltava de veritat o simplement vos sentia al meu cap, però sabia que estàveu ahi, i això és el més important, imagine. Una sensació es confirmava amb cada nova onada de detingudes i detinguts de les que anava arribant al llarg del dia: estàveu als carrers, estàveu exposant els vostres cossos fent front a la impotència, vos estàveu deixant la pell prenent carrers i desafiant a la policia. Moltes gràcies de tot cor.

Aquells dies de febrer el fred va començar a marxar. Ho sé perquè vaig eixir de casa amb una jaqueta de pana molt gruixuda i després tenia molta calor, sobretot a dins del cotxe patrulla. Ho recordes? Com que estàvem emmanillats em vas ajudar a treure'm el coll de llana amb les dents! Quina gràcia quan ho pense ara... En part el fred va començar a marxar, estic segur, per tota la caliu que vau ser capaces de generar als carrers.

Dins de tot el drama vam tenir la sort d'estar ben acompanyats, de conèixer-nos i fer-nos més lleuger el temps mentre ens passejaven de calabós en calabós. A mi la policia em va treure les ulleres -millor dit, me les van trencar durant la detenció i després me les va «treure» per a evitar que m'autolesionara, juntament amb cinturons i cordons de sabates. Malgrat no veure-vos les cares de manera nítida em sentia tranquil al vostre costat. Malgrat no identificar molt bé els vostres gestos m'ho vaig passar d'allò més bé jugant a les pel·lícules a dins d'aquella cel·la. Era curiós com podíem humanitzar aquells espais tan hostils. Ens comunicàvem a crits amb les xiques, tancades a una cel·la diferent no molt lluny de la nostra i a cada nova persona detinguda intentàvem esbrinar què estava passant allà dalt.

Matalassos durs que només servien per a jugar a fer castells. Algú va ser capaç d'acabar-se aquella mena de sopa de peix que ens oferiren per a sopar? Vam passar vora 24 hores alimentant-nos de les galletetes de l'esmorzar, que era la única cosa digna que hi havia per a empassar-se. El nostre cos tampoc no tenia gaire gana, tot s'ha de dir, els nostres estomacs estaven més tancats que oberts.

Jefatura de Gran Via i tour per una València nocturna a dins d'un furgó policial cap a Sapadors! Durant aquell xicotet viatge miràvem d'identificar els carrers però era complicat, jo només recorde la tenebrosa grogor dels fanals de nit. Crec recordar que els calabossos de Sapadors no eren tan vells com els de Gran Via però com podeu imaginar tampoc no era cap hotel de cinc estrelles. Els barrots eren més sofisticats, d'una grossor considerable que impedia tenir cap angle de visió que no fos el recte. Vosotros sois los estudiantes? -Ens preguntaven els presos comuns- Joder, como la estais liando!

Algú va dormir aquella nit? Allà dins crec que no. I als carrers? Algú va aconseguir cloure els ulls a aquella València revoltada? Dies més tard veuríem els vídeos dels que hi éreu a fora i ploràvem i no ens eixien les paraules -encara hui no ens eixirien paraules per a agrair-vos tant d'esforç i tanta, tanta solidaritat-. Com vos van encerclar a Sapadors, com vos treien un a un entre cops i rebuig. Vaig sentir que les veïnes vos baixaven amb cordes garrafes d'aigua des dels balcons com a mostra de suport! És cert que tot això va passar? Encara no hem parlat prou de tots aquells dies. 

Hi ha qui diu que tot allò va ser en va, que d'aquella lluita no en vam treure res. S'equivoquen aquelles persones que només saben analitzar els guanys explícits. Aquells dies de febrer vam guanyar moltes, moltes coses. Per a mi la més important va ser conèixer la solidaritat. Jo la vaig conèixer només eixir dels jutjats després de declarar. Un policia ja m'havia advertit instants abans -ale, ya eres un heroe, tienes a todos tus amigos ahi fuera-, mai vaig estar tan feliç d'escoltar alguna cosa de la boca d'un policia. Aquell policia tenia raó, ahi estàveu totes i tots, malgrat el cansament no havíeu defallit ni uns instants durant aquelles hores eternes i ens vau rebre de manera un poc exagerada, no creieu? Els autèntics herois i heroïnes d'eixe relat que construirem éreu vosaltres! Però ai, ho he de reconèixer, mai unes abraçades havien estat tan dolces com les vostres. Inclús m'abraçava gent que ni coneixia! Què bonic és tot això, no? Ells ens reparteixen repressió i violència i nosaltres també som capaces de respondre amb molta ràbia i duresa però, com deia el Che, sense perdre mai la tendresa.

De la crònica d'aquells dies hi ha un record que guarde amb especial afecte, el cuide com un tresor i el rememore de tant en tant. Va ser unes setmanes més tard de tots els fets, quan la cosa havia minvat. Aquell dia vam anar fins a Jesús, a les Terres de l'Ebre, a passar un bon cap de setmana a la Fira de l'Oli amb algunes amistats d'aquelles comarques. Aquell dia la colla de tabals i dolçaines de Jesús va fer una gran actuació que va cloure amb una cançó que em van dedicar especialment a mi, era una versió de la Malaguenya de Barxeta i jo vaig plorar com mai abans havia plorat escoltant aquells sons. Moltes gràcies, mai vos ho podré agrair prou.

Avui fa cinc anys que tot això va passar. No vam ser jutjades fins a quatre anys més tard després d'una odissea judicial molt desagradable, tot i que al final la majoria vam ser absoltes. Tot el que vam passar, però, hagués sigut un malson si no haguéreu estat ahi, per això vull tornar a la frase amb la que començava aquest text: No deixeu mai de cridar, perquè se vos escolta. Llavors cridàveu per nosaltres però ara hem de cridar per altres persones -moltes de les quals aquells dies estaven al carrer plens de dignitat-, em referisc a les encausades per defensar els drets humans i boicotejar a músics obertament sionistes, a les companyes de la campanya https://defensemddhh.wordpress.com a la qual vos convide a adherir-vos.

Cinc anys després, altres lluites, la mateixa dignitat. 

Tríptic del primer dia de platja

1.

Hi ha fragments de vida passada que prenen la forma d'elements ben prosaics, com ara un banyador curt. El vas desar al fons de l'armari a finals de l'estiu passat, amb l'arribada de les primeres nits fredes, quan tot era tan diferent.
Un aroma t'hi ha retornat de sobte, mentre els passes la planxa i els prepares per a un nou estiu de nits càlides. Tot ha canviat, però, des de llavors i cap suavitzant ni rentadora et retornarà aquella vida que ara només és una flaire que et plena de malenconia.

2. 

Amb un cop de cap t'has tret de sobre aquests pensaments mentre enfilaves les cames dins dels camals i amb un gest ràpid t'acabaves de posar el banyador curt. Somriures amics que esperen a la cantonada, quatre rodes i la frescor que entra per la finestreta abaixada. Rumb al sud -sempre al sud- vers les platges del Saler.
Juny és arribat i tot ha renascut. Els camps d'arròs formen catifes verdíssimes en aquesta època de l'any. La vida esclata inclús als marges de l'autovia, omplint-lo tot de pigments violetes, grocs i rojos.

3.

És migdia de diumenge i la platja és plena de gent, però també hi ha les dunes, el bosc, les pinedes i el llentiscle, el coscollar i el margalló, tot sota un sol groc i intens.

No t'ha costat gaire decidir-te i amb pas lent però ferm t'hi acostes. Enguany serà el primer cop.

Un pas, un peu i una fiblada de vida que et puja per les cames.

Un altre pas, un altre peu i un calfred et recorre el cos.

Ja no pots parar i segueixes entrant mar endins. Ha arribat el moment que cada any recordes intensament. Plash! Primer capbussó de l'estiu. L'aigua salada et penetra i et retorna la vida. La frescor marina et desperta i una indescriptible calma s'apodera de tu.

Mica en mica tornes a la vora. Tot el teu cos degota aigua però tu has deixat enrere els trossets d'hivern que encara guardaves a dins.

Per a enganxar a la nevera:

L'autocura no te a veure amb l'autocomplaença, sinó amb l'autopreservació. Audre Lorde.

 He volgut traduir un seguit de consells que, com el títol del post afirma, són per enganxar a la nevera, per a recordar cada dia de les nostres vides. Han estat publicats a les pàgines centrals del número 6 de la publicació feminista "La Madeja", dedicat a les cures. 

Aquests consells tan bàsics però al mateix temps preciosos poden ser molt valuosos per a l'autocura i, per tant, per a l'autopreservació. Crec que hem d'agrair al moviment feminista haver posat, d'un temps ençà, el tema de les cures al centre de l'agenda política dels moviments socials. 

Gaudiu-los i recordeu-los cada dia:

• Dir les coses que em cremen a l'estomac, no a la llengua.
  
  
• Començar el dia a poc a poc.
  
  
• Moure'm: el cor bategant, els músculs tensos, la suor... Sentir-me fort.
  
  
• Estirar, sentir que els músculs agarrotats es relaxen i ho agraeixen.
  
  
• Una bona menjada. 
  
  
• Petar a riure.
  
  
• Que el pla siga no tenir pla, que els desitjos fluïsquen, sense expectatives ni rellotges.
  
  
• Ajuntar-me amb amigues: les rialles, les complicitats, la xerrameca, l'amor.
  
  
• Res, deixar-me abraçar per l'aigua.
  
  
• Tota la soledat i un llibre. Per perdre'm, per trobar-me. 
  
  
• Allargar la tornada a casa en bici les nits d'estiu.
  
  
• Agafar-me les mans quan estic molt trist. Sostindre'm.
  
  
• Notar em el vapor de l'aigua calenta obri els porus de la meua pell.
  
  
• Hidratar-me. Recórrer de punta a punta el meu cos.
  
  
• Sentir que m'enfonse en llençols frescos. Amanyagar-me. 
  
  
• Gaudir de la pell d'altres. Parlar amb el cos, escoltar amb el cos.
  
  
• Ballar... i celebrar, despentinar-me, bategar amb els meus peus, mans i malucs. 
  
  
• Jugar. Recuperar eixe temps en el que res importa, excepte compartir. 
  
  
• A estones -dies- inclús mesos, no fer «res» i no demanar perdó. 
  
  
• Dormir. Dormir molt.
  
  
• Prendre'm temps per a pensar(-me), vora un te calent i una fulla en blanc.
  
  
• Estar asseguda al teu costat, en silenci. Escoltar el bosc, sentir-lo respirar.
  
  
• Viure on vull, a prop de les amigues, si pot ser. 
  
  
• Treballar en el que m'agrada (això no se si és autocura o un miracle).
  
  
• Abandonar-me als temps-sense-temps de la infantesa.
  
  
• Posar en l'agenda que em cite amb mi mateixa i no deixar-me plantada.

Valencians i margallons amunt i avall

Són molts els valencians i valencianes que tenim coll avall la idea de que haurem de marxar a treballar a Catalunya. Uns ho hem fet amb gust però d'altres ho fan amb enyor, amb un deix llarguíssim de melangia i amb la ràbia de saber impossible trobar feina al propi territori. Aquesta història de migracions del sud cap al nord no és nova i, gairebé per casualitat, m'he trobat amb una història que em ve molt de gust explicar. És la que ens conta Ferran Zurriaga al seu article «els segadors de Palma d'Olocau» (1), el relat dels olocauins que, cada any, recorrien durant mesos els paisatges del Garraf per recol·lectar les palmes del margalló.

Segurament totes i totes coneixeu el margalló (o bargalló, garballó, palma...), Chamaerops humilis, perquè és una de les plantes més presents a les nostres muntanyes. Durant molt de temps vaig creure -així es fa saber tot sovint- que era la única palmera autòctona d'Europa, fins que fa alguns anys vaig descobrir l'existència de la palmera de Creta, a l'illa grega homònima (Phoenix Theophrastii). Tot i així, no cal dir que per a nosaltres el margalló sempre serà la nostra palmera. 

El margalló destaca enmig de la màquia entre d'altres espècies com el llentiscle, el coscoll, l'estepa, el romer o petits pins isolats.

 

Aquesta planta, que s'estén des de la desembocadura del Tajo, al llarg de tota la costa mediterrània fins el sud de Catalunya, mai no s'allunya gaire de la costa, per això sovint es diu que és un bioindicador del clima termomediterrani, aquell que a la nostra terra es dóna a la primera franja marítima i rarament creua cap a l'interior els primers massissos muntanyosos (el més humit i xafogós durant tot l'any). Joan Pellicer ens diu, al seu costumari botànic, que el margalló no arriba a allunyar-se de la mar més de cinquanta quilòmetres. I es que a aquesta palmereta li agrada molt rostir-se al tòrrid sol estiuenc sobre les terres grises i calcàries, on inclús s'enfila per les penyes i els cingles. Normalment la trobarem ben integrada a la màquia al costat d'altres espècies com el llentiscle o el coscoll i, amb elles, serà una de les primeres plantes a rebrotar després dels habituals incendis mediterranis, omplint el territori gris de cendres de petits brots verdes que avancen el recomençament de la vida.

A la comarca del Garraf el margalló ha adquirit la categoria de símbol. Hi dóna noms a escoles, carrers, etc. Nogensmenys sempre s'ha considerat el massís del Garraf l'últim territori on te presència, el límit de la seua expansió cap al nord, si bé en realitat els margallons més septentrionals els podem trobar a un indret issolat del massís del Montgrí anomenat el Puig de la Palma. Aquest nom suggeridor, però, fa referència a un passat remot perquè, a l'actualitat, només uns pocs espècimens hi romanen, si bé condemnats a la desaparició degut a la manca d'exemplars femella. El margalló, a Catalunya, és una planta protegida des de 1984 i, per tant, ja no se'n pot recol·lectar, si bé aquesta activitat ja havia passat a formar part de la història. 

Els voltants del cim de la Morella, de sols calcaris i pedregosos,  són un dels indrets preferits del margalló

 

 

 

Les rogenques terres de gresos també agraden al margalló. A la foto inferior, tomba antropomorfa al castell d'Eramprunyà, a la part més occidental del massís del Garraf

El margalló fa uns dàtils aspres que sembla ser que no són molt mengívols, si bé el seu brot incipient, xicotet, encara dins la soca, que es pot recollir pels volts de Sant Blai, diuen que està molt bo. Tot i així, el principal ús que se n'ha fet tradicionalment dels margallons ha estat el de les seues fulles per a fer tot tipus d'estris de cistelleria i també graneres. Aquesta mena de protoindústria era realitzada pels llauradors i llauradores durant les «hores mortes» (quan plovia o a les nits vora el foc) i els permetia guanyar-se alguns ingressos extra.

La història que vull explicar-vos, però, comença a finals del segle XIX amb la construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Molts obrers d'arreu hi van acudir per a participar d'aquesta gran obra que havia de foradar el massís del Garraf. Entre els que hi anaren hi havia molts valencians i també una colla de gent d'Olocau. Aquest poble del Camp del Túria havia vist créixer moltíssim la seua població durant aquelles dècades i per tant molta gent no tenia feina i havia de buscar-se la vida. Els que van marxar a treballar a aquesta faraònica obra van trepitjar, per primer cop, una terra que marcaria la història del seu poble per a sempre: el massís del Garraf. Allà van descobrir una de les extensions més grans de margallons que mai no havien conegut i van decidir treure'n profit econòmic. Diuen que va ser una dona d'Olocau, Maria Giménez, la polla, qui en va fer els primers contractes amb propietaris locals per a poder segar la palma a la plana de Campdàsens (Sitges). Contractes que, no cal dir-ho, mai no van ser deixats per escrit. En aquells temps i aquells llocs la paraula donada era el més sagrat dels compromisos.

Pareix ser que, a partir d'aquells anys, cada any moltes colles d'olocauins hi anaven fins a les terres del Garraf -i també a d'altres, com les del Gaià o el Camp de Tarragona- a fer la palma. Aquesta feina es feia, a més petita escala, a les terres del Camp del Túria però durant la primera meitat del segle XX, arran de l'augment de la seua demanda, la possibilitat de fer diners va fer que moltes famílies s'hi dedicaren a fons.

La vida al camp te uns ritmes marcats per la natura i els cicles dels conreus. A fer la palma s'hi anava després de Sant Josep, a finals de març i no es tornava fins que era temps de collir les garrofes -a finals d'agost-. Gairebé mig any amunt i avall fent una feina duríssima. Normalment cada colla tornava any rere any al mateix lloc, on ja havien aparaulat amb els amos el contracte per a l'any següent. 

Margallons a la Casa Alta (Vilanova i la Geltrú)

 

Zurriaga descriu les primeres passes d'aquesta marxa: «En arribar el moment d'anar-se'n, les colles es prearaven l'hato: la roba vella per al treball, una muda per anar als pobles, una manta, un parell d'albarques, les corbelles sendreres, un plat i una cullera de la mili, un tonellet per al vi...». Zurriaga recull el testimoni de moltes persones que van fer aquest camí i que li expliquen com, en arribar a molts pobles amb aquest equipatge, a vegades eren confosos amb comediants.

Podeu imaginar la duresa d'aquesta feina. Degut a les punxes dels margallons al cap de pocs dies ja tenien tots les mans deformades «de tantes punxades la pell era com una esponja, i si plovia s'inflaven de l'aigua que xuclaven...». La feina de la sega pròpiament dita durava gairebé un mes, tot allò que es segava es deixava al mateix camp, a un lloc visible, durant tres setmanes fins a que estigueren ben seques. Llavors s'havien d'arreplegar fent garbons d'uns 15 kg. cadascú. Qui haja recorregut els sinuosos viaranys del Garraf podrà imaginar-se que la part més dura de la feina, però, encara no havia arribat. Els collidors explicaven que el pitjor era haver de treure tots eixos feixos de palma d'allà, transportar-los a través de cingles i costeres fins a un lloc on pogueren arribar els carros o els camions. Aquesta operació, si alguns anys eren bons, es podia repetir dues o tres vegades, fent les respectives segades de palmes.

Sembla ser que amb els anys aquestes colles començaven a ser conegudes per la gent de la comarca, que els anomenava els valencians de la palma, els fiaven a les tendes fins que cobraven la sega, etc.

«Quan preguntem pels llocs on feien la sega, ens anomenen un grapat de topònims del Garraf i el Tarragonès: poblets com Jafra, Olivella, la Nou de Gaià, Juncosa de Montmell, Montferri, Vespella, Canyelles, la Riba, Ferran, Tamarit, Roda de Barà, Bisbal del Penedès... són descrits com si tot aquest món estiguera al seu davant. Els masos on van ser acollits alguna vegada, com mas Mestre, Milà, Campdasens, són possiblement a hores d'ara un món desaparegut o transformat, com la Plana Novella -ara monestir d'una comunitat budista- [...]. Aquells cims del Garraf que ells van recórrer: el puig de les Forques, el de l'Àguila, el del Sumidor, el Puig de Matarodona, el de la Mola i aquelles vores encinglerades de la costa de la Punta de la Mora, la cala Morisca i la Falconera, on l'horitzó ample de la mar era una meravella».

Aquestes colles de valencians van estar anant cada any al Garraf fins a finals dels anys 50. Llavors la introducció de noves matèries primeres com el plàstic o la ràfia van acabar substituint-ne les naturals, com l'espart o la palma. Tot i així, la seua petjada no va acabar ací. Arran dels contactes produïts a partir d'aquestes anades i vingudes van ser molts els olocauins i valencians que van deixar enrere la seua terra per treballar a la incipient indústria de Barcelona o d'altres pobles com Gavà, on la diàspora valenciana ha estat ben estudiada (2) (i va materialitzar-se en la formació de bandes de música, la creació de la Casa València i inclús, més recentment, en la plantà de falles i filaes de moros i cristians. Pareix ser que el 14 d'abril de 1931 a Gavà la proclamació de la República va estar amenitzada per les notes d'una banda creada per valencians que interpretava, entre d'altres, la marsellesa.

1) Ferran Zurriaga (2002): Aquells que van anar a fer la palma... Els segadors de Palma d'Olocau. Mètode. UV

[http://metode.cat/Revistes/Monografics/Paisatges-de-l-oblit/Aquells-que-van-a-fer-palma-els-segadors-de-palma-d-Olocau]

2) Josep Capmany: L'impacte associatiu i cultural de l'immigració valenciana a Gavà. Centre d'estudis de Gavà. 

En dies clars és fàcil visualitzar les muntanyes nevades del Pirineu des dels cims del Garraf. Enmig, mitja Catalunya.